La Constitució andorrana de l’any 1993 és clara a l’hora de definir al Principat com un estat laic i on es garanteix la llibertat de les diverses confessions religioses. Amb tot, a la pràctica es demostra que la presència del Copríncep episcopal, Joan-Enric Vives, 30 anys després d’aprovar-se la Carta Magna, condiciona la presència de símbols religiosos a les institucions del Principat.
Així, per exemple, a les sales de reunions dels consells comunals o a la mateixa seu de la Justícia es pot observar la presència de crucifixos, o el llibre de la Bíblia en el moment de jurar o prometre els càrrecs públics.
En ple debat sobre la neutralitat religiosa a l’escola andorrana, les contradiccions són més que evidents sobre el paper que encara manté l’Església catòlica en l’àmbit públic a la societat andorrana.
Justament els ponents del text constitucional van decidir mantenir els privilegis del catolicisme per una tradició històrica i com una manera de protegir, a través del Coprincipat, la sobirania de l’Estat andorrà.
Tres dècades després de l’aprovació de la Constitució, la realitat social és ja un altre i l’existència de la simbologia partidista en favor d’una determinada confessió religiosa ja no té raó de ser a les institucions d’aquest país.
