Pedro Sánchez ha traït els milions de catalans que no vam combregar amb la roda de molí del procés i dels pseudoreferèndums dels anys 2014 i 2017, organitzats per CDC (avui Junts x Catalunya) i ERC. El pacte per a la investidura que ha subscrit el líder del PSOE amb aquests dos partits independentistes contempla l’aprovació d’una llei d’amnistia per a tots els involucrats judicialment en aquests traumàtics esdeveniments, que van fragmentar i confrontar la societat catalana.
Diuen que els perseguits per l’acció judicial contra el moviment secessionista són 1.400 persones. Però, a l’hora de la veritat, només es tracta d’una dotzena de “peixos grossos”, que tenen importants comptes pendents i que són els que promouen el seu emblanquiment: Carles Puigdemont, Artur Mas, Marta Rovira, Lluís Salvadó, Josep Maria Jové, David Madí, Oriol Soler, Xavier Vendrell.., a banda dels CDR de l’Operació Judes.
L’amnistia, si abans no ve precedida d’un perdó sincer per part dels seus beneficiaris per tot el mal que van fer a la convivència entre els catalans, és una burla i un gravíssim error polític. Els no independentistes som majoria a Catalunya, com han posat de manifest els resultats de les últimes eleccions generals, en les quals ERC, JxCat i la CUP només van sumar el 27% dels vots, i ratifiquen les enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió.
El no independentistes som transversals i és una simplificació insultant atribuir-nos la condició de “constitucionalistes” o d’“espanyolistes”. Jo, per exemple, soc republicà i, per tant, soc contrari al règim monàrquic que va establir la Constitució del 1978. Tampoc no em sento ni em considero “espanyolista”, ja que crec que el nacionalisme -el que sigui- és un verí que intoxica la convivència entre les persones i mena, fatalment, al desastre de la violència i de la guerra, com hem vist a l’ex-Iugoslàvia o veiem, en l’actualitat, a Ucraïna i a Palestina, per no parlar de l’hecatombe de les dues guerres mundials del segle XX, provocades per aquest virus diabòlic.
Si Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, els principals responsables de la “performance” de l’1-O, no demanen públicament perdó per l’incendi que van causar a la convivència entre els catalans, jo em planto i dic “no” a l’amnistia. Que siguin jutjats els que encara no ho han estat i que se’ls concedeixi l’indult “a posteriori”, com a mostra de bona voluntat.
Catalunya està segrestada, des de fa dècades, per una “màfia” supremacista amb voluntat explícita de dominar el relat i d’imposar la seva llei sectària sobre el conjunt de la societat. Han manipulat la història, intenten adoctrinar els infants i els joves a través del sistema educatiu, han convertit els mitjans de comunicació -públics i privats- en una corretja de transmissió de les seves consignes, apliquen una censura de plom als dissidents i mantenen una llei electoral que perjudica la gran majoria de la població, instaurant una tramposa hegemonia política al Parlament.
Abans de les eleccions del 23-J, Pedro Sánchez va explicitar la seva rotunda oposició a l’amnistia dels dirigents independentistes. També ho va fer, amb la mateixa contundència, el líder del PSC, Salvador Illa. No és el mateix haver viscut/patit els anys del procés a Catalunya que a la resta d’Espanya. Els catalans no independentistes ens hem sentit amenaçats i perseguits pel discurs d’odi desfermat pels secessionistes per intentar acoquinar-nos i fer-nos callar. Bona prova d’això és l’agressió que va patir qui era, l’any 2014, el primer secretari del PSC, Pere Navarro.
Si en les eleccions del 23-J, els socialistes catalans van obtenir un gran resultat va ser, en primer lloc, per frenar un previsible Govern PP-Vox. Però, també, perquè van marcar una línia vermella amb l’amnistia que reclamaven ERC i JxCat, fet que donava tranquil·litat als no independentistes. Ara, aquesta confiança ha estat burlada de manera escandalosa.
Qualsevol comparació entre l’amnistia del 1977 i la que es planteja ara és una fal·làcia. Els “cervells” del processisme són experts en falsificar la història i crear paral·lelismes absurds. Entre la Catalunya del 1714 i la d’avui no hi ha res que s’hi assembli. En canvi, ens han fet empassar un relat -gràcies als enormes recursos públics que tenen a la seva disposició- que pretén establir-hi una connexió directa.
Mitòmans empedreïts, ara intenten fer el mateix amb l’amnistia. La del 1977 era una reivindicació sentida i assumida per l’aclaparadora majoria de la població i de les forces polítiques democràtiques, deleroses d’enterrar la dictadura franquista. La d’ara, tal com l’ha pactada el PSOE amb ERC i JxCat, és un salconduit per continuar desestabilitzant la societat catalana amb el “mantra” del referèndum d’autodeterminació i les profecies d’Alexandre Deulofeu.
Pedro Sánchez ha mercadejat amb els 14 vots independentistes i ens vol encolomar una amnistia que rebutgen una part majoritària de la població espanyola i un gran nombre de catalans. Això és oportunisme polític per mantenir-se en el poder, encara que sigui a costa de renunciar a la clara promesa electoral de rebutjar-la.
Tindrem investidura, però la legislatura que comença serà d’una extrema fragilitat, ja que se sustenta en interessos tan contraposats com els que representen JxCat i ERC, o PNB i Bildu, o Sumar i Podem, o Podem i PNB… L’aprovació i la implementació de la llei d’amnistia també serà un camp de mines jurídiques que ja veurem com acaba.
El gran damnificat per la investidura de Pedro Sánchez serà el PSC. La victòria aclaparadora dels socialistes catalans va ser cabdal perquè el líder del PSOE sortís “viu” el 23-J i ara Pedro Sánchez els ho paga amb uns pactes humiliants que menystenen i desautoritzen Salvador Illa i l’allunyen de la presidència de la Generalitat. Hi ha milers de votants del PSC que, davant la magnitud de l’engany, el castigaran, sense contemplacions, a les urnes.
