El passat mes de setembre el professor del Collège de France, Pierre Rossanvallon, ha publicat un assaig, La Tyrannie du présent, que ens ajuda a entendre la crisi de la política europea i, en conseqüència, també de la nostra petita política andorrana.
Historiador i especialista en teoria política, Pierre Rossanvallon analitza la “miopia democràtica” que impedeix a les nostres institucions actuar en favor de les properes generacions.
Per prendre consciència del que ens hi juguem n’hi ha prou amb fer l’inventari dels desafiaments a llarg termini que es plantegen al nostre sistema democràtic, desproveït de solucions: desastre climàtic, crisi demogràfica, endeutament públic i finançament de les pensions de jubilació.
El professor al Collège de France és historiador de la democràcia i ha dedicat vàries obres al desafecte ciutadà que rosega les societats contemporànies. Aquest nou assaig ve a cloure una trilogia sobre les “angles morts” de la democràcia.
Rossanvallon pensa que la preferència que es dona al present, al dia a dia, es basa en una presumpció de modernitat.
És ben evident que el pes exagerat de les xarxes fa més difícil fer entrar una perspectiva de llarga durada, la lungimiranza que diuen a San Marino, en les nostres institucions democràtiques, Consell General, Govern i Comuns.
A finals del segle XIX es va experimentar a Bèlgica donar un vot doble als pares de família. Ho justificaven en una evidència: els infants eren els que estaven més concernits per les polítiques que pretenen donar forma al futur. Aquell vot de família pretenia ser la garantia d’una política orientada cap al futur.
Tanmateix, l’acumulació de confrontacions brutals amb la realitat -la canícula d’aquest estiu n’ha estat una- està fent que la sensació d’urgència s’està imposant als ulls de la ciutadania i d’alguns –no pas tots– dels que ens governen. El cert és que els populismes d’extrema dreta –Andorra Endavant– i presumptament progressistes –Concòrdia– van guanyant adeptes fent llenya dels arbres caiguts.
Jean Tirole, premi Nobel d’Economia del 2014, ha publicat aquest estiu –amb l’economista Karine Van der Straeten– un assaig, Économie du désordre mondial que dibuixa una via de redreçament per Europa.
En una recent entrevista de Le Figaro, Jean Tirole ho deia ben clar. “Volem fer veure que els sobiranismes posen en perill la nostra sobirania. Avui en dia és impossible defensar-se sol o dur a terme sol una política d’innovació.” I donava diversos exemples.
En conclusió Tirole afirma que, al capdavall, atenent als fets objectius, cap país europeu “… no té hores d’ara els mitjans de garantir tot sol la seva seguretat.”
Tirole té tota la raó. La realitat és que avui no som sobirans, en el sentit que, sols, puguem decidir el que i el com sense tenir en compte ni escoltar el nostre entorn, és a dir França, Espanya i la Unió Europea.
La postura de consolació dels que consideren que les coses no van pas tan malament, ni a Europa ni a Andorra, ja que els nostres valors encara ens ajunten, esdevé una excusa per no fer res.
En tot estic estupefacte davant la nostra incapacitat d’actuar.
Després d’anys de negar l’evidència, tothom reconeix que hi ha un problema amb el deute públic, amb l’escola i amb les pensions de jubilació. Però això no fa pas sobresortir, tanmateix, la més minsa voluntat d’endegar les reformes necessàries.
En resum, les actuacions –grans o petites– per reformar Andorra són necessàries però, sobretot, han de ser dutes a terme amb una voluntat política clara.
I no les podrem desplegar si la ciutadania no comprèn –i comparteix– que el seu futur, sense l’associació amb la Unió Europea, seria molt fosc.
Estem davant l’hora d’escollir: o bé tenim el valor de fer alguna cosa plegats o bé ens quedarem aturats i sols i, en aquest cas no desitjat, la història ens deixarà de costat.
![]()


