No sóc una persona de fortes conviccions religioses, almenys no de les monoteistes. Segueixo una consigna feminista que sembla estar en desús, però que em sembla més vigent avui que mai: Ni amo, ni partit, ni marit, i afegiria ni religió. Amb tot, no hi ha dubte que si parlem dels conceptes del bé i del mal així de manera filosòfica i epistemològica totes i tots tenim una idea més o menys cristiana d’aquests conceptes.
Des que el Sr. Xavier Espot i Zamora em va denunciar fent ús de la seva posició de poder, he pensat moltíssim sobre la qüestió del bé i del mal. Per la meva ment han rondat preguntes com: serà veritat que estic equivocada i estic fent un mal major quan crec que estic fent un bé social? Per què sempre del nostre costat està la raó de manera absoluta encara que es mantinguin posicions diametralment oposades? Això passa amb els racistes, els masclistes, els de dretes… i totes aquestes posicions equivocades tenen, òbviament, la seva altra cara de la moneda: els antiracistes, les feministes, les esquerres…
Totes i tots amb la nostra posició, en un extrem o en l’altre, estem formant cares d’una mateixa moneda. I aquest és el punt candent: d’una banda, està el senyor i molt il·lustre cap del govern d’Andorra, el Sr. Espot, dient que em va denunciar pel bé social i, de l’altra, estem jo i les companyes de Stop Violències dient que aquest senyor ens va denunciar perquè no ens deixa treballar per un bé major social. El Sr. Espot és la defensa de l’immobilisme de l’establishment, i jo m’he convertit en la defensora de l’avenç en drets qüestionant aquest immobilisme, volent dinamisme.
Aquest senyor indefectiblement m’ha convertit en la seva nèmesi en contra de la meva voluntat. No és cert que dos no es barallen si un no vol, perquè jo… jo no volia. Se m’ha convertit en l’enemiga de l’Estat, en l’enemiga irreconciliable del Sr. Espot i en l’enemiga de les tradicions andorranes. Això és dolent? La veritat és que no ho crec, és el que és, un circ muntat a mesura de qui mana per a manipular als qui són manats, amb el bombardeig inestimable del cinquè poder: els mitjans d’incomunicació.
Al llarg d’aquests quatre anys de linxament, desprestigi i judici social, he demostrat ser una digna rival i s’ha demostrat la meva bondat. Haig d’agrair aquest assoliment al Sr. Espot, ja que sense el seu mal fer, hauria estat impossible que es veiés el meu bon fer. Sense el seu abús de poder, ningú hauria vist com resistir l’envestida de no tenir res i poder aixecar el cap amb dignitat, una dignitat que no la dona ni els diners, ni el poder, ni la por.
A una setmana que em llegeixin la sentència pública del judici celebrat contra la meva persona per parlar de la situació dels drets de les dones a l’ONU el 2019, escric aquest text com a símbol de la meva rebel·lia amb la submissió del costat del govern d’aquest país. No he callat mai en aquests gairebé 10 anys d’existència de la meva associació, ni en els gairebé 44 anys que tinc, i no començaré a fer-ho ara. Les meves formes molesten perquè fiquen el dit a la nafra, i aprofundeixen en el més podrit d’aquesta societat nostra.
El 17 de gener em llegeixen la sentència pública, a les 13 h a la Batllia andorrana. No crec que m’absolguin, prepareu-vos per veure una altra ostentació més de l’abús d’autoritat dels qui temen el poder de les revoltes i les lluites socials.
Mai els canvis van ser fàcils ni van estar exempts de pèrdues i sacrificis. No us deixeu acovardir.
