L’arquebisbe i el president

L’Església catòlica ha tingut una importància determinant en la configuració de la història de la nostra terra durant els últims 2.000 anys. Avui, encara manté un rol cabdal a Andorra, on el bisbe de la Seu d’Urgell, Josep Lluís Serrano, ostenta el càrrec de copríncep i de cap d’Estat, juntament amb el president francès.

La pomposa profecia «Catalunya serà cristiana o no serà», formulada pel bisbe Josep Torras i Bages en el seu llibre La tradició catalana (1913), ha quedat rotundament desmentida amb el pas del temps. Si bé el 57% de la població catalana s’identifica amb la tradició catòlica, el 64% d’aquesta suposada comunitat reconeix que no va mai a missa.

La societat catalana està majoritàriament secularitzada i hi ha altres religions i sectes cristianes que també estan presents, però hi ha fets noticiables de la vida catòlica que tenen impacte polític i social. Un d’ells ha estat la designació pel Vaticà d’Octavi Vilà com a nou arquebisbe de Barcelona, en substitució de Juan José Omella, que ja havia depassat l’edat de jubilació.

Alineat amb el sector progressista de l’episcopat, Juan José Omella va mantenir una estreta relació amb l’anterior papa Francesc i va arribar a ser president de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE). Com a cardenal arquebisbe de Barcelona, va haver de conviure amb l’etapa d’efervescència independentista de Catalunya i va rebre fortes pressions perquè l’Església hi donés suport.

Des dels temps del Concili Vaticà II, hi ha una part del catolicisme català que té un fort component nacionalista/independentista, que va ser protegit i propulsat pel cardenal Narcís Jubany, arquebisbe de Barcelona entre 1971-90. Durant els turbulents anys del procés, Omella, catalanoparlant nascut a la Franja, va saber mantenir una intel·ligent serenor per no barrejar la seva tasca apostòlica amb la crispació política i va defensar la convivència en pau entre els catalans com a valor suprem.

El seu successor al capdavant de la diòcesi de Barcelona és fra Octavi Vilà, que va ser abat del monestir cistercenc de Poblet (2015-24) i, fins ara, era bisbe de Girona. La seva formació i la seva trajectòria són molt diferents de les de Juan José Omella i dels seus antecessors. El nou arquebisbe de Barcelona és historiador i bibliotecari de professió i va entrar com a monjo de Poblet quan ja tenia 43 anys.

Octavi Vilà és un «monjo blanc», de la comunitat del Cister. Aquest orde religiós va néixer al segle XI com una escissió més rigorista dels benedictins («monjos negres»). El monestir de Montserrat, considerat el centre espiritual de Catalunya, és el gran bastió de l’orde benedictí i ha irradiat, durant dècades, una forta influència sobre el país. Els seus abats, en especial Aureli Maria Escarré i Cassià Just, han tingut un gran predicament públic i han estat referents del moviment nacionalista català.

Recordem que Jordi Pujol sempre va estar molt vinculat al monestir de Montserrat, on s’hi va casar amb Marta Ferrusola, i que la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat ha estat l’embrió de moltes iniciatives de caire catalanista. En aquest sentit, la decisió del papa Lleó XIV de nomenar el cistercenc Octavi Vilà arquebisbe de Barcelona és molt significativa, ja que trenca amb la forta hegemonia benedictina que ha marcat Catalunya des de les acaballes del franquisme fins avui.

No podem perdre la dimensió històrica d’aquest nomenament. L’orde del Cister, des del seu naixement, va ser molt afavorida per la dinastia catalanoaragonesa, que li va permetre bastir grans monestirs en els territoris conquerits (Poblet, Santes Creus, Vallbona de les Monges, Benifassà, Valldigna, Rueda, Veruela, Piedra, Palma…).

El monestir de Poblet va ser convertit en el panteó real de la Corona d’Aragó, on hi estan enterrats els reis i reines de la nissaga Bel·lònida (Alfons I el Cast, Jaume I el Conqueridor, Pere III el Cerimoniós, Joan I el Caçador i Martí I l’Humà) i dels Trastàmara (Ferran I d’Antequera, Alfons IV el Magnànim i Joan II el Sense Fe). Per tant, els «monjos blancs» de Poblet són els guardians d’aquesta gloriosa dinastia i, per exemple, Octavi Vilà va exercir com a president de la Congregació Cistercenca de la Corona d’Aragó.

Hi ha una altra dada, poc coneguda, a tenir en compte: al monestir de Poblet també hi ha enterrat el duc de Wharton, fundador de la primera lògia maçònica a Espanya (1728). Per això, aquest indret també ha esdevingut un lloc de memòria per a la maçoneria.

La simbologia de Poblet va ser reconeguda per l’expresident Josep Tarradellas, que va decidir que el seu valuós llegat documental fos resguardat en aquest recinte cistercenc. Precisament, Octavi Vilà va entrar en contacte amb el monestir per treballar en l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, que porta el nom de la filla del president que va restablir la Generalitat l’any 1977, i va ser a partir d’aquesta relació que va decidir fer-se monjo cistercenc i, posteriorment, va ser nomenat abat de la congregació.

En l’actual context polític de Catalunya, la figura de Josep Tarradellas torna de l’oblit per adquirir una gran rellevància. No oblidem que, entre els «papus» que va combatre des del seu exili de Saint-Martin-le-Beau, hi havia els de Jordi Pujol i els benedictins de Montserrat.

L’actual president de la Generalitat, Salvador Illa, catòlic practicant, és un hereu directe del llegat tarradellista. El seu mentor va ser Romà Planas, secretari i home de màxima confiança de Josep Tarradellas i alcalde democràtic de la Roca del Vallès, que va fitxar un jove Salvador Illa com a regidor de l’Ajuntament. Aquest va ser el punt de partida de la seva fulgurant trajectòria política que l’ha portat, de moment, al Palau de la plaça de Sant Jaume.

La designació pel papa Lleó XIV de fra Octavi Vilà com a arquebisbe de Barcelona i, «de facto», com a cap de l’Església catòlica a Catalunya, encaixa en aquestes mateixes coordenades. Salvador Illa & Octavi Vilà: persones discretes, temperades, de fortes conviccions i partidàries del consens, que tenen unes sòlides arrels històriques i el projecte de retornar a Catalunya el prestigi i l’esplendor perduts.

Loading

Facebook
Twitter
WhatsApp

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Enquestes

Creus que hi ha d’haver ossos i llops al Pirineu?