Catalunya és un triangle: la figura geomètrica que dibuixen les línies que uneixen els nostres vèrtexs de la Val d’Aran, el Cap de Creus i el Delta de l’Ebre. Per això, la revista que vaig fundar fa més de 34 anys i el diari que ara llegeixes porta per nom EL TRIANGLE, en referència explícita a aquesta forma geogràfica que identifica aquest territori on, en l’actualitat, hi vivim més de 8,1 milions de persones.
Tenim unes condicions naturals i mediambientals òptimes per desenvolupar aquí una societat pròspera, justa i amb una gran qualitat de vida: boscos, rius, planes fèrtils, litoral, un clima benigne i habitable. Tenim unes infraestructures de primera (AVE a totes les capitals, un potent aeroport internacional, dos ports que són dels més importants de la Mediterrània, autopistes gratuïtes…) i inversions en marxa per continuar modernitzant-les, com el servei de Rodalies i la gran estació de la Sagrera. Tenim un dens i dinàmic teixit empresarial -fonamentalment, de pimes- que crea una alta ocupació i està integrat en els mercats europeu i mundial.
Gaudim d’un sistema de llibertats i democràcia, gràcies a la Constitució espanyola del 1978 i a la pertinença a la Unió Europea. Tenim institucions pròpies d’autogovern i una amplíssima autonomia, que inclou capítols cabdals de l’estat del benestar, com la sanitat, l’educació, l’assistència a la gent gran… Tot i això, Catalunya grinyola i no acaba d’anar bé: per exemple, el nostre PIB per càpita (32.550 euros) és el quart d’Espanya i està per sota de la mitjana europea (37.774 euros).
Catalunya no està ben governada. Des del 1980, el verí del nacionalisme, inoculat per Jordi Pujol, ha intoxicat el nostre cos social i econòmic, minvant les nostres extraordinàries potencialitats de creixement. El procés independentista -culminació del projecte pujolista- ha estat una catàstrofe que ens ha fet perdre miserablement els últims 12 anys.
Si ens traiem de sobre l’èpica supremacista impostada, Catalunya és una comunitat de 8,1 milions de veïns, molts d’ells de procedències, llengües i colors diferents, amb ganes de conviure en pau i prosperitat. A causa del desvari processista hem perdut el nord i hem deixat que s’acumulin i ens bloquegin els problemes del dia a dia.
Governar de manera assenyada, honesta i intel·ligent una comunitat de 8,1 milions de veïns en un territori de 32.108 quilòmetres quadrats no és una tasca titànica ni especialment complicada. Pensem que, en l’actualitat, hi ha megalòpolis gegantines, com Canton (45 milions d’habitants), Tòquio (40 milions), Delhi (31 milions) o Shangai (30 milions), realment complexes de gestionar. O països immensos, com Rússia (17 milions de quilòmetres quadrats), Canadà (9,9 milions), la Xina (9,5 milions) o els Estats Units (9,5 milions), amb colossals dificultats de vertebració.
No és el cas de Catalunya, que, malgrat les temptacions de l’hiperdesenvolupament, ha sabut mantenir un creixement a escala humana. Ara bé, arrosseguem un retard imperdonable en la implantació de les energies netes i renovables per substituir les “cafeteres” atòmiques d’Ascó i Vandellòs. Fem tard en la implementació de mesures per corregir els dèficits hídrics de les conques interiors. Patim una saturació de granges de porcs, que són un focus de greu contaminació de les aigües freàtiques. Cal regular el turisme per aturar l’especulativa bombolla immobiliària i incrementar substancialment el parc d’habitatge públic de lloguer. Hem de fer front a la regressió del litoral, a causa de l’escalfament del mar.
Pel que fa a l’educació, a la sanitat i als serveis a la tercera edat, cal fer una aposta decidida pel sector públic, limitant i revertint les privatitzacions que s’han fet. La fórmula és clara: qui vulgui atenció privada, que la pagui de la seva butxaca. Malauradament, la Catalunya democràtica ha estat governada, de manera gairebé ininterrompuda, per la dreta (CiU), que ha promogut i ha implantat una privatització massiva dels serveis públics.
Després de la mort del dictador Franco (1975), el retorn del president Josep Tarradellas (1977), l’aprovació de la Constitució (1978) i de l’Estatut de Catalunya (1979), es van convocar les primeres eleccions a la Cambra catalana, fixades per al 20 de març del 1980. Contra tot pronòstic, aquestes eleccions les va guanyar la coalició Convergència i Unió (CiU), liderada pel banquer Jordi Pujol, amb 43 escons, que va barrar el pas a un previsible i anunciat triomf de l’esquerra.
El candidat socialista, Joan Reventós, que ja donava per descomptada la seva victòria, es va quedar amb 33 escons, i el PSC va decidir passar a l’oposició. Es va formar, per tant, un Govern de CiU amb el suport d’un poti-poti de partits: ERC, que va obtenir la presidència del Parlament, en la figura d’Heribert Barrera; Centristes de Catalunya-UCD, la delegació local del partit de l’aleshores president Adolfo Suárez; i el Partit Socialista Andalús (PSA).
Els resultats d’aquelles primeres eleccions del 1980 han determinat la història de Catalunya dels últims 44 anys. La potentíssima figura política de Jordi Pujol va deixar una empremta que va sobreviure durant els set anys dels governs tripartits de Pasqual Maragall i José Montilla, i que ha arribat fins avui, a través de l’envit independentista, fase final del seu projecte nacionalista, inspirat en la creació de l’Estat sionista d’Israel.
Aquest diumenge vinent, 12 de maig, tenim una oportunitat històrica i única de tornar a posar el rellotge a l’any 1980 i encetar el camí que ens assenyalaven Josep Tarradellas, Joan Reventós i Gregorio López Raimundo i que la societat catalana d’aquell moment va decidir no seguir. Esquerra Republicana, que hauria pogut decantar la formació d’un govern tripartit d’esquerres, va donar suport a Jordi Pujol. Com hauria estat la Generalitat presidida per Joan Reventós? Com hauria evolucionat Catalunya? On seríem avui?
Aquesta llarga hegemonia de la dreta ultranacionalista ens ha privat de tenir un model socialdemòcrata, que és el que ha fomentat el benestar de les societats europees després de l’hecatombe de la II Guerra Mundial. El pujolisme també ens va portar la xacra de la corrupció, que és la principal enemiga de la democràcia i que ha provocat una profunda desmoralització de la societat catalana.
Aquest diumenge vinent, 12 de maig, tenim una oportunitat històrica i única per revertir aquesta desgràcia que ens ha condemnat a penar en el desert. La clau: votar Salvador Illa, el candidat que ens connecta amb la Catalunya que ens han furtat durant 44 anys i que, fins ara, no ha pogut ser. La Catalunya responsable, ben organitzada, ordenada, pragmàtica, creativa, plural, respectuosa, federal, europea i lleial als seus compromisos que propugnava el president Josep Tarradellas. Tot arriba.
