La carnisseria perpetrada per Vladímir Putin a Ucraïna ja ha provocat, fins ara, uns dos milions de víctimes, entre morts i ferits. Però aquesta desgraciada “operació militar especial”, encetada fa més de quatre anys, també ha canviat definitivament la manera d’entendre i de fer la guerra, com ha confirmat la devastadora, però fallida ofensiva bèl·lica dels Estats Units i Israel contra l’Iran.
Els tancs, la infanteria, les trinxeres, els avions de combat, els grans cuirassats navals… s’han demostrat inútils per vèncer els enemics. Ara són els satèl·lits, la IA, els drons, els míssils intel·ligents, els minisubmarins, els búnquers a gran profunditat… els que marquen la puixança d’un exèrcit. No ens calen soldats, ens calen enginyers.
Els mètodes militars heretats de la II Guerra Mundial ja no serveixen de res. La llarguíssima filera de tancs que va enviar Vladímir Putin per conquerir Kíiv va quedar paralitzada, bloquejada i inutilitzada per les accions de guerrilla dels ucraïnesos. Tot el colossal dispositiu bèl·lic desplegat pels Estats Units a l’Orient Mitjà s’ha demostrat ridículament inservible per assaltar la fortalesa iraniana. No només per conquerir el país persa, sinó per obrir i desembussar l’estret d’Ormuz.
L’“art de la guerra” s’ha de tornar a escriure. Les velles estratègies i tàctiques que s’ensenyen a les acadèmies militars ja no serveixen per a res a aquestes alçades del segle XXI i els exèrcits convencionals s’han de repensar de dalt a baix. Això és el que ens ha llegat, a banda de la seva heroica resiliència, l’immens sofriment i sacrifici dels pobles ucraïnès i iranià.
En aquest context, no cal que Donald Trump amenaci els europeus d’afeblir o abandonar l’OTAN. És que l’OTAN no està capacitada per afrontar amb garanties d’èxit els nous desafiaments geopolítics que es plantegen en aquest món hostil. La presència de 31 bases i de 80.000 militars dels Estats Units a Europa respon a un caríssim model obsolet i inútil. El crit dels anys 80 és més vigent que mai: OTAN no, bases fora!
La Unió Europea, per supervivència, ha de plantejar i organitzar, sense més dilacions, un dispositiu propi i autònom de defensa, al marge del Pentàgon. De la mateixa manera que portem a la butxaca la moneda de l’euro, hem de ser capaços d’aixecar un nou exèrcit dels 27 estats membres i de tots aquells països que, sense formar part de l’estructura comunitària, comparteixin els nostres mateixos valors i s’hi vulguin afegir (penso en el Regne Unit, Noruega, Suïssa, Canadà…).
En aquest sentit, Ucraïna -que ha patit en carn pròpia i ha reeixit en la resistència contra una gran potència militar com és Rússia- ha de ser el far d’aquest nou exèrcit europeu. Empesos per la necessitat existencial de sobreviure, els ucraïnesos han desenvolupat una sofisticada i contundent tecnologia militar pròpia que marca la nova manera d’entendre i fer la guerra.
Si fos per Donald Trump, Kíiv ja fa mesos que s’hauria rendit i hauria acceptat les humiliants condicions de l’assassí del Kremlin. Però Ucraïna, gràcies a l’ajuda econòmica occidental, s’ha posat a fer drons, míssils i sistemes de defensa que demostren ser altament eficaços. A hores d’ara ja poden atacar, amb absoluta precisió, objectius militars o estratègics russos situats a milers de quilòmetres.
A la Unió Europea tenim una llarga tradició industrial que, perfectament, pot assumir el repte de construir exnovo tota la infraestructura militar que precisa un exèrcit del segle XXI, sense necessitat d’importar els caríssims enginys “made in USA”, com fins ara, per defensar-nos sòlidament. Països com Alemanya, França, Espanya o Itàlia tenim fàbriques, tecnologia i enginyers capacitats per entomar aquest repte històric i palpitant.
I això qui i com es paga? Els vells exèrcits disposen d’un fabulós patrimoni immobiliari (edificis, terrenys…), acumulat al llarg de dècades i segles, que no serveix per a res en la nova era bèl·lica en la qual hem entrat. “Desamortitzar” aquest immens patrimoni per posar-lo al servei d’altres usos (industrials, equipaments, habitatges…) pot generar unes astronòmiques plusvàlues que poden ajudar a sufragar, en bona part, aquest canvi de paradigma militar.
Posaré uns exemples pròxims: quin sentit té avui que al barri de Pedralbes, en la zona més cara de Barcelona, hi hagi el gran quarter del Bruc, totalment inútil i inservible a efectes operatius, que pot ser escombrat a cop de dron? Quant valen els edificis de la Capitania General i del Govern Militar de Barcelona, en plena zona turística de la capital i pràcticament buits? Estem parlant de milers de milions d’euros absurdament paralitzats i que podrien servir per a la vital i urgent modernització que necessiten l’exèrcit espanyol i l’europeu.
Però, més enllà dels drons, dels míssils intel·ligents, dels satèl·lits i de la IA sempre hi ha una última frontera: l’armament atòmic, amb capacitat per destruir-ho tot. Tenir-ne o no tenir-ne és el factor final de dissuasió. Afortunadament, els europeus no depenem del paraigua nuclear dels Estats Units per fer front a les amenaces externes. Gràcies a la visió estratègica del general De Gaulle, França disposa d’un arsenal nuclear, igual que el Regne Unit.
Un dels pilars d’aquest nou exèrcit europeu hauria de ser, precisament, la decisió de coordinar i mancomunar la força atòmica francesa i britànica, posant-la al servei de tots els països implicats en el projecte. “Si vis pacem, para bellum”, deia el vell adagi llatí. Els que volem la pau per sobre de tot hem d’estar preparats per defensar-nos de monstres criminals com Vladímir Putin, Donald Trump i Benjamin Netanyahu -els “tres genets de l’Apocalipsi”-, que ja han demostrat a bastament la seva sàdica voluntat de matar i de destruir.
No s’hi val a pensar que, algun dia, aquests “tres genets de l’Apocalipsi” desapareixeran de l’escena pública mundial. Cal reaccionar ara, abans que no sigui massa tard. Ja s’ha demostrat que l’OTAN no serveix: ni per a Donald Trump ni pels europeus. Siguem pragmàtics, girem aquesta pàgina de la història i concentrem les nostres energies en l’articulació d’un nou exèrcit europeu modern, potent i amb armament atòmic que ens protegeixi dels bojos criminals i aturi les seves pulsions de conquesta.
