El 8M ha estat històricament un dia per a reivindicar els drets de nosaltres, les dones treballadores.
Si vius a Andorra, i la teva feina és al sector serveis (botigues, hotels, esquí, perruqueria…), i penses que ets classe mitjana, revisa’t l’engany. A Andorra hi ha només dues classes socials: els rics, que governen, fan lleis i tenen els negocis, i la resta. Ets classe treballadora i, per tant, vulnerable i empobrida si demà et quedes sense feina i per viure només tens la teva força de treball per pagar factures.
Però, a més a més, la precarietat i la pobresa majoritàriament al món té nom de dona, anònima. I Andorra no és l’excepció. Des de l’associació Stop Violències treballem des del 2014 per fer visibles les violències econòmiques i estructurals que existeixen. Sempre parlem de les dones com a quelcom que està allà, fora o davant de nosaltres. Així que avui, vull donar alguns noms propis per parlar de problemes generals. Avui ho faré al revés.
El meu avi i la meva àvia van venir a Andorra perquè buscaven un lloc de protecció per a la família. La meva mare va començar a treballar als 13 anys, als anys 70, a botigues de les famílies riques d’Andorra. En aquella època, les empreses no tenien l’obligació de pagar CASS al personal, així que ma mare va estar treballant molts anys, enriquint a les famílies benestants sense que constés a cap lloc.
Als anys 90 va aconseguir canviar la seva sort i estudiar. Ha treballat més de 20 anys en una guarderia comunal. Ara fa poc s’ha jubilat. Els punts de la CASS no li arriben per cobrar el sou mínim interprofessional. Ha de demanar la pensió de SOLIDARITAT. I a mi em sembla indignant. Solidaritat de l’Estat a la classe treballadora? Ens denigren com volen.
Em pregunto quantes dones estan en la situació de la meva mare i algunes tietes meves. Trobem que, segons dades estadístiques d’Andorra del tercer trimestre del 2024, hi ha 865 dones front 428 homes que han demanat aquesta denigrant pensió de solidaritat. Ma mare no la pot demanar, perquè com els lloguers i la vida està tant cara i jo he d’estar a casa amb ella, l’Estat li diu que ja em té a mi, i que la “mantingui” jo. Un altre humiliació més.
Jo no tinc cap problema a donar diners a la mare, ni a pagar el que sigui, però es que treballa des dels 13 anys, ningú per dignitat i treball li hauria d’estar donant res per solidaritat. Em pregunto quantes dones més estan en aquesta situació.
Però no és tot. Les meves cosines, que treballen al sector serveis amb un acomiadament lliure com tenim a Andorra i moltes càrregues familiars, no arriben a final de mes i estan esgotades de les dobles jornades laborals. La de la feina remunerada i la de cures per amor, no retribuïdes, feminitzades, invisibles i amb culpa si et sents malament per tot plegat. Trobem Stop Violències una dada inquietant: a Andorra, durant el 2023, les dones vam cobrar de mitjana 4.600 € menys que els homes.
Si surto de l’àmbit familiar, el 6 de març, quan vaig estar a l’assemblea de poble de la Coordinadora per l’Habitatge, la majoria de persones precaritzades i a punt de ser desnonades amb fills i filles eren dones.
Per això, si ets home no ens faltis al respecte felicitant-nos, estem fent visibles les lluites que portem a terme tot l’any. I si ets dona i tens el privilegi de no estar en situació de precarietat, vulnerabilitat i/o exclusió social, avui, Dia de la Dona Treballadora, mira al teu voltant i intenta veure les altres dones invisibles que pateixen la manca de drets que tu si gaudeixes… o no, i ni te n’has adonat. Les violències estructurals, socials, masclistes i patriarcals ens envolten constantment.
Si sents que vols unir-te al canvi social, si sents ràbia, si vols fer alguna cosa pels teus drets i els de la resta, a Stop Violències som assembleàries. Et convidem a participar. Treballem de forma efectiva pels drets humans de les dones a nivell nacional i internacional des del 2014. Mai serem lliures fins que les dones tinguem els nostres drets arreu del món.
Recordar que, sense les dones, els drets no són humans.
Demà, 9 de març, la violència masclista, patriarcal, econòmica, física, sexual i estructural continua i la nostra feina per combatre-la també.
Res a celebrar,
molt per lluitar.
