Flipo amb el que m’explica un regidor d’un poble català; deixeu-m’ho així, sense estigmatitzar-lo, almenys de moment. Resulta que s’està construint una nova piscina; la que hi havia abans estava força deteriorada i sortia més a compte fer-ne una de nova, també amb nous materials més acurats i més resistents a la humitat. Tot plegat, un complex esportiu que, segons diuen, serà l’enveja dels pobles del voltant.
Aquesta, tot i ser una notícia important per als ciutadans d’aquella població, no és amb la que vaig flipar. El regidor en qüestió em confessa que, des de fa mesos, veïns i veïnes del poble el paren pel carrer per demanar-li que la piscina només sigui per la gent del poble, bé, pels de tota la vida. Alguns encara són més precisos i demanen que els de la ciutat del costat, especialment els del nord, no puguin accedir-hi mai, que per això ja tenen la seva.
Mai no s’hi havien trobat amb una situació semblant. Les piscines són obertes a tothom que pagui l’entrada, vingui d’on vingui, sigui d’on sigui. No recorda, en els deu anys que porta com a regidor, que algú li plantegés aquesta qüestió, clarament classista o, fins i tot, racista, sabent que “els del nord” són majoritàriament d’orígens diversos, però, és clar, no catalans de tota la vida.
No em deixa parlar i em diu que ell ha anat a piscines d’arreu de Catalunya i mai no li han preguntat d’on era, ni li han demanat cap identificació personal. Encara més, va sovint amb la família a un poble del Maresme i utilitza la piscina municipal des de fa anys. Allà el coneixen i mai no li han dit que vagi a la del seu poble, que aquella és només pels de casa. Es mostra preocupat pel fet que es comenci a plantejar una separació entre ciutats, entre gent d’aquestes mateixes localitats. Veu un perfil de català molt tancat en ell mateix, incapaç de seure amb gent diferent, incapaç de treure algun profit cultural o personal de les persones que estan al seu voltant. Ell ho relaciona amb alguns polítics que estan conreant la llavor de l’odi, que assenyalen els nouvinguts com els responsables de tot, d’absolutament tot, de l’increment dels preus, de la pèrdua del català, de la problemàtica de l’accés a l’habitatge, de les llistes d’espera a la sanitat. Aviat diran que també són culpables de les derrotes del Barça o de qualsevol cosa que els molesti.
Jo penso més aviat que aquest racisme ha existit sempre. El van patir els andalusos, els murcians i els extremenys que van arribar a Catalunya en les dècades del 50 i del 60 del segle passat. L’única cosa que tenien en comú amb els catalans de tota la vida era que eren catòlics, tot i que les verges i els sants eren diferents. Obliden aquells esclaus que es van aprofitar de les seves mans i dels seus cervells, que van empènyer amb l’objectiu d’aconseguir més drets per a Catalunya, independentment de la llengua que parlessin. Obliden també que la segona i la tercera generació es van integrar plenament a aquesta terra d’acollida que ha estat sempre.
Ara sembla que torna un feixisme disfressat de cuidador d’allò que és nostre, de guardià de les tradicions més arrelades i de menyspreador dels invasors que, és clar, tenen una pell més enfosquida i no mengen pernil. Poc importa si parlen català o són amics dels nostres fills i filles; poc importa si, quan entren en una d’aquelles piscines que els de casa les volen com a exclusives, mengen al restaurant i es gasten els euros en una pastisseria de prestigi. Els de casa són així. Tot per a ells, ni turisme, ni moros, ni castellans, ni res que pugui tacar la raça catalana, res que pugui adulterar les arrels i la sang més pura.
El regidor, compungit, també em confessa que veu perillar el seu càrrec en les pròximes eleccions municipals. No sap com convèncer els de casa que l’accés a la piscina pública és lliure, que no poden impedir que entri qualsevol de fora. Cada vegada en són més el que reclamen alguna mena de credencial que impedeixi l’entrada als de fora. Ell argumenta que són persones, que si tenen una actitud inadequada se’ls farà fora, però si el comportament és correcte, tenen tot el dret a quedar-s’hi.
L’exèrcit d’Israel ja marca amb un número al braç les dones dels camps de refugiats. Així les tenen controlades. Ja ho van fer altres el segle passat. I en sabem les conseqüències. No sé si aquests de casa també ho volen, això. Així, només amb aixecar una mica la màniga de la camisa o el vestit podrien saber si venen de fora. Perquè, és clar, els de casa de tota la vida sempre han de ser els primers, no? O els únics?
