Si tinguéssim dos dits de front, la humanitat -coordinada i unida- estaria bolcada, ara mateix, en fer front al canvi climàtic que amenaça la pervivència de la nostra espècie sobre la Terra. Ens trencaríem la closca amb la cerca i implantació de noves fonts d’energia no contaminant, amb la creació de noves fórmules per garantir l’alimentació saludable dels 8.000 milions de persones sense rebentar el medi ambient, amb la formació intensiva de nous professionals de la medicina, amb l’extensió de les infraestructures bàsiques (habitatges, escoles, carreteres, ponts…) per tal que a ningú li manqués de res…
Però els humans tenim el cervell ple de boira tòxica i no sabem discernir allò que és important a cada moment. Avancem a través de la història a les palpentes, ensopegant amb les pedres del camí i fotent-nos castanyes els uns contra els altres.
Ara que estem tots interconnectats per les xarxes i els satèl·lits seria més fàcil que mai posar-nos d’acord per assolir grans reptes i objectius en benefici de tots. Però no. Els fabulosos avenços tecnològics que tenim a la nostra disposició els fem servir per exacerbar el patètic cantó fosc i malvat de la condició humana.
Encetem aquest 2024 amb els canons disparant mort i destrucció a Ucraïna i a Palestina. Em nego a la resignació i a acceptar que Vladímir Putin i Benjamin Netanyahu continuïn assassinant sense aturador. La humanitat ha d’aixecar un contundent clam per la pau que faci tremolar i callar tots aquells que gosin emprar les armes per atacar els nostres congèneres. Sense excuses: pau. Pau, pau i pau.
Pau també a les xarxes socials, que s’han convertit en un infecte pou de verí. Qui ha estat víctima propiciatòria d’aquesta xacra ha estat en Jacob, el nadó que va néixer a la Seu d’Urgell, poc després que les campanes haguessin anunciat l’arribada de l’Any Nou. El fet que els seus pares siguin Liseth Manuela i Wilson David, una jove parella de migrants sud-americans que ha trobat una llar al Pirineu, ha servit perquè alguns independentistes hiperventilats neguin a en Jacob la condició de “català”.
Sembla mentida que encara estem així. Els intolerants estan enfonsant el bon nom de Catalunya en el descrèdit més absolut. Han acabat convertint aquesta terra en un desert eixut i als que no som com ells ens pertoca, ara i en els anys a venir, la tasca de transformar-lo en un esplèndid jardí.
En el decurs de la història, el gran enemic de la pau i la civilització ha estat gairebé sempre el nacionalisme identitari excloent, gènesi de violència i de destrucció. Quant de mal han fet i fan les banderes! Ja sabem que l’exacerbació del patriotisme és una arma que, des del fons dels segles, utilitzen les elits econòmiques per protegir els seus interessos i mantenir i incrementar el seu domini sobre la població.
El “truc” ens els coneixem de memòria -perquè l’hem patit i pagat amb rius de sang-, però, no obstant això, continua funcionant i fent forat en aquest segle XXI. És com les velles estafes -el “tocomotxo”, la “piràmide de Ponzi”, el “trilerisme”…- que, no per suades, encara hi ha gent que es deixa engalipar i hi cau de quatre grapes.
Tots els conflictes que ara mateix ens esgarrifen i escandalitzen tenen la seva arrel en el maleït nacionalisme: la Gran Rússia de Vladímir Putin, el “poble escollit” que diuen ser els jueus… En clau ibèrica, els somnis independentistes d’una part dels catalans i des bascos -covats en mítiques i llunyanes gestes medievals- impedeixen que la península pugui expandir totes les seves enormes potencialitats geopolítiques.
Aquest 2024 tenim marcades en el calendari dues eleccions cabdals: les del Parlament europeu, el mes de juny pròxim; i les presidencials dels Estats Units, el mes de novembre. En aquests dos comicis s’hi juga una part molt important del nostre futur. I val a dir que, malauradament, en ambdues el component nacionalista-patriòtic hi té un protagonisme determinant.
En el món hi ha dos grans corrents ideològics en constant contraposició, fricció i confrontació: el particularisme (“nosaltres, primer i als altres que els bombin”) i l’universalisme (“tots som germans i ens hem d’ajudar els uns als altres”). La democràcia-cristiana i la socialdemocràcia, hegemòniques durant les últimes dècades a la Unió Europea, compartien, de fons, aquesta segona visió humanista i solidària i és així com hem construït els vigents Estats del benestar.
Però, des de les clavegueres de l’extrema-dreta s’han aprofitat les febleses, imperfeccions i contradiccions d’aquesta arquitectura social per promoure i difondre un missatge de rebuig i d’odi contra el “sistema” i allò de negatiu que comporta a ulls del ciutadà del carrer: impostos, regulacions, obertura de mercats, migracions, precarietat, especulació immobiliària… La barreja del discurs de l’extrema-dreta és indigerible i impracticable -com veiem a l’Argentina de Javier Milei-, però té la capacitat de seduir i captivar les capes més insatisfetes de la societat, en sintonia amb la cobdícia insaciable dels “capitans” empresarials més agressius i ultracapitalistes.
Les eleccions europees arriben en un moment de màxima agitació i penetració del nacional-patrioterisme, reflex de les passades victòries de Donald Trump i del Brexit. Té bastions importants a la Unió Europea, com Hongria i Itàlia, però també acaba de perdre Polònia. Cadascú des del seu lloc, però cal que un mot d’ordre recorri el Vell Continent en tots els azimuts: aquest mes de juny, és imperatiu aturar l’extrema-dreta a les urnes per conformar un Parlament europeu on imperin els valors dels nostres “pares fundadors”, basats en la tolerància, la justícia social i l’esperit constructiu.
No hem de perdre ni un minut amb les ximpleries i els esgarips de l’extrema-dreta, tot i que faci molt soroll. Se’ls hi planta cara, se’ls desarma dialècticament i se’ls ensenya a ser ben educats. Tenim una tasca que ens reclama tota la nostra atenció: la salvaguarda del planeta, per tal que en Jacob hi pugui jugar i créixer en pau, amb amics de tots els colors i en un clima net i saludable.
