Som 100.000 i volem volar

0
493
Per Jaume Reixach

Una visió política moderna i intel·ligent faria un “pack” geoeconòmic, integrant la força atractiva d’Andorra amb les comarques catalanes de l’Alt Urgell i la Cerdanya. Ja no parlaríem dels 75.000 habitants que viuen al Principat (dels quals només 25.000 són nacionals “pota negra”). Parlaríem de 100.000 habitants –per entendre’ns, l’equivalent a la ciutat de Girona- ubicats en el cor del Pirineu, amb l’avantatge que Andorra és un país independent, amb seient a les Nacions Unides i, si algun dia volgués, membre de la Unió Europea.

Però l’alarmant miopia dels governants andorrans actuals i la nul·la capacitat estratègica dels batlles de la Seu d’Urgell i de Puigcerdà –més capficats en la quimèrica independència de Catalunya que no en el benestar i el progrés dels habitants de l’Alt Urgell i la Cerdanya- impedeix que aquest triangle sigui operatiu i funcioni amb totes les seves enormes potencialitats. L’única col·laboració tangible, i ja és ben trist, és en el capítol de la “merda”: els abocadors de la part catalana alimenten la polèmica planta incineradora de la Comella i els residus andorrans que no poden ser cremats baixen als abocadors catalans.

L’EFECTE FRONTERA

Som al segle XXI, però la frontera del riu Runer és més imponent i dissuasòria que mai. La paradoxa és surrealista: un català de Vic pot anar amb cotxe fins al pol nord sense passar per cap control duaner.., i per anar a Escaldes-Engordany ha de passar els filtres de la duana espanyola i la frontera andorrana.

I això que el govern de Toni Martí s’autoproclama el “campió” de l’obertura econòmica!

L’EMPRESARI JOSEP BETRIU

Un cas com un cabàs d’aquesta insòlita manca de visió estratègica dels representants polítics d’Andorra, l’Alt Urgell i la Cerdanya el tenim en les comunicacions aèries, cabdals per moure’s en el món del segle XXI. Els 100.000 habitants del triangle pirinenc mereixen tenir un aeroport regional en condicions per poder connectar-se amb els tres grans “hubs” de proximitat: Barcelona-El Prat, Madrid-Barajas i París-Charles de Gaulle. I viceversa: els turistes internacionals han de tenir una plataforma aeroportuària per accedir ràpidament a la vintena d’estacions d’esquí que hi ha a Andorra i al seu radi d’influència (Arieja, Conflent, Cerdanya, Alt Urgell, Pallars…) i que són una gran font de riquesa que vitalitza aquest segment de la serralada pirinenca.

El més gruixut és que aquest aeroport ja existeix. El va construir, amb diners de la seva butxaca, l’empresari Josep Betriu al municipi de Montferrer (Alt Urgell) i es va obrir al trànsit l’any 1980. La seva utilitat –jo en vaig ser testimoni directe- va quedar ben de manifest durant les terribles inundacions de l’any 1982, quan l’avió era l’únic mitjà per arribar a les zones devastades.

EL GPS I LA INDEPENDÈNCIA

Però aquest aeroport, malgrat la inversió de 2,9 milions d’euros que hi va fer la Generalitat durant els anys del tripartit per modernitzar-lo, no és operatiu. Ho ha constatat amargament l’empresari Albert Vinseiro, de Viatges Regina, que aquest hivern passat ha intentat promoure rutes aèries amb la companyia francesa Twin Jet per connectar la Seu amb Mallorca, Madrid i Marsella i que han acabat en fracàs perquè l’aeroport no disposa de sistema d’aproximació per GPS i els pilots comercials es neguen a aterrar a ull si fa mal temps.

Segons l’Agència Estatal de Seguretat Aèria, aquest sistema d’aproximació per GPS, després de les proves que s’han fet, podria entrar en servei l’any vinent. Com és obvi, la inestable situació política de Catalunya i el predomini de l’opció independentista a l’Alt Urgell no afavoreixen –al contrari, perjudiquen- que el govern de  Mariano Rajoy acceleri amb entusiasme la instal·lació del GPS a l’aeroport d’Andorra-La Seu. Ja es poden esgargamellar l’alcalde Albert Batalla i els diputats lleidatans d’ERC i PDECat: en l’actual context, no són ben rebuts a Madrid, que és qui té la competència.

A més, perquè sigui plenament funcional, l’aeroport d’Andorra-La Seu hauria de tenir un control de frontera i duaner pels passatgers de fora de l’espai Schengen. Això també requereix la plena implicació del ministeri espanyol de l’Interior, que tampoc mostra cap mena de pressa i més tenint en compte que no hi ha govern de la Generalitat –que és la titular de l’aeroport- ni, per tant, interlocutors amb qui parlar-ne i negociar-ho.

UN PROJECTE ABERRANT

Per tant, els 100.000 habitants de la conurbació tenen aeroport, però –per culpa de la ineficàcia dels dirigents polítics- és com si no en tinguessin. El de Lleida-Alguaire és un clamorós error de disseny i no serveix per atendre el servei que necessita el Pirineu. I així, els habitants del triangle Andorra-La Seu-Puigcerdà han de fer més de dues hores de cotxe per anar a l’aeroport de Barcelona-El Prat o al de Tolosa. Impresentable.

Fa uns dies, el nou president de la Cambra de Comerç, Indústria i Serveis d’Andorra, Miquel Armengol, ha llançat la proposta de construir un aeroport comercial dins de les fronteres andorranes. Objectivament, és una aberració, tant des del punt de vista financer, com mediambiental i orogràfic. Altres petits estats europeus ho tenen ben solucionat: Mònaco té l’aeroport de Niça a 30 kilòmetres i San Marino, el de Rímini a 20 kilòmetres. L’aeroport que necessita Andorra és el de la Seu, però les autoritats del Principat mai no han fet una aposta decidida per aquesta instal·lació, que, en la seva immensa supèrbia, consideren “estrangera”.

UN ALTRE ERROR

En canvi, el govern de Toni Martí està capficat en impulsar la construcció de l’Heliport Internacional d’Andorra, en el paratge de Les Tresoles, a la parròquia d’Encamp. És un altre gran error de concepte i una ruïna econòmica segura. Gràcies a la ferma oposició de l’excònsol Rosa Ferrer es va poder aturar, fa cinc anys, l’esbojarrat projecte de l’heliport del Roc de Patapou, a Andorra la Vella. Però els “taronges” són prepotents i capquadrats de mena i quan tenen una idea, encara que sigui equivocada, van fins al final. No hi ha heliport al Roc del Patapou? Doncs a Les Tresoles, peti qui peti.

Els helicòpters són, per configuració, lents i consumeixen una gran quantitat de combustible per moure’s. Fer el trajecte Andorra-Barcelona en helicòpter és caríssim: surt, com a mínim, per 300 euros per persona, només anada. A més, l’aeroport de Barcelona-El Prat no admet helicòpters i els usuaris d’aquest servei haurien d’aterrar a Sabadell o al port de Barcelona. Per tant, l’helicòpter no serveix per fer de “pont aeri” ni per enllaçar amb altres destinacions aèries. Caldria anar amb cotxe des del punt d’aterratge fins a Barcelona-El Prat i tota la pèrdua de temps que això comporta no compensa el seu cost.

A Andorra ja hi ha dos petits heliports: el de l’hospital de Meritxell i el de l’empresa de vols turístics Heliand a la Massana. Heliand, que tenia al darrere el finançament de la família Pujol –molt interessada en l’ús dels helicòpters per traslladar els diners a Andorra sense passar pel control duaner- va ser la promotora del fallit heliport del Roc del Patapou i la seva filial catalana, Cathelicòpters SL, està immersa en un everinat concurs de creditors.  A més, l’empresa Helinatura també promou la construcció d’un altre heliport privat.

La dèria per construir el gran heliport d’Encamp, que predica amb entusiasme el ministre Jordi Torres, no només és un gran disbarat ecològic, com denuncien els veïns. Primer cal preguntar-nos: Per anar a on? A quin preu? Qui el farà servir? I totes les respostes són inviables.

LA CLAU DEL FUTUR

Per acabar d’embolicar la troca, el consell comarcal de la Cerdanya promou l’ampliació de l’aeròdrom que hi ha als municipis de Das i Fontanals per facilitar així l’arribada de vols comercials. Els residents de la zona, amb el síndic de greuges Rafael Ribó al capdavant, s’han aixecat en peu de guerra contra aquest projecte perquè temen que trenqui la pau idíl·lica de la comarca. Aprofitant que no hi ha govern de la Generalitat, s’han accelerat els tràmits administratius per fer aquesta controvertida ampliació, que enfronta els cacics polítics del territori –interessats amb remoure asfalt, ciment i totxos- amb la distingida colònia turística que no vol soroll.

Projectes, somnis, deliris de grandesa… i l’única realitat tangible, l’aeroport ideat i construït per Josep Betriu a Montferrer, no està preparat, per desídia d’uns i altres, perquè hi aterrin avions comercials carregats de turistes, d’esquiadors, d’empresaris, d’inversors d’arreu del món… On és la sang i el nervi pirinenc? Com és possible que els líders polítics del Principat, de la Seu d’Urgell i de Puigcerdà siguin tan tanoques? Per què es preocupen tan poc pels interessos i la qualitat de vida dels veïns que els hi han fet confiança?

L’aeroport d’Andorra-La Seu és la clau del futur d’aquestes contrades. Per por, per mandra, per manca de substància grisa o per un afany de protagonisme mal entès, els encarregats de posar a punt i de dinamitzar aquesta infraestructura han demostrat, reiteradament, que són uns inútils. No són dignes de la responsabilitat que ocupen ni del poder democràtic que se’ls hi ha donat a les urnes.