En un territori com l’Alt Urgell, la tolerància administrativa s’ha utilitzat —o, simplement, ha acabat funcionant— com un mecanisme per facilitar l’arrelament de persones, activitats o explotacions. De primer pot semblar una virtut: una manera pràctica d’atreure veïns, sostenir petits negocis i evitar que la burocràcia estranguli la vida de muntanya. Però quan la tolerància substitueix la regla, les conseqüències poden ser molt perverses.
No és el mateix parlar d’una laxitud estructural, derivada de la manca de recursos, de personal tècnic o de capacitat inspectora, que d’una tolerància selectiva, emprada com a eina política o social per afavorir uns i frenar-ne d’altres. La primera és una debilitat institucional; la segona és una decisió de poder. I no tenen la mateixa responsabilitat.
Una comarca que no pot permetre’s la indiferència
L’Alt Urgell és un territori de municipis petits, serveis fràgils i una administració local sovint dependent de poques persones. En aquest context, la proximitat és una virtut: l’alcalde coneix els veïns, el tècnic coneix el problema i moltes qüestions es resolen abans que es converteixin en conflicte.
Però aquesta mateixa proximitat té un revers. Quan les relacions personals, la por al conflicte o la voluntat de “no complicar la vida a ningú” passen per davant de l’expedient, la inspecció o la resolució formal, l’Administració deixa de ser un àrbitre comú i es converteix en una xarxa de favors, silencis i comprensions mútues.
No cal imaginar grans conspiracions. Sovint n’hi ha prou amb una acumulació de petites toleràncies: una activitat que comença sense tots els permisos, una explotació que declara menys del que fa, una obra que s’avança a la llicència, un habitatge ocupat sense control, un informe que s’ajusta a la conveniència del moment.
Arrelament sense regles
En una comarca que perd població, facilitar l’arrelament és una necessitat legítima. Cal gent per mantenir escoles, serveis, comerços i comunitats. Però l’arrelament no es construeix amb la tolerància informal: es construeix amb habitatge digne, ocupació estable, serveis públics i regles iguals per a tothom.
Quan algú s’instal·la o posa en marxa una activitat gràcies a una facilitat administrativa informal, no guanya seguretat: guanya fragilitat. Viu sota una espasa de Dàmocles. El dia que arriba una inspecció rigorosa, canvia el responsable polític, es consolida el personal o es detecta una irregularitat, allò que ahir era tolerat pot convertir-se demà en motiu de sanció, tancament o desnonament.
Això és especialment cruel amb les persones que més confien en la paraula donada o en la pràctica consolidada. I és especialment injust quan altres, amb situacions semblants, han hagut de complir tots els tràmits des del principi.
El cost de la desigualtat
La tolerància selectiva té un efecte corrosiu: converteix la norma en una moneda de canvi. No importa tant què diu la llei, sinó qui la demana, qui la recolza i quin interès hi ha al darrere.
Així, el veí que no forma part de la xarxa adient pot trobar requeriments, denúncies i tràmits infinits; mentre que un altre, ben connectat, obté comprensió, terminis o mirades cap a un altre costat. El resultat no és només una injustícia individual: és la destrucció de la confiança col·lectiva en la institució.
Quan la gent percep que el procediment no decideix, sinó la relació, deixa de creure en l’Administració. I quan deixa de creure-hi, el conflicte s’instal·la al carrer, a les xarxes i a les relacions veïnals. Llavors ja no es discuteix si una activitat és legal o sostenible: es discuteix qui té dret a fer-ho i qui no.
El moment del canvi
Aquest sistema tolera mentre dura, però és molt fràgil. Quan arriba un canvi —un nou funcionari, una consolidació de places, una inspecció externa, una queixa o una pressió política— la laxitud pot convertir-se de cop en rigor. I aquí apareix el problema més delicat: no és que l’Administració comenci a aplicar la llei, perquè aplicar la llei és el seu deure. El problema és que l’aplica després d’anys de no aplicar-la, i ho fa sobre persones que havien actuat confiant en la inèrcia del sistema.
La qüestió, doncs, no és només si una activitat incompleix la normativa. És també si l’Administració ha estat coherent, si ha donat les mateixes facilitats a tothom i si la mesura que pren ara és proporcional amb la tolerància que ha permès abans.
La responsabilitat no és neutra
Distorsionar aquesta distinció és convenient per a molts. Dir que “només falta personal” serveix per justificar qualsevol omissió. Dir que “tot era il·legal” serveix per carregar tota la responsabilitat sobre el ciutadà o l’empresari.
La realitat és més incòmoda: si l’Administració no inspecciona perquè no pot, té una responsabilitat política de dotar-se de mitjans. Si no inspecciona perquè no vol, perquè convé a algú o perquè evita un conflicte, té una responsabilitat molt més greu. I si un dia decideix actuar amb duresa només contra alguns, ha d’explicar per què abans va tolerar la mateixa situació en altres.
Una regla senzilla
L’Alt Urgell no necessita una administració que digui sí a tot, ni una altra que digui no a tot. Necessita una administració que digui el mateix a tothom. Cap arrelament sòlid es construeix sobre la incertesa. Cap activitat sostenible es consolida amb permisos informals. Cap comunitat guanya cohesió quan la norma depèn de qui et coneix.
La tolerància pot ser una forma de generositat quan s’aplica per igual i amb criteris públics. Però quan s’aplica segons el poder, el silenci o la conveniència, no és generositat: és la llavor d’un conflicte que tard o d’hora es cobra.
