Havia de ser una guerra ràpida, en la qual el poderós exèrcit rus havia previst conquerir fàcilment Kíiv, defenestrar el president Volodímir Zelenski i posar-hi en el seu lloc un titella de Moscou, per convertir Ucraïna en una Bielorússia que actués de tap amb l’OTAN i la Unió Europea. Però els plans de Vladímir Putin van fallar estrepitosament, a causa dels anhels de llibertat i de l’heroica resistència del poble ucraïnès i del seu exèrcit.
D’això fa ara dos anys i les hostilitats bèl·liques continuen martiritzant Ucraïna, mentre la geopolítica mundial ha canviat a pitjor. Tenim una guerra dins de l’espai europeu i la constatació que el Kremlin està disposat a perseverar i a eixamplar, quan ho consideri oportú, la seva agressió militar contra altres països del seu entorn.
Això, entre altres conseqüències, ha comportat que la Unió Europea hagi deixat de consumir el gas i el petroli procedents de Rússia, cosa que ha provocat una inflació dels preus energètics. També que els països occidentals es vegin obligats a incrementar de manera molt important la seva despesa militar, en detriment de les partides destinades al benestar i a la igualtat social.
Aquest mes de juny se celebren les eleccions al Parlament Europeu, sota una doble amenaça: el desafiament militar de Vladímir Putin i la puixança dels partits populistes identitaris, que propugnen l’afebliment de la Unió Europea, amb l’excusa de protegir els interessos nacionals.
En el tauler mundial, és obvi que els grans actors -la Xina i els Estats Units, a més de Rússia- estan objectivament interessats a impedir que Europa avanci en la seva integració i que l’euro pugui estendre’s i fer la competència al dòlar i al iuan com a divisa de referència en les transaccions internacionals. Són faves comptades.
Què hem de fer els 500 milions d’europeus, que, després del flagell de dues guerres mundials i de dictadures, hem aconseguit convertir aquest indret del planeta en una zona de pau, llibertat, seguretat i prosperitat? Acceptar com anyells la dissort de la nostra desintegració, com propugnen els partits nacionalistes i d’extremadreta, per ser un botí de les grans multinacionals i dels seus països d’origen?
Hem de resignar-nos a l’erosió i destrucció del model d’Estat del benestar -sense comparació possible amb els Estats Units i la Xina- que hem edificat entre tots? Hem de retornar a les pugnes intestines entre nacions per esgarrapar les engrunes de la gran riquesa que hem creat amb la desaparició de les fronteres interiors i la concertació d’empresaris i sindicats? Hem de renunciar al somni de l’ampliació de la Unió Europea, amb la incorporació dels països balcànics i d’Ucraïna, i de la construcció d’uns veritables Estats Units d’Europa?
No ens hem d’equivocar: només una Europa més unida i més forta podrà fer front, amb garanties d’èxit, a l’agressivitat bèl·lica del Kremlin, i això passa, d’entrada, per impedir la seva victòria sobre Ucraïna. En aquest sentit, el possible retorn de Donald Trump a la Casa Blanca és una pèssima hipòtesi, atesa la bona entesa que manté amb Vladímir Putin i la certesa que, si guanya, deixarà els ucraïnesos a l’estacada.
Les eleccions nord-americanes són el pròxim mes de novembre i els demòcrates cometen el greu error de tornar a presentar Joe Biden, un home sense cap mena de carisma i que està a les acaballes físiques i intel·lectuals. Aquest 2024 és absolutament decisiu pel futur d’Ucraïna i de la Unió Europea i la sensació és que estem cavalcant cap a les tenebres.
En aquest context, la presumpta candidatura de Carles Puigdemont per revalidar el seu escó al Parlament Europeu és un insult a la dignitat de Catalunya i a la intel·ligència dels catalans. Hi ha nombroses proves, publicades des de fa anys per EL TRIANGLE, que demostren els vincles de l’expresident de la Generalitat; de la seva mà dreta, Josep Lluís Alay; del seu advocat, Gonzalo Boye, i de l’exresponsable de Relacions Internacionals de CDC, Víctor Terradellas, amb emissaris del Kremlin, amb l’objectiu d’aconseguir el suport de Rússia a la independència de Catalunya.
Vladímir Putin és un perill per a l’estabilitat i el futur de la Unió Europea. Així ho considera el Parlament Europeu, que ha aprovat recentment una resolució on demana que s’investiguin els vincles del moviment independentista català amb el Kremlin, que són motiu d’“extrema preocupació”.
Tots aquells que, com Carles Puigdemont, han seguit el joc al sàtrapa de Moscou han de ser escombrats a les urnes. No s’hi val negar les evidències, ni intentar aixecar cortines de fum, ni al·legar que tot és una maniobra de les “clavegueres” judicials i policials espanyoles.
Els contactes i les reunions van existir, encara que el seu contingut fos delirant i, finalment, tot quedés en res. Però la temptació és, en aquest cas, el que compta i no és gens de fiar un polític que, com Carles Puigdemont, ha estat capaç de vendre la seva ànima al diable i elucubrar que una Catalunya independent, fora de la Unió Europea, tindria futur com a plataforma d’emissió i negociació de criptomonedes, que és el que li van proposar els emissaris russos, a més del seu estrambòtic oferiment d’enviar 10.000 soldats per ajudar la República catalana.
Amb aquestes credencials, que Carles Puigdemont es presenti com a candidat a les eleccions europees és un “tret al peu” per a Catalunya, per a l’independentisme i per a JxCat. Ho avalarà Jordi Pujol, “padre padrone” del moviment nacionalista català, que Carles Puigdemont idolatra des de jove, i, d’altra banda, europeista convençut i “hereu” de Carlemany?
