El nacionalisme català va de fracàs en fracàs. Aquesta és la seva constant històrica i ja seria hora que els seus dirigents s’ho fessin mirar. L’estratègia de l’embat i de la confrontació amb l’Estat espanyol sempre acaba malament i de la mateixa manera: suplicant clemència –altrament dita “negociació”- a Madrid per tal d’obtenir el perdó dels pecats i l’exculpació de les penes. I sant tornem-hi…
Rafael de Casanova, l’heroi de la resistència de Barcelona i símbol de l’11 de Setembre del 1714, va morir tranquil·lament a casa seva a Sant Boi de Llobregat, l’any 1743, després d’obtenir el perdó reial de Felip V, com va passar amb la gran majoria dels líders de la causa austriacista. Jordi Pujol també va ser exculpat l’any 1986 per l’Audiència de Barcelona de la fallida de Banca Catalana, malgrat les gravíssimes i documentades acusacions formulades pels fiscals Carlos Jiménez Villarejo i José María Mena contra els directius d’aquest grup financer.
A diferència dels militants d’ETA, molts dels quals encara purguen penes de presó 12 anys després de la dissolució de l’organització terrorista, els activistes de Terra Lliure van acabar tots indultats l’any 1996, gràcies als bons oficis de Jordi Pujol davant del seu “soci” José María Aznar. Ara, aprofitant el factor matemàtic que han deixat les eleccions generals del 23-J, els partits independentistes intenten aconseguir una “amnistia” per a tots els implicats en el referèndum de l’1-O del 2017.
El moviment independentista està segrestat, des de fa anys, per una obsessió marquetiniana basada en grans mots i eslògans d’impacte (“dret a decidir”, “el vot de la teva vida”, “ara és l’hora”, “un sol poble”, “ho tornarem a fer”…) que, a la vista dels resultats, ha estat un estrepitós fracàs. En les eleccions generals passades, ERC i JxCat van quedar per darrere del PSC i de Sumar i la CUP no va obtenir representació parlamentària.
Malgrat aquests esquifits resultats electorals, els 14 escons d’ERC i JxCat semblen decisius per obtenir la investidura del candidat socialista, Pedro Sánchez. Aprofitant aquesta “carambola”, els independentistes han llançat la consigna de l’“amnistia”, com a exigència sine qua non per donar suport a la reelecció del president espanyol.
“Amnistia” és una reivindicació que entronca amb la lluita antifranquista i que encapçalava el full de ruta de la plataforma unitària de l’Assemblea de Catalunya per sortir de la dictadura. Finalment, va ser acordada pel Congrés dels Diputats l’any 1977, poc després de les primeres eleccions democràtiques i abans que es comencés la redacció de la nova Constitució.
Però, de la mateixa manera que l’actual Assemblea Nacional Catalana (ANC) no té res a veure amb l’Assemblea de Catalunya, l’amnistia que ara reclamen els independentistes tampoc no té res a veure amb l’amnistia del 1977. Aleshores es tractava de trencar amb la dictadura per passar a la democràcia i de buidar les presons de lluitadors antifranquistes.
Val a dir que, després de la concessió dels indults, en l’actualitat, no hi ha cap independentista tancat en cap presó pels fets de l’1-O. Encara hi ha, això sí, importants causes pendents de judici: les que afecten Carles Puigdemont i els exconsellers Toni Comín, Lluís Puig i Clara Ponsatí, pròfugs de la justícia espanyola; la dels organitzadors dels aldarulls del Tsunami, entre els quals hi ha a la secretària general d’ERC, Marta Rovira; la de l’aparell logístic del referèndum de l’1-O, que toca directament dos “pesos pesants” d’ERC, com són Josep Maria Jové i Lluís Salvadó, lloctinents d’Oriol Junqueras; la dels CDR de l’Operació Judes, acusats de terrorisme; i el judici que s’ha de fer al Tribunal de Comptes el 17 de novembre pròxim, per les partides públiques desviades per a la celebració del referèndum de l’1-O, en el qual la Fiscalia demana multes de 3,4 milions d’euros per a una trentena de polítics i exalts càrrecs de la Generalitat.
L’amnistia que reclamen ERC i JxCat al PSOE a canvi de la investidura de Pedro Sánchez no és per obrir una nova pàgina de la història de Catalunya i d’Espanya, com ho va ser la del 1977. És una amnistia per mantenir l’statu quo autonòmic vigent, però deslliurant de responsabilitats penals els protagonistes de l’intent fallit de secessió del 2017, que va començar, no ho oblidem, arran de la imputació, l’any 2012, d’Oriol Pujol, l’hereu dinàstic de la Generalitat, pel cas de corrupció de les ITV.
La perversió i tergiversació dels mots i de la història, amplificada pel potent aparell propagandístic al servei de la causa processista -subvencionat generosament amb diners públics-, és un dels factors cabdals per entendre tot allò que hem viscut i patit a Catalunya en aquests últims deu anys. Equiparar la lluita i el patiment dels militants antifranquistes amb la dels “independentistes de saló” que tenim és una burla –una més- a la memòria i a la dignitat democràtica. Per això, l’amnistia que ara exigeixen és una farsa.
Tots sabem que si els dirigents independentistes són amnistiats pel futur Govern de Pedro Sánchez, “ho tornaran a fer”. A més, una legislatura que depengui dels set escons de JxCat està condemnada a la inestabilitat i tindrà una curta durada.
En l’horitzó hi ha les prediccions del farmacèutic Alexandre Deulofeu, que en aplicació de la seva “matemàtica de la història”, va augurar que la independència de Catalunya esdevindrà l’any 2029. Aquest Nostradamus de Figueres es convertirà, ben segur, en el guru i l’excusa del moviment secessionista per forjar i provocar, en els pròxims sis anys, una nova trencadissa… i, un cop fracassada, demanar altra vegada l’amnistia. Temps al temps.
