El Copríncep d’Andorra i arquebisbe d’Urgell, Joan-Enric Vives, no ha fet públic, ara per ara, cap missatge de suport a les persones que demanen poder viure dignament al Principat i de forma extensiva a l’Alt Urgell. Un problema de l’habitatge que ha esclatat aquesta setmana amb una multitudinària manifestació celebrada a Andorra la Vella.
Una situació que de retruc està afectant els residents a la comarca del sud, especialment a la Seu d’Urgell, que ja gairebé no disposa de pisos de lloguer amb l’encariment, alhora, dels preus d’aquests arrendaments per part dels propietaris.
Davant aquest patiment, a banda i banda de la frontera del riu Runer, l’arquebisbe Vives encara manté un silenci impropi de qui hauria de ser un pastor de l’Església. Un Copríncep que en la recta final del seu pontificat, està demostrant una vegada més la seva insensibilitat envers les classes treballadores, en favor de les persones més benestants de la societat.
Tot i que les constitucions respectives d’Espanya i Andorra recullen el principi bàsic del dret a un habitatge digne, Vives no es pronuncia davant aquest patiment.
Cal recordar que va ser el mateix Copríncep un dels majors especuladors immobiliaris de la darrera dècada venent una part important de l’herència de la difunta Maria Maestre- la filla menor de la riquíssima Casa Molines, sense revertir les seves rendes a subvenir obres d’assistència i de pietat.
L’any 2014 va utilitzar aquest fabulós patrimoni llegat al Bisbat d’Urgell per apuntar-se a la pràctica del “pilotasso” immobiliari amb la venda dels terrenys de la Borda Nova (Andorra la Vella) a un inversor rus que volia construir-hi un centre aquàtic. Aquesta transacció es va fer per uns 11 milions d’euros.
Ara al solar s’estan construint un edifici de pisos de luxe.Uns anys més tard, el bisbat d’Urgell es va despendre per 4,5 milions d’euros de la parcel·la d’un edifici d’una entitat bancària que es dedicada a l’aparcament a la parròquia d’Escaldes-Engordany.
Joan-Enric Vives tampoc ha complert amb una altra de les voluntats d’aquesta hereva de Casa Molines: la construcció d’una residència pels capellans ancians. A canvi, per estalviar diners, l’arquebisbe va optar per rehabilitar una part de l’antic Seminari de la Seu.
