Durant dècades, als municipis petits de Catalunya s’ha consolidat un fenomen que molts coneixen, però pocs s’atreveixen a dir en veu alta: la incultura administrativa no és un accident, sinó un model que ha estat empoderat, tolerat i fins i tot promogut per determinats interessos polítics. No és una crítica als pobles ni als seus veïns; és una crítica a un sistema que ha preferit la precarietat tècnica a la professionalització real.
La recent auditoria de la Sindicatura de Comptes, que revela que el 92% dels secretaris-interventors dels municipis petits són temporals, no fa més que posar números a una realitat que molts ajuntaments pateixen des de fa anys. La manca de personal habilitat no és només un problema de recursos: és el resultat d’un ecosistema institucional que ha permès que la improvisació substituís la competència, i que la dependència substituís la garantia jurídica.
Quan la provisionalitat esdevé estratègia
En molts municipis, la figura del secretari-interventor ha estat ocupada per personal accidental o provisional durant anys, fins i tot dècades. Aquesta situació, que hauria de ser excepcional, s’ha convertit en la norma. I aquesta norma ha estat funcional per a alguns actors polítics: un tècnic precari és un tècnic que difícilment pot exercir amb plenitud les seves funcions de fiscalització.
Aquesta dinàmica ha generat un cercle viciós:
- menys control intern,
- més discrecionalitat,
- menys transparència,
- i una administració local cada vegada més vulnerable.
El resultat és un món local que, en lloc de ser reforçat, ha estat debilitat estructuralment.
El relat de la satisfacció: una ficció útil
En aquest context, no sorprèn que determinats responsables institucionals hagin construït un relat segons el qual “els alcaldes estan contents” amb els serveis mínims que reben. Un exemple recent és la frase pronunciada per la presidenta del Consell Comarcal de l’Alt Urgell, Josefina Lladós, durant la visita del Bisbe: “Els alcaldes estan molt contents amb el SAT”.
Aquesta afirmació, més enllà de la cortesia protocol·lària, reflecteix una visió que no coincideix amb la realitat quotidiana de molts ajuntaments. El SAT és un recurs necessari, però insuficient. No substitueix la figura del secretari-interventor, no garanteix la continuïtat tècnica i no resol la precarietat estructural. Dir que els alcaldes “estan contents” és una manera de normalitzar la manca de recursos, de justificar la inacció i de perpetuar un model que impedeix als municipis petits exercir plenament les seves competències.
El preu de la incultura administrativa
Quan la professionalització no és prioritària, el cost el paguen els municipis i la ciutadania:
- projectes que no avancen,
- subvencions que es perden,
- contractacions que s’eternitzen,
- responsabilitats que ningú vol assumir,
- i una administració que viu sempre al límit del col·lapse.
La incultura administrativa no és només desconeixement: és desprotecció. És deixar els ajuntaments sense eines, sense criteri tècnic i sense capacitat de planificació. És condemnar-los a la provisionalitat perpètua.
Un canvi de model és imprescindible
La Sindicatura ha estat clara: cal revisar el sistema de provisió, cal reforçar la funció pública habilitada i cal garantir que els municipis petits tinguin accés real a personal qualificat. No es tracta de donar-los més serveis “per compensar”, sinó de reconèixer que la qualitat democràtica també depèn de la qualitat administrativa. Els municipis petits no necessiten compassió ni discursos paternalistes. Necessiten professionals estables, controls clars i institucions que no els deixin sols.
El món local és la primera línia de la democràcia. I una democràcia sense administració sòlida és una democràcia fràgil.
