La convocatòria anticipada d’eleccions al Parlament de Catalunya pel 12 de maig, decidida pel president Pere Aragonès, té una clau evident: intentar impedir la concurrència, com a cap de llista de JxCat, de Carles Puigdemont. Els estrets marges de temps que deixa el calendari electoral en relació amb l’aprovació i entrada en vigor de la futura llei d’Amnistia dificulten, objectivament, que l’eurodiputat resident a Waterloo pugui postular-se com a candidat a la presidència de la Generalitat.
És obvi que, tard o d’hora, Carles Puigdemont tornarà a Catalunya per voluntat pròpia. Com ha de ser. Però la qüestió és quan i com. Ningú, tret de JxCat, vol que l’expresident arribi en llaor de multituds a Barcelona, amb una gernació enfervorida d’independentistes acompanyant-lo com un heroi fins a la plaça de Sant Jaume. En això coincideixen el PSOE i el PP, Vox i la CUP, ERC i els Comuns, Foment de Treball i els sindicats CC.OO. i UGT, La Zarzuela i la Conferència Episcopal.
Que Carles Puigdemont torni, sí, en aplicació de la llei d’Amnistia i per enterrar tots els disbarats de la dècada passada. Però de manera discreta i sense jugar a ser el “salvador de la pàtria”. Al cap i a la fi: de què han servit els sis anys i mig que ha passat a Bèlgica, amb l’excusa d’internacionalitzar el “conflicte català”? Comptat i debatut, per posar al descobert que l’anhel d’independència d’una part de la població de Catalunya va ser instrumentalitzat per Vladímir Putin en el seu objectiu de sabotejar i d’afeblir el procés de construcció europea.
Heus aquí la gran contribució a la causa catalana de Carles Puigdemont, que, de manera absolutament irresponsable i inconscient, es va deixar raspallar i abduir pels mitjans de comunicació russos controlats pel Kremlin. Les seves entrevistes als canals Russia Today, Sputnik i Rossiya 24 i al diari Komsomolskaia Pravda passaran a la història de la infàmia i haurien de ser d’obligada visió i lectura per comprendre la dimensió surrealista de l’expresident.
Tota la densa i sovint èpica història del catalanisme polític dels segles XIX i XX -des de Valentí Almirall fins a Lluís Companys, passant per Enric Prat de la Riba, Josep Puig i Cadafalch, Francesc Cambó, Francesc Macià…-ha quedat tacada i tocada de mort per les extravagàncies de Carles Puigdemont en els seus tractes amb els emissaris de Vladímir Putin. Aquesta és la imatge de Catalunya que ha quedat clavada en l’imaginari mundial després dels fets que hem viscut i hem patit en els últims deu anys: un territori benestant i profundament insolidari, on les elits xenòfobes van deixar-se entabanar per l’odi bel·licista antieuropeu del Kremlin amb l’objectiu de pagar menys impostos i continuar mantenint els seus privilegis fora de cap control.
En els seus forassenyats deliris de grandesa, Carles Puigdemont somnia en un retorn triomfal a Catalunya com el que va protagonitzar, la tardor del 1977, el president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas. Comparar un i altre és un insult a la intel·ligència.
Josep Tarradellas, exconseller de la Generalitat republicana, va haver de marxar a l’exili per la victòria del feixisme a la Guerra Civil espanyola. Si s’hagués quedat, els franquistes l’haurien afusellat. Va viure en unes condicions molt precàries a França, on sempre va mantenir, amb una insubornable dignitat, el càrrec de president de Catalunya. Quan va tornar, després de la mort del dictador, va saber crear un govern d’unitat que va tornar a posar en marxa l’administració de la Generalitat, amb uns estrictes criteris de rigor i d’austeritat. Un cop aprovat l’Estatut d’Autonomia i celebrades les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, l’any 1980, es va retirar a casa seva.
Carles Puigdemont va marxar d’amagatotis a Bèlgica, després de l’aprovació de la falsa DUI i sense tenir ni el gest simbòlic de valentia de treure la bandera espanyola del Palau de la Generalitat. Va deixar a l’estacada els seus companys del Govern, que s’havien conjurat per quedar-se a Catalunya per plantar cara a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. A la localitat valona de Waterloo, va llogar un esplèndid xalet en el barri residencial del golf, amb totes les comoditats. Es va fer elegir eurodiputat per garantir-se la immunitat i cobrar un sou espaterrant. Va fer que la seva dona, Marcela Topor, cobri una escandalosa retribució de 6.000 euros mensuals per fer un programa setmanal en llengua anglesa a la TV de la Diputació de Barcelona.
Josep Tarradellas va promoure la unitat i l’harmonia entre els catalans, després de la Guerra Civil i la dictadura. Carles Puigdemont, malgrat que resultarà beneficiat per l’amnistia, continua enderiat amb la independència unilateral i amb aprofundir la divisió i la confrontació entre els catalans i contra els espanyols.
El llegat polític i humanístic de Josep Tarradellas no va caure en sac trencat. El seu home de la màxima confiança era Romà Planas, que també va viure a l’exili a França i el va acompanyar en el seu retorn a Catalunya. Romà Planas era el fill de l’alcalde republicà de la Roca del Vallès i ell mateix va ser escollit per ocupar aquest càrrec l’any 1995, molt poc abans de morir. A la Roca del Vallès, Romà Planas va descobrir un joveníssim Salvador Illa, que el va succeir a l’alcaldia de la localitat i que ara es postula per ser el pròxim president de la Generalitat.
Hi ha un fil històric que entronca el catalanisme progressista, obert i pragmàtic de Josep Tarradellas amb Salvador Illa. Des del 1980 fins al 2024, Catalunya s’ha perdut per viaranys -les presidències de Jordi Pujol, Pasqual Maragall, José Montilla, Artur Mas, Carles Puigdemont, Quim Torra i Pere Aragonès- que han desembocat en l’aventura secessionista i ens han acabat portant al desert i al desprestigi internacional. Josep Tarradellas mai no ho hauria fet.
El retorn presidencial que ens cal no és el de Carles Puigdemont. És el de Salvador Illa, l’hereu polític de Josep Tarradellas, per reprendre el camí que vam perdre l’any 1980 i que aquest pròxim 12 de maig podem i hem de recuperar.
