En un acte d’alta intel·ligència política, la reunió del patronat del monestir de Poblet -que feia 15 anys que no se celebrava- s’ha convertit en una cimera de retrobament dels quatre presidents autonòmics que comparteixen els antics territoris de la Corona d’Aragó: Catalunya, l’Aragó, Comunitat Valenciana i les Balears.
La presència del rei Felip VI ha temperat les diferències partidistes que pogués haver-hi entre Salvador Illa, Jorge Azcón, Juanfran Pérez Llorca i Marga Prohens i ha esperonat la creació del futur Fòrum de Poblet, que ha de donar continuïtat anual a aquestes trobades, transformant-les en un marc de cooperació sobre les qüestions estratègiques (infraestructures, indústria, ciència, medi ambient, canvi climàtic…) que defineixen el nostre futur comú.
Ben segur, els reis i reines de la Corona d’Aragó que van ser enterrats al panteó reial de Poblet (Alfons I el Cast, Jaume I el Conqueridor, Pere III el Cerimoniós, Martí I l’Humà, Ferran I d’Antequera, Alfons V el Magnànim…) haurien estat joiosos davant la bona harmonia que va presidir aquesta reunió. Després de segles de discòrdies, conflictes, guerres i malfiances, els quatre territoris de la Corona d’Aragó tornen a estar en sintonia.
Aquest futur Fòrum de Poblet recupera la dimensió que van forjar els nostres avantpassats a l’Edat Mitjana i que es va perdre i esquarterar amb la guerra dinàstica de successió entre els partidaris dels Borbons i dels Àustries, a començaments del segle XVIII. Resulta paradoxal i encoratjador que, més de 300 anys de la supressió dels furs territorials de l’antiga Corona d’Aragó, sigui un descendent de la família francesa Borbó -que va implementar el règim centralista- qui presideixi un acte amb aire refundacional d’aquesta antiga confederació.
La història i la geografia és tossuda i els corrents profunds sempre acaben emergint. La península Ibèrica que, com a fet civilitzatori, coneixem avui es va originar, als segles VIII-IX, als contraforts del Cantàbric i dels Pirineus. Des d’aquí, els cristians -organitzats en comtats i, després, en reialmes- van emprendre la recuperació del territori peninsular ocupat prèviament pels musulmans, que va culminar l’any 1492 amb la conquesta de la ciutat de Granada. Per tant, Catalunya, Espanya i Portugal s’han fet de nord a sud.
Al segle XII, el comtat portucalense, amb seu a Guimarães, es va independitzar del regne de Lleó i aquesta escissió va ser l’origen de l’actual Portugal, que es va expandir cap al sud. Per la seva banda, Castella també és una escissió del regne de Lleó, tot i que van tornar a unificar-se al segle XIII.
Dels contraforts del Pirineu en van sorgir tres grans entitats amb ambició expansiva aigües avall: els regnes de Navarra i l’Aragó i la casa comtal de Barcelona. Del regne de Navarra en va sorgir, per aliances matrimonials, la dinastia dels Borbons, que va acabar governant França i, després, Espanya.
Per la seva banda, l’Aragó es va entroncar amb el casal de Barcelona, amb el casament, l’any 1150, de la reina Peronella amb el comte Ramon Berenguer IV. Plegats, constituïts com a Corona d’Aragó, van emprendre la reconquesta de les terres valencianes i les Balears als musulmans i van arribar a estendre els seus dominis pels confins de la Mediterrània (Sardenya, Sicília, Nàpols, Grècia…).
D’aquesta expansió en van sortir, a partir del testament divisori del rei Jaume I, quatre territoris, amb els seus furs específics -el Principat de Catalunya i els regnes d’Aragó, València i Mallorca- però amb una voluntat fèrria de treballar units: la “mata de jonc”.
La resta de la història ja és coneguda: fi de la dinastia catalanoaragonesa amb la mort del rei Martí l’Humà (1410), Compromís de Casp (1412), matrimoni dels Reis Catòlics (1469), fi de la dinastia dels Àustries (1700), Guerra de Successió (1700-14), entronització de la dinastia Borbó, Guerra del Francès (1808-14), Constitució de Cadis (1812), guerres carlines (1833, 1846 i 1872), I República (1873), restauració borbònica (1875), dictadura de Primo de Rivera (1923), II República (1931), Guerra Civil (1936-39), dictadura franquista (1939-75) i aprovació de la Constitució democràtica de 1979, que estableix l’organització autonòmica del territori, amb un rei Borbó com a cap d’Estat.
En tot aquest vertiginós període, la Corona d’Aragó va quedar esborrada del mapa amb els decrets de Nova Planta (1707-16) i Espanya va esdevenir un Estat fortament centralista, a la imatge de França, tot i que la resistència dels territoris perifèrics assimilats va restar molt viva. Avui, el sistema autonòmic ja té més de 45 anys de vigència i està perfectament assentat en l’imaginari col·lectiu i en la realitat espanyola. Per tant, és perfectament raonable i versemblant que els presidents dels quatre antics territoris de la Corona d’Aragó es retrobin per cercar fórmules de cooperació.
Caldrà veure com evoluciona i fructifica aquest “esperit de Poblet”, però no hi ha dubte que hem assistit, aquest 15 d’octubre, a un moment històric. Catalunya assolirà la seva plenitud econòmica i social en la mesura que treballi i cooperi intensament amb els territoris veïns i reforci la dimensió heretada de la Corona d’Aragó.
En aquest sentit, també és de gran transcendència geopolítica la celebració, aquesta setmana, de les II Jornades de Cooperació Transfronterera, que apleguen representants d’Andorra, Catalunya i Occitània. L’objectiu és la constitució d’una Agrupació Europea de Cooperació Territorial (AECT) -organització prevista per la Unió Europea- entre aquests territoris, units per una rica tradició en comú.
Els Pirineus no com a frontera, sinó com a columna vertebral d’una àmplia regió europea que abasta l’anomenat Midi francès (Occitània) i les comunitats autònomes del vessant sud. Aquest és el concepte geopolític i geoeconòmic que entronca el nostre passat amb el nostre futur. Aquí parlaríem dels albigesos, de la batalla de Muret, del naixement de Jaume I a Montpeller, dels territoris del nord perduts a la Guerra dels Segadors (1640-52)…
La reactivació de la Corona d’Aragó i de l’AECT tenen una expressió institucional reconeguda per la Unió Europea: l’Euroregió Pirineus-Mediterrani, creada l’any 2004 i que aplega, de moment, Occitània, Catalunya i les Balears. Però, en aquest esquema, hi ha tres peces que encara ballen: l’Aragó (que va sortir l’any 2006 de l’Euroregió, per desavinences amb Catalunya), la Comunitat Valenciana i Andorra, que no forma part de la Unió Europea, però que acaba de signar un tractat d’adhesió.
El món s’està redefinint i Catalunya hi ha de trobar el seu lloc. El bon veïnatge i l’entesa són la clau per continuar prosperant. La conjunció de la Corona d’Aragó, l’Euroregió Pirineus-Mediterrani i l’AECT crearia un territori homogeni de 23 milions de persones i un gran potencial econòmic, industrial i cultural, que tindria un pes específic rellevant en el marc de la Unió Europea.
Tolosa de Llenguadoc, Montpeller, Andorra, Saragossa, Barcelona, Palma, València i Alacant són els vèrtexs d’aquesta macroregió europea que, com un elefant, tenim al bell mig de la nostra realitat. La “mata de jonc” no ha mort: reviu.
