Aquest 23-J, Espanya ha salvat un match point. Del resultat de les eleccions generals celebrades, el més destacable és que la suma de PP (136 escons) i Vox (33) no permet la investidura d’Alberto Núñez Feijóo com a nou cap de govern. A més, no hi ha cap altre partit amb representació parlamentària que vulgui tenir relacions, ni per activa ni per passiva, amb Vox i, per tant, aquesta fórmula -implantada a Castella i Lleó, Comunitat Valenciana, Extremadura…- està morta i enterrada al Congrés dels Diputats.
Això ha estat possible gràcies a la resiliència del PSOE de Pedro Sánchez i, de manera molt especial, a la brillant victòria assolida pels socialistes de Salvador Illa a Catalunya. El PSC, amb 19 diputats, ha guanyat de manera contundent -obté, per exemple, més vots i escons que les forces independentistes sumades- i n’ha tret 13 de diferència amb el PP de Nacho Martín Blanco, que han estat decisius per aigualir el somni d’Alberto Núñez Feijóo d’arribar a la Moncloa, destrossant els pronòstics que li auguraven gairebé totes les enquestes.
Abans de fer més càbales, caldrà esperar a tenir la foto finish d’aquestes eleccions. El vot procedent de l’estranger ha estat, en aquesta ocasió, molt i molt important i pot fer ballar encara tres o quatre escons, si es confirma que ha estat majoritàriament per a les forces d’esquerres. Ho sabrem a finals de setmana, quan serà computat, i és aleshores quan caldrà posar en marxa la calculadora per afinar els possibles pactes que Pedro Sánchez té al seu abast per poder aconseguir la investidura.
Per tant, és precipitat atorgar la clau de l’esdevenidor de Pedro Sánchez i de la política espanyola a Junts x Catalunya (JxCat) i a Carles Puigdemont, com s’han afanyat a proclamar els mitjans de dretes, amb l’objectiu de desacreditar els inesperats resultats obtinguts pel PSOE. El líder socialista ja ha dit, alt i clar, que mai no permetrà a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, que, d’altra banda, és constitucionalment impossible.
El dossier Puigdemont està en l’esfera judicial i resulta inimaginable que Pedro Sánchez, per tal de mantenir-se en el poder al preu que sigui, cometi l’error d’immiscir-se en l’estratègia jurídica de Pablo Llarena i del Tribunal Suprem per obtenir els vots o l’abstenció de JxCat per a la seva investidura. I més, després de la contundent sentència que va emetre, a començaments de mes, el Tribunal General de la Unió Europea (TGUE), que obre la porta a l’extradició de l’expresident de la Generalitat.
Carles Puigdemont i JxCat tenen un greu problema, del qual sembla que encara no en són prou conscients: els seus contactes i relacions amb emissaris del Kremlin, abans i després del referèndum de l’1-O. L’agressió militar de Rússia contra Ucraïna ha capgirat totalment l’escaquer europeu i les amistats perilloses d’aquesta facció de l’independentisme català amb l’entorn de Vladímir Putin són una traïció imperdonable que mereix el rebuig total i la punició judicial, política i mediàtica de les autoritats europees.
Per tant, a qui no li interessa negociar i pactar amb JxCat és a Pedro Sánchez. La mateixa angúnia que fan els postulats de Vox a Brussel·les és la que fan les aventures de Carles Puigdemont al país de Putin.
En aquest context tan provisional, cal anar amb peus de plom a l’hora d’avançar esdeveniments i fer conjectures. L’escenari de la repetició de les eleccions afavoreix, hipotèticament, al PP, on ja s’està cuinant una operació llampec per substituir Alberto Núñez Feijóo per Isabel Díaz Ayuso en cas que el bloqueig impedeixi la confirmació de Pedro Sánchez com a president del Govern i calgui tornar a les urnes a finals d’any.
Malgrat les lògiques anàlisis crítiques que rep ERC pels seus mals resultats, cal assenyalar que el partit d’Oriol Junqueras, en unes condicions ambientals d’extrema dificultat, ha aconseguit obtenir més vots que Junts x Catalunya, encara que tinguin el mateix nombre d’escons. Pedro Sánchez sap que, en qualsevol equació per a la investidura, li és imprescindible el suport d’ERC i això, de retop, dona tranquil·litat al Govern en minoria de Pere Aragonès, que, en contrapartida, tindrà garantida l’estabilitat fins a finals de la legislatura amb els vots del PSC i d’En Comú Podem (Sumar) al Parlament.
És obvi que el 23-J deixa una partida oberta i plena d’incògnites, que s’aniran aclarint en les pròximes setmanes. L’única certesa és que Catalunya ha estat el factor clau que ha aturat el previsible èxit de l’operació PP-Vox, que pretenia reproduir a Espanya l’onada postrumpista que ha arrelat a la Unió Europea (Hongria, Polònia, Itàlia, Suècia, Finlàndia…).
El fet que les dues forces més votades aquest 23-J a Catalunya hagin estat els socialistes i Sumar -un fet inèdit a la resta de la geografia espanyola- reforça la identitat progressista d’aquest territori, que es converteix així en el bastió de l’esquerra, no només a escala estatal, sinó també europea, juntament amb el Portugal d’António Costa. El PSC ha guanyat en municipis on històricament eren hegemòniques les forces pujolistes i independentistes (Girona, Olot, Ripoll, Berga, Manlleu, Santa Coloma de Farners, la Seu d’Urgell…), i ara es tracta de mantenir i consolidar aquests avenços electorals de cara als pròxims comicis programats: les europees del 2024.
