Quan el control de l’aigua pot esdevenir poder sobre el territori

Toni Mas, regidor de Compromís x Peramola. / Arxiu.
regidor de Compromís x Peramola. / Arxiu.

En els municipis petits, el poder no sempre s’exerceix des de l’Ajuntament ni es manifesta mitjançant una decisió formal. De vegades, la influència més important neix del coneixement del territori, de les relacions entre propietaris i responsables públics i de la dependència que determinades activitats econòmiques tenen respecte d’uns recursos compartits. Les comunitats de regants ocupen una posició singular en aquest entramat. No són simples associacions particulars: gestionen l’aprofitament col·lectiu de l’aigua i tenen la condició de corporacions de dret públic, d’acord amb els articles 81 i 82 del text refós de la Llei d’aigües.

Aquesta naturalesa els atribueix funcions específiques en la gestió hidràulica, però també les situa en una posició de coneixement privilegiat sobre la realitat agrària del territori. Saben quines finques es reguen, quines sèquies les abasteixen, quins accessos necessiten les explotacions i per on han de circular les persones i la maquinària per mantenir les instal·lacions. Aquest coneixement no és accessori: forma part del funcionament quotidià del regadiu.

La qüestió apareix quan aquest coneixement conviu amb decisions administratives que afecten els camins que fan possible aquella mateixa activitat. El problema jurídic sorgeix quan aquest coneixement s’oculta, es distorsiona o s’utilitza perquè una administració consagri com a privat allò que la realitat agrària i social del lloc demostra com a públic. Un camí pot perdre la seva condició de servei col·lectiu per l’acumulació d’omissions, informes incomplets, silencis institucionals i decisions municipals que consoliden una ocupació de fet.

Les comunitats de regants, precisament pel seu coneixement del territori i la seva naturalesa pública, tenen una responsabilitat especial enfront d’aquest risc. La seva funció no s’hauria d’utilitzar per tancar el debat sobre la titularitat o l’ús d’un camí, sinó per aportar la informació objectiva que permeti distingir entre un accés agrari amb funció pública i una pretensió de domini privat.

El camí: molt més que una franja de terreny

Un camí rural no es pot entendre únicament a partir de la seva aparença actual, del traçat que figura en un plànol o de la qualificació que algú li atribueix en un expedient. També cal examinar-ne la funció històrica, els usos efectius, els accessos a les finques i la relació amb les activitats agràries que han configurat el territori.

Quan el camí constitueix l’accés a finques integrades en un sistema tradicional de regadiu comunal, resulta difícil sostenir que manca de funció pública o col·lectiva. L’explotació agrícola d’aquestes parcel·les no es pot desvincular de les infraestructures necessàries per al seu aprofitament, entre les quals hi ha els accessos utilitzats per a la conservació, gestió i explotació dels terrenys beneficiaris del reg. L’existència d’una comunitat d’usuaris de l’aigua o d’un sistema històric d’aprofitament comunal implica necessàriament la concorrència d’interessos col·lectius que transcendeixen l’esfera estrictament privada de cada propietari.

A Peramola, el cas del camí vinculat a “Cal Quimet” planteja precisament aquesta qüestió. La documentació i els indicis materials relacionats amb un tractor Ebro, guardat històricament en aquella finca, poden contribuir a reconstruir l’ús de l’itinerari i la seva funció com a via d’accés agrícola. La pregunta és inevitable: com es pot valorar adequadament la funció històrica d’un camí agrari sense tenir en compte el coneixement de les persones que han participat en l’activitat agrícola de la zona?

I, sobretot, què passa quan aquest coneixement no es reflecteix en les decisions que adopta o avala l’Administració?

El coneixement del territori també comporta responsabilitats

Cal distingir dues qüestions. Conèixer l’ús agrari d’un camí no significa necessàriament saber que és de titularitat pública. Però, quan una persona coneix directament els accessos, els usos tradicionals i la funció de servei d’un itinerari, aquesta circumstància pot ser rellevant per valorar les seves manifestacions posteriors i la informació que va posar a disposició dels responsables públics. Aquesta consideració, serveix pel ciutadà, però adquireix una dimensió especial quan les persones que disposen d’aquest coneixement mantenen, alhora, responsabilitats institucionals o participen en decisions que afecten el mateix territori.

En el cas que ens ocupa, els antecedents exposats situen en aquest context diverses persones vinculades a l’entorn agrari i a la comunitat de regants. Aquestes circumstàncies poden justificar una investigació sobre el coneixement efectiu del camí i sobre la intervenció de cadascuna de les persones en les decisions corresponents. La seva rellevància depèn dels fets concrets que es puguin acreditar. El que importa és determinar qui sabia què, quan ho sabia, quina intervenció va tenir i si aquesta informació es va traslladar correctament als expedients administratius o judicials.

L’article 404 del Codi Penal castiga l’autoritat o el funcionari que, amb coneixement de causa de la seva injustícia, dicti una resolució arbitrària en un assumpte administratiu. La jurisprudència admet que aquesta resolució també es pot produir per omissió, quan existia el deure imperatiu de resoldre i el silenci produeix efectes equivalents a una denegació o a una decisió arbitrària.

Quan s’omet un tràmit essencial, s’impedeix l’acreditació d’un fet decisiu o es tolera una ocupació del domini públic sense expedient, la inactivitat pot funcionar com una vertadera decisió administrativa. La inversemblança que aquestes persones, atesa la seva posició, poguessin desconèixer la funció agrària i de servei del camí és palmaria. La possessió d’un tractor Fiat 415 —model comercialitzat entre 1965 i 1968 i encara en actiu, com l’Ebro— evidencia una vinculació directa amb l’activitat agrària. I la condició de veïns de la zona reforça el coneixement dels accessos i del trànsit per aquella àrea.

Quan el coneixement és inevitable, la ignorància al·legada deixa de ser un fet i passa a ser una estratègia

En el marc d’un expedient administratiu, quan un regidor o un alcalde oculta informació essencial, falsifica la realitat territorial o permet l’ocupació del domini públic sense expedient, la conducta pot constituir prevaricació administrativa per omissió (art. 404 CP), omissió del deure de perseguir delictes (art. 408 CP), administració deslleial del patrimoni públic (art. 252 CP) o falsedat documental per omissió rellevant (art. 390 CP), una gravetat que s’agreuja si es produeix en benefici propi o de tercers —afavorint familiars, arrendadors o arrendataris, titulars de finques confrontants o membres del mateix òrgan decisori—, car llavors es pot configurar com a tràfic d’influències (art. 428 CP), suborn impropi (art. 422 CP) o prevaricació urbanística (art. 320 CP), tots ells delictes vinculats a la utilització del poder públic per obtenir avantatges privats o consolidar situacions contràries al domini públic.

Quan una posició institucional pot convertir-se en un instrument de pressió

Una comunitat de regants no té potestat per decidir unilateralment si un camí municipal és públic o privat. Els seus estatuts els atorguen pel simple fet de gestionar l’aigua, d’un poder general sobre els accessos a les finques. Tanmateix, en un municipi petit, el coneixement del territori, la dependència de l’activitat agrària i les relacions entre propietaris, gestors i responsables públics poden generar una capacitat d’influència considerable. És aquí on apareix el risc que cal examinar: que una posició creada per gestionar un interès col·lectiu acabi contribuint, directament o indirectament, a condicionar l’ús del territori en benefici d’interessos particulars.

Aquesta capacitat de condicionament no necessita manifestar-se necessàriament mitjançant una amenaça explícita. També pot operar a través de decisions, omissions, interpretacions interessades o situacions de dependència que dificultin la defensa dels drets d’un propietari o l’exercici d’un ús tradicional.

La qüestió de fons és una altra: qui controla la informació sobre el territori i què passa quan aquesta informació no arriba íntegrament als òrgans que han de prendre les decisions?

El problema de les omissions

 Si en un expedient administratiu es discuteix la titularitat d’un camí, l’Administració ha de valorar els antecedents i els elements de prova rellevants. Això inclou els documents disponibles, els usos acreditats, els antecedents de conservació i les dades que permetin reconstruir la funció històrica de l’itinerari. Si existeixen indicis materials sobre l’ús agrícola d’un camí i persones amb coneixement directe d’aquell ús, és legítim preguntar-se si aquests elements van ser examinats adequadament.

En relació amb els procediments judicials, la qüestió plantejada és si la documentació disponible va rebre una valoració suficient o si la posició mantinguda per l’Ajuntament va acabar adquirint un pes determinant en detriment d’altres elements probatoris. Aquesta és una qüestió que s’ha de contrastar amb les actuacions i les resolucions del procediment. Una discrepància en la valoració de la prova no demostra, per si sola, una ocultació deliberada ni un frau processal. Però tampoc no hauria d’impedir que s’examinin les omissions concretes que es puguin documentar.

Quan una dada rellevant no s’incorpora a un expedient, cal determinar si es desconeixia, si es va considerar irrellevant o si es va excloure conscientment. Les tres situacions són diferents i poden tenir conseqüències jurídiques molt diferents.

El domini públic no pot quedar subordinat als interessos particulars

La defensa dels camins públics no és una qüestió secundària ni una disputa entre veïns. Forma part de la responsabilitat de les administracions envers el patrimoni col·lectiu. Quan un camí té caràcter públic, la seva ocupació o privatització no es pot legitimar simplement perquè una determinada interpretació s’hagi consolidat amb el pas del temps. Cal examinar-ne la titularitat i els antecedents, i qualsevol alteració de la seva situació jurídica ha de respectar el procediment legal aplicable. Igualment, el fet que un camí serveixi finques privades o sigui utilitzat principalment per agricultors no n’exclou necessàriament el caràcter públic.

Per això, el coneixement que les comunitats de regants i els seus membres tenen del territori pot resultar especialment valuós. Aquest coneixement hauria de contribuir a aclarir els fets, no a substituir la prova documental ni a condicionar les decisions públiques. Les comunitats de regants tenen una funció legítima i necessària. Precisament per això, cal distingir entre l’exercici regular de les seves competències i qualsevol possible utilització de la seva posició institucional o social per afavorir interessos aliens a la gestió de l’aigua.

Una qüestió de transparència i responsabilitat pública

El cas de Peramola convida a plantejar una reflexió que va més enllà d’un camí concret: les decisions sobre el territori han de fonamentar-se en els documents, els fets comprovables i els procediments legalment establerts, no en la influència de determinades xarxes de relacions.

Si es demostra que persones amb coneixement directe de la funció agrària d’un camí van intervenir en decisions que en negaven aquesta funció, caldrà examinar les seves actuacions i les raons que les van motivar. Si, a més, es comprova que es van ometre conscientment elements rellevants o que es van afavorir interessos particulars, les conseqüències s’hauran de valorar d’acord amb la normativa aplicable i amb les proves disponibles. No es tracta de criminalitzar una comunitat de regants ni de convertir les relacions personals en proves de culpabilitat. Es tracta d’exigir que les institucions actuïn amb transparència, que els expedients reflecteixin la realitat del territori i que els interessos particulars no substitueixin l’interès general.

La pregunta decisiva no és qui coneixia tothom, sinó qui coneixia els fets, qui tenia l’obligació d’actuar i què va fer amb aquella informació.

Perquè quan el coneixement del territori es converteix en influència sobre les decisions públiques, la societat té dret a exigir explicacions. I quan es discuteix la possible privatització d’un camí, la primera obligació de les institucions és aclarir-ne la realitat jurídica i històrica, no permetre que aquesta quedi eclipsada per interessos particulars o per una confrontació entre persones.

El patrimoni públic pertany a la col·lectivitat. La seva defensa no pot dependre de qui tingui més influència, més relacions o més capacitat per imposar el seu relat. Quan l’omissió esdevé estructural, continuada i orientada a permetre l’ocupació i privatització de camins públics, la corporació deixa de complir la seva funció i es converteix en el vehicle de l’avantatge privat. Aquí, el dret administratiu sancionador i el dret penal no són reaccions desproporcionades, sinó la conseqüència necessària d’haver traït la posició de garant que la llei confia a qui gestiona l’aigua de tots.

Loading

Facebook
Twitter
WhatsApp

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Enquestes

Creus que hi ha d’haver ossos i llops al Pirineu?