Vanessa Mendoza Cortés és psicòloga social experta en violències, defensora dels drets humans i presidenta de l’associació feminista andorrana Stop Violències. Va ser represaliada per les seves declaracions sobre la prohibició total de l’avortament al país pirinenc davant del Comité per a l’Eliminació de la Discriminació contra la Dona (CEDAW) de les Nacions Unides. El Govern d’Andorra va denunciar-la el 2019 per un suposat delicte contra el prestigi de les institucions andorranes i el seu cas va arribar a judici el 4 de desembre del 2023. El 17 de gener del 2024 va ser absolta, després de rebre el suport d’organitzacions com Amnistia Internacional, Front Line Defenders i el Consell d’Europa, entre d’altres.
El Govern espanyol considera prioritària l’atenció a les nenes migrants que hi ha a Ceuta. Per què creus que és tan urgent la seva protecció?
14 dones, la majoria menors, han estat violades. Per qui? L’Estat, un cop més, en lloc de perseguir qui viola, intenta protegir les víctimes. I dic intenta, perquè no ho aconsegueix. Per què s’hauria de protegir primer les nenes? Primer, perquè és una prioritat mundial, encara que no s’aconsegueixi, perquè en un sistema patriarcal, on ja com a adultes sortim perdent, la infància encara és més vulnerable. És una qüestió de gènere real: encara que els nens corren el risc de ser violats, no és un risc tan gran com el que corren les nenes. La prioritat de protegir les nenes també ve dels tractats internacionals que els Estats signen per vetllar per la infància, i en concret per les nenes. També hi ha lleis explícites sobre això a Espanya, i quan les nenes són a l’Estat espanyol, són responsabilitat seva. Amb aquesta priorització, el que fa és exercir aquesta responsabilitat.
La portaveu del PP al Congrés, Ester Muñoz, va dir que no entenia per què es prioritza les nenes, i que els nens també reben agressions. Què en penses? És una manera d’invisibilitzar la desigualtat de gènere?
És molt pervers que aquest partit polític posi una dona a defensar els drets dels no-dones. També és una estratègia de dialèctica política: si una dona diu que el seu propi sexe és menys important, qui no ho té clar seguirà el seu discurs, invisibilitzant i perjudicant el seu propi gènere. Els partits de dretes s’han aficionat a negar la violència específica i estructural que patim les dones, i això és una execució més d’aquesta estratègia. Preguntar-se per què no els nens és el mateix que quan parlem de víctimes de violència de gènere i algú diu «també hi ha homes maltractats». Sí, per altres homes, la majoria de vegades. És la mateixa estratègia portada al camp infantil. El Govern no ha dit que no calgui protegir tots els menors, sinó que cal protegir-los tots i prioritzar les nenes, perquè són les de més vulnerabilitat i risc. Respecte a la portaveu del PP, m’agradaria saber quina formació té en gènere, quines estadístiques maneja, quins estudis ha llegit, qui l’assessora… perquè òbviament no està al corrent de la vulneració de drets humans que patim les nenes i les dones arreu del món. No hi ha ni un sol país on no siguin violentades. Per tant, és clar que és una prioritat.
Quins riscos específics corre una nena migrant no acompanyada que un nen no corre, o corre en menor mesura?
Els menors en general corren dos riscos principals: que els treguin els òrgans i els venguin al mercat negre, i l’abús sexual. En menor mesura hi ha el risc d’acabar en algun tipus d’esclavitud o mà d’obra infantil, cosa que a Espanya no passa. A les nenes, a més, se les viola, se les emprenya, se les ven en matrimonis forçats i se les introdueix en xarxes de prostitució. És conegudíssim el gust que tenen els homes masclistes per les nenes, i el risc d’acabar en xarxes de tràfic amb finalitats d’explotació sexual és molt menor en el cas dels nens. A més, el fet que les nenes estiguin soles, sense xarxa familiar i de vegades dormint al carrer, incrementa aquest risc. La pregunta que ens hauríem de fer és què fa que aquestes menors saltin soles la tanca. Què els està passant? Segurament moltes ja pateixen vulneracions a casa seva, i ser protegida en un altre lloc quan a casa teva no pots estar segura és un dret humà.
Per què es dona aquesta diferenciació en els casos d’explotació: elles per a l’àmbit sexual i ells per treballar?
És una estereotipació. Fins i tot aquí hi veiem patriarcat, perquè als nens se’ls considera més resistents i forts, mentre que en el cas de les nenes hi ha molt pedòfil que paga més per violar una menor poc «mancillada», com diuen els masclistes, que ha tingut poques o cap relació sexual. En realitat, el que volen és arrabassar-li la innocència a aquesta nena: com més jove i menys «usada», més paguen per ella.
Què necessiten psicològicament aquestes nenes, sobretot les que han patit agressions sexuals?
El que necessitarien és un país humà, i sembla que a l’Estat espanyol la humanitat està dividida. Els grups més d’esquerres volen protegir aquesta infància des del vessant dels drets humans, pactats després de la Segona Guerra Mundial. Però hi ha una facció amb massa poder que decideix que aquestes menors no tenen drets humans i les vol tornar al seu territori, sense que li importi gaire què els passi després. Hi ha una deshumanització molt important de totes aquestes menors, en general de tots els migrants, però en particular de les nenes. Cal tractar això com una emergència humanitària de primer nivell, i no com un tema de seguretat nacional.
Què és el que més et preocupa de com s’està tractant el cas de Ceuta?
Em preocupa el discurs deshumanitzant que he sentit als polítics, que estan bloquejant els ajuts i aprofitant la situació per erosionar el Govern. És un discurs fàcil que cala en la ciutadania, com si a Espanya no hi hagués nenes violades per homes espanyols. No parlen de la nostra responsabilitat de cuidar-nos com a éssers humans, sinó de «aquestes nenes», «aquests nens», «aquesta gent». Ni tan sols els diuen persones. Aquesta deshumanització és preocupant arreu del món, i encara més a Europa, amb l’avenç de la dreta més nazi, on el que més por ens fa és qui més s’assembla a nosaltres. Convertir en un tema de seguretat nacional un assumpte humanitari és un viratge que està polaritzant la gent, sense veure el patiment real i oblidant la història recent d’Espanya, quan molts van marxar a buscar una vida millor. El preocupant és que els feixistes estan tornant a governar Europa, convencent de nou la població, i estem a un pas de tornar a estats totalitaris que ens faran perdre drets humans en nom d’aquesta suposada llibertat. És molt pervers.
En aquest context d’auge de l’extrema dreta, és encara més important visibilitzar les violències que les nenes i les dones patim pel nostre sexe?
Clar. El que més interessa a la dreta és la polarització, i en temps de crisi això té molta repercussió. Estan aprofitant una fractura social que ja existia, i l’estan fent més gran. La dreta, molt fidel al que creu, no només ens està convencent com a societat, sinó que ara va unida a un neocapitalisme salvatge amb una tecnovigilància i un control des de la tecnologia molt forts, i això és preocupant. Hi ha una barreja del discurs i de l’ús de la tecnologia que ens polaritza cap a l’abisme de l’estat totalitari d’una manera magistral. És una línia de tecnovigilància que ja no s’oculta, molt vinculada a la dreta i a la pèrdua de drets fonamentals.
Què explica la psicologia sobre el poder, el control i la por, i com es relaciona amb el que veiem a Ceuta?
La psicologia social ha explicat àmpliament aquests fenòmens. Autors com Noam Chomsky porten anys parlant de com els governs generen les seves pròpies crisis per després imposar solucions que sempre impliquen una retallada de drets. El terme de la tecnovigilància el va encunyar la psicologia social, i qui més ha estudiat tot això és el Sud Global, amb un corrent psicològic que a Europa —quina casualitat— és molt difícil d’estudiar. La psicologia política també ens parla de la violència estructural i institucional: quan es neguen recursos davant una emergència humanitària, s’exerceix violència d’Estat. És una estratègia de politització i apropiació de recursos, i tindrà conseqüències no només per a la població marroquina. Quan l’oposició arribi al Govern, no només expulsarà els immigrants, sinó que començarà a retallar els drets conquerits en igualtat, drets LGTBI, infància i treball. Això acabarà repercutint en les persones del mateix Estat. Pierre Bourdieu ho explica molt bé amb el concepte de violència simbòlica: estem deixant de veure com a violència allò que en realitat estem perpetuant, i això també és molt perillós.
Per què és clau l’anomenada «cultura de la violació» a l’hora de prevenir agressions sexuals i atendre les víctimes?
Històricament, es va instaurar la cultura de la violació com a eina correctiva de les dones, perquè seguim el camí que toca: el del patriarcat. Que se’ns vegi com a subjectes de ple dret és complicat, perquè no ser violada és un privilegi, un privilegi masculí. Estem intentant canviar les lleis des d’una estructura que ja es va generar per vulnerar i invisibilitzar la violència sexual, i aquesta violència estructural és molt difícil de corregir si no es canvia l’estructura. A les nenes violades se’ls ha preguntat on eren, a quina hora, per què van saltar soles… Hi ha una culpabilització que no es dona en cap altre tipus de violència: si et deixes el mòbil en un bar i te’l roben, tothom empatitza amb tu. La cultura de la violació està tan instaurada que, si et violen, és culpa teva, perquè no has sabut protegir-te en una societat on tot va en contra teva. És l’únic cas en què qüestionem constantment la víctima en lloc de l’agressor. Per què? Perquè si no, ens adonaríem que no són malalts mentals, sinó un sistema estructurat de correcció tan instaurat que costa molt qüestionar-lo. La dreta no parla en cap moment de la victimització d’aquestes nenes, sinó que ho porta al terreny de la seguretat nacional, invisibilitzant les conseqüències de ser nena. És clar que és una qüestió de gènere: els matrimonis infantils continuen vigents en molts països, i sempre són homes que es casen amb nenes. Cap dona es casa amb un nen; no existeix.
Què significa la igualtat aquí: tractar igual els nens i les nenes, o donar una resposta diferent però igual d’adequada?
La igualtat, tal com la planteja la dreta, no existeix: és un concepte que ha agafat dels moviments feministes, l’ha tergiversat i l’ha buidat de contingut. Sí, homes i dones han de cobrar el mateix sou, poder optar a la mateixa feina, poder votar i ser votats. Però no podem parlar d’igualtat en els espais on se’ns violenta pel fet de ser dona sense abans analitzar quin tipus de violència és, com reeducar, com acabar-hi i com reparar-la. Quan es diu que nens i nenes són iguals en aquesta necessitat d’ajuda, s’està invisibilitzant l’equitat, un concepte que brilla per la seva absència en les polítiques d’igualtat. No és el mateix el que cal fer perquè una nena nascuda en un entorn pobre i amb violència a casa arribi a tenir una carrera universitària, que en el cas d’una altra nena nascuda a l’Estat espanyol, en un entorn menys violent. Cal posar més mitjans en les situacions més desafavorides: això és l’equitat, i és el que cal aplicar a Ceuta. És greu que els nens i les nenes estiguin al carrer? Sí, però per equitat cal atendre abans les nenes, perquè corren més riscos i necessitaran més recursos. No es pot parlar d’igualtat en el tracte quan ja es parteix d’una posició inferior: cal parlar d’equitat.
Hi ha molta distància entre el discurs institucional i el que realment s’aplica al carrer. Per què no es passa de les paraules als fets?
Com a ésser humà i com a polític, cal certa congruència, i posar-ho sobre el paper ja és una declaració d’intencions. La qüestió és portar-ho a la pràctica: en l’estructura patriarcal en què vivim, com explica Bourdieu, no es vol canviar realment, perquè la població masculina deixaria d’estar beneficiada sistemàticament. Perquè les dones —més del 50% de la població— no ens enfadem, fan veure que fan coses, ens donen petits èxits, però no hi ha un canvi estructural real ni voluntat de canvi. És millor aparentar que es fa alguna cosa per després no fer res. A més, tots els governs tenen línies vermelles, i només et deixen batallar fins que vols travessar-les. Espanya i Andorra no en són una excepció: faran servir tots els mecanismes institucionals perquè no les traspassis, i no hi haurà cap conseqüència per a l’Estat. A Andorra, per exemple, no existeixen lleis que protegeixin la ciutadania de l’abús de poder: ningú està lliure de patir violència d’Estat quan defensa un dret legítim per sobre d’aquests límits. A Espanya hi ha rapers a la presó. Al Marroc tenim una amiga, Betty Lachgar, a qui van fer un judici ràpid i es troba a la presó en condicions deplorables per portar una samarreta que incomodava. Allà la línia vermella va ser la religió, i l’Estat la manté presa com a càstig exemplar per a altres dones. Passen moltes coses al món que vulneren drets humans constantment.
