Per Ricard Cayuela

Com llàgrimes en la pluja, és l’hora de morir”. Roy Batty a Blade Runner)

No sé si van veure la pel·lícula de Ridley Scott, però després de llegir aquest article vostès potser se sentiran com el replicant Roy Batty, després de constatar el que el sistema ha fet del nostre món.

Combatre els desastres climàtics anunciats (huracans i inundacions) reconstruint ponts, passejos i ports és una completa insensatesa. O s’ataca radicalment el desglaç de l’Àrtic, l’augment del nivell de la mar i els gasos d’efecte hivernacle, o no hi haurà marxa enrere.

Ho saben, però el sistema es resisteix a actuar, ja que els governants de torn no volen gastar “en això” i confien que l’Apocal·lipsi no els “tocarà”, mentre hi siguin ells. Amb les pandèmies passa el mateix, fil per randa. Després de la “grip espanyola” del 1918, amb 30 milions de morts (es diu aviat), se sabia no només que arribarien més pandèmies, sinó que serien pitjors. I no solament no s’ha atacat la causa, sinó que la causa ha esdevingut un negoci “rendible” de la vida global.

El sistema s’ha mostrat cec a les dues evidències. Així com la causa de la gravíssima crisi climàtica està en l’“escalfament global”, la causa de las pandèmies mortals la trobem en “l’amuntegament global” o “acumulació d’individus o animals en espais de mobilitat reduïda, amb baixa qualitat de vida, alt risc de manca d’higiene, comportant malalties víriques i la seva disseminació.

Comencem pels animals. Coneixen vostès el model, eufemísticament anomenat “macrogranja industrial de ramaderia intensiva“?. Consisteix en una megaexplotació “agropecuària”, amb milers d’animals amuntegats en estrets espais, malvivint com “embalums extractius“, confinats allà de per vida.

Cerquin a Google la Mudanjiang City megafarm, macrogranja al nord de la Xina, amb 100.000 vaques (sí, cent mil!) totes encaixades en bancades de ferro per evitar que girin sobre elles mateixes i ocupin més espai del previst. Donen llet i carn (i detritus) únicament per assortir el mercat rus, que boicoteja les exportacions de lactis de la UE després de rebre sancions per la crisi d’Ucraïna.

Aquesta “megafarm” no és l’única. Milions de pollastres i altres tants porcs estan en la mateixa situació en granges similars (24.000 garrins morts de diarrea aguda porcina a Guangdong el 2017). El psicòleg i empresari Cristóbal Colón, creador de La Fageda (la Garrotxa), empresa emblemàtica, viable, de distribució restringida, fa “escoltar” a les seves 500 vaques a Beethoven, Bach o Strauss, ja que la llet així obtinguda és millor, així que comparin els sistemes. En el seu moment es va negar a obrir franquícies per no desproveir el model de la seva essència.

Anem ara a veure l’ésser humà: un “model econòmic semblant” que amuntega persones en megaciutats, ells amb certa capacitat de moviment, però també patint d’un sistema extractiu. En 60 anys s’ha revertit la presència humana majoritària al camp, en un transvasament espectacular, cap a les grans ciutats. (L’Espanya buida té el rècord europeu d’abandonament rural).

Segons l’ONU, els 4.000 milions d’ànimes que ja viuen en aquestes megaciutats augmentaran en mil milions més en 2030, arribant a concentrar en aquests espais “multiserveis” al 60% de la població mundial. La densitat d’habitant per metre quadrat, proporcionalment similar a la dels animals de les “granges”, és obscena, en relació amb la que gaudiria de seguir al camp.

El megaurbanita s’empassa pol·lució, veu el cel només si mira cap amunt, paga un altíssim preu per viure en 50 metres, va amb presses, pateix estrès i consumeix molts fàrmacs, encara que ¡això sí! “viu” en una ciutat “moderna”. La ciutat de Blade Runner podria ser Guangzhou, coneguda com la capital del Tercer Món i que arriba als 50 milions; Tòquio 40 milions; Bombai 24 milions, i així fins a més de 30 macrociutats amb una mitjana de 23 milions d’individus cadascuna, amuntegats com els animals de les “megagranges”, mentre el 75% del territori rural roman buit i erm.

Conseqüentment, aquesta pandèmia, l’anterior (de fa 100 anys i ja oblidada) i altres que no ens han explicat, constitueixen un nou “còlera”, conegut i esperat pel sistema, resultat exclusiu… ¡siguin conscients! d’una URBANITZACIÓ EXTRACTIVA d’animals i humans. Desapareguts tant els pobles, com les petites i mitjanes granges, triomfa l’invent social del segle: la globalització.

Per completar aquest despropòsit, una brutal desforestació apropa als animals salvatges que fugen, apropant-se als confinats, disparant-se així innombrables processos vírics i infecciosos que desemboquen fins al virus que ha envaït el món.

No hi ha doncs cap complot orquestrat secretament per provocar una tercera guerra bacteriològica, simplement el que hi ha és una total absoluta inconsciència i manca de responsabilitat en aquells que sabien PERFECTAMENT el que anava a succeir, un dia o altre, i no només no van pensar en atacar la causa, sinó que ni tan sols varen estar preparats per afrontar-la, exactament igual com han fet respecte al clima.

Aquest desastre, que ens aboca a un tancament del món, al desaparèixer de la superfície 7.700 milions d’individus confinats a casa, sense cotxes, ni fàbriques, vaixells o avions, ens reservava un “kinder sorpresa” (per a vergonya dels negacionistes del clima): en menys de dos mesos el planeta obre els ulls i respira, mentre dofins, cérvols i altres espècies s’acosten curiosos a ports, platges i passejos; mentre els habitants del Panjab (Índia) gaudeixen extasiats d’un paisatge no vist en dècades, la serralada de l’Himàlaia (cadena muntanyosa de Dhauladhar) al reduir-se espectacularment la contaminació.

La normalitat no tornarà pas, si no endeguem solucions a curt termini, per a tots dos problemes: escalfament i amuntegament. El camí no pot estar més clar. Cal refredar la temperatura i dispersar territorialment a la gent i als animals (oportunitat per tots dos).

Serà car i complicat, però encara hi som a temps, si ens hi posem ja. De no fer-ho, el món desapareixerà en menys de 80 anys, però el patiment previ que viuríem, seria el que explica Roy Batty que va viure.

*Ricard Cayuela Dalmau és director d’Staff & Nexe, coordinador del Grup de Psicologia econòmica d’SPOT COPC, membre de Federalistes d’Esquerra i vicedegà del Col·legi de Psicologia de Catalunya (2010-2018)