Ja ho ha aconseguit: Pedro Sánchez ha estat investit president del Govern espanyol i té ara al davant quatre anys més per exercir el lideratge de l’Estat.
D’entrada, no ho tindrà fàcil. En el magma de partits que li han donat suport n’hi ha que són antitètics (ERC vs. JxCat, PNB vs. Bildu, Sumar vs. Podemos) i això farà molt complicat assolir els consensos necessaris per tirar endavant l’aprovació de les lleis, començant per la dels Pressupostos per a l’any vinent.
També serà de difícil digestió la coexistència de formacions d’esquerra transformadora, com Podemos, Bildu o BNG, amb altres de moderades en política econòmica, com JxCat, PNB o Coalició Canària. Trobar, de manera permanent, el mínim comú denominador entre les vuit forces polítiques que falquen el Govern de Pedro Sánchez serà una tasca molt laboriosa, feixuga i plena de maldecaps.
L’aprovació de la llei d’amnistia per als independentistes catalans, condemnats o encausats, serà un camí ple de paranys i infernal. L’oposició frontal que suscita aquesta llei, no només en el PP i Vox, sinó -amb sòlids arguments jurídics- en tota mena d’instàncies judicials, acadèmiques, professionals i socials, anticipa que la seva tramitació, aprovació i aplicació serà un camp de mines.
La primera part del mandat, Pedro Sánchez l’haurà d’emprar en batallar molt a fons perquè prosperi l’aprovació dels Pressupostos i perquè la llei d’amnistia pugui ser, finalment, publicada al BOE, cosa que, anant bé, no succeirà abans de l’estiu. Ens esperen, doncs, uns mesos de dura brega política, de manifestacions al carrer, de crispació mediàtica i de bronca pujada de to a les xarxes socials.
Si els que hi són contraris, començant pel rei Felip VI, entenguessin que l’amnistia és la conseqüència de la derrota sense pal·liatius dels independentistes que, l’any 2017, van intentar implantar la república catalana, tal vegada s’ho mirarien amb menys vehemència i amb més condescendència. Però per destensar l’ambient –que és urgent i necessari– caldria que els que resultaran beneficiats per aquesta mesura de gràcia extraordinària, començant per Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, s’adrecessin a la societat catalana i espanyola per demanar públicament perdó per l’enorme sidral que han organitzat i per tot el mal que han fet.
Es pot ser independentista català a Espanya i en el marc de la Unió Europea? Per descomptat! Cadascú és ben lliure de tenir la ideologia que vulgui i de propagar-la, sempre que sigui respectuosa amb la Declaració Universal dels Drets Humans.
Ara bé, tota la parafernàlia del procés va ser un colossal muntatge d’enginyeria social, greixat amb una muntanya de milions d’euros de l’erari públic i basat en una gran mentida: és immoral i impossible imposar la secessió d’una part d’un Estat quan no hi ha una aclaparadora majoria social a favor. I aquest no era ni és el cas de Catalunya, un territori estretament relacionat i fusionat, de fa segles -per raons històriques, econòmiques, polítiques, culturals, familiars…-, amb el conjunt dels pobles hispànics.
L’enorme manipulació educativa i mediàtica orquestrada pel règim pujolista a la qual va ser sotmesa, durant una pila d’anys, la societat catalana, no va aconseguir el seu propòsit de convertir la “massa” a la doctrina independentista. I això, malgrat la congènita miopia i mala traça de les institucions de l’Estat espanyol, que van fracassar estrepitosament a l’hora de preveure i neutralitzar la potentíssima operació que pretenia dinamitar els ponts que ens uneixen amb la resta de la península.
Afortunadament, els capdavanters del moviment processista han demostrat que eren uns calçasses i que ells, més que ningú, sabien íntimament que l’embat per la independència era una farsa o, si voleu, una catxa, en paraules de la preclara Clara Ponsatí. No tenien la capacitat ni el coratge ni la voluntat per executar allò que, fent-se els milhomes, pregonaven i prometien als quatre vents.
Per això, perquè eren i són uns mitòmans i uns fantasmes, l’amnistia és un concepte que els ve massa gran. No en són dignes perquè els delictes que se’ls hi han atribuït no se’ls mereixen. Tots, del primer a l’últim, eren una colla de comediants que van intentar, i gairebé ho aconsegueixen, “trolejar” l’Estat espanyol.
El problema és que, com aprenents de bruixots, l’encanteri se’ls hi va escapar de les mans i, per molt poc, no acaben provocant una desgràcia humanitària que avui tots lamentaríem. En la seva dèria per continuar jugant en el seu “escape room”, els dirigents independentistes es van treure de la màniga el mantra de l’amnistia, intentant rememorar les que es van atorgar l’any 1977 o l’any 1936.
Però, òbviament, no és el mateix. En les amnisties del 1936 i del 1977 es van perdonar morts, sang, tortures, venjances, bombes. En la que ara reclamen ERC i JxCat no hi ha res de tot això: tot va ser un teatre d’ombres xineses, animat per les “performances” del Tsunami, les nits de la Patum d’Urquinaona i els experiments de la Srta. Pepis dels CDR.
El pitjor que poden fer Pedro Sánchez i Alberto Fernández Feijóo és prendre’s seriosament això de l’amnistia que exigeixen els independentistes. Com amb els nens petits, al final, el millor és dona’ls-hi i que callin una estona. Per tant, és un error dramatitzar la llei de l’amnistia, perquè és una broma més que forma part de l’enorme joc de rol amb disfresses que han creat els “cervells” del processisme, davant dels quals em trec el barret per la seva gran capacitat de fabulació i d’entabanament col·lectiu.
Això sí, recomano als poders de l’Estat que llegeixin amb molta cura i deteniment el llibre “La matemàtica de la història”, del farmacèutic de Figueres Alexandre Deulofeu. La pròxima “trolejada” que preparen els inventors de l’1-O vindrà per aquí. Ho tornaran a fer. El mil·lenarisme sempre té públic i sempre ven i, en aquest sentit, els catalans som fets de bona pasta i tenim una contrastada capacitat per empassar-nos les boles, en especial si són quadribarrades i estelades.
