La criminal i injustificada agressió unilateral ordenada pel Kremlin contra Ucraïna ha provocat un terratrèmol en l’ordre mundial que coneixem des de la fi de la Guerra Freda. A l’hora d’escriure aquest article, tots els escenaris, fins i tot els més catastròfics que puguem arribar a imaginar, resten oberts.
Però una primera conseqüència que cal remarcar del daltabaix provocat per Vladímir Putin és la unanimitat de la comunitat europea en la condemna i el rebuig frontal a la invasió de les tropes russes del territori ucraïnès. Sovint s’ha dit que el projecte de la Unió Europea estava destinat al fracàs, a causa de les múltiples contradiccions i dissensions entre els estats membres i que el Brexit era la constatació d’aquestes febleses estructurals.
Davant el brutal atac perpetrat per Vladímir Putin, els 27 han reaccionat amb celeritat i coordinadament, oferint tota mena d’ajuda -també la d’armament- a Ucraïna i posant en pràctica l’aplicació de dures sancions econòmiques de caràcter dissuasiu contra Rússia. De manera inesperada, el Kremlin ha revitalitzat i enfortit la Unió Europea.
No només des d’un punt de vista operatiu: els valors fundacionals que van donar origen a la confederació del Vell Continent després de la II Guerra Mundial -pau, llibertat, pluralisme, democràcia i progrés amb justícia social- estan confrontats a la barbàrie de la guerra que encarna el règim de Moscou. En aquestes hores crítiques, podem veure com líders europeus políticament tan distants com l’hongarès Víktor Orban o l’espanyol Pedro Sánchez van a la una en la condemna rotunda del Kremlin i en la defensa, no només retòrica, de la sobirania d’Ucraïna. Aquest és un símptoma esperançador que ens confirma que, malgrat tot, la Unió Europea té vida pròpia i té més sentit que mai com a referent de civilització.
En aquesta crisi queda clar que l’OTAN i la Unió Europea no son ni representen exactament el mateix. Qui encapçala i dirigeix la resposta contra el Kremlin no és, en aquesta ocasió, el Pentàgon, sinó Brussel·les. També que hi ha altres actors internacionals al marge de l’OTAN, com el G7 o l’Assemblea General de les Nacions Unides, que hi tenen molt a dir i que estan assumint un protagonisme rellevant.
El compromís de països que no formen part de la Unió Europea –com Suïssa, Noruega, Islàndia, Moldàvia…- en l’estratègia que lidera Brussel·les és un signe inequívoc d’esperança pel que fa a la compactació d’un espai continental amb voluntat d’identitat pròpia. En aquest sentit, la petició d’Ucraïna d’incorporar-se a la Unió Europea per la via ràpida hauria de ser atesa sense més dilacions.
Els milers de persones que, aquests dies, estan sortint en manifestació a ciutats d’arreu d’Europa i del món, exigint que s’aturi la guerra de Rússia contra Ucraïna i clamant a favor del bé suprem de la pau, deixen en evidència la patètica soledat de Vladímir Putin. Gairebé ningú, tret d’alguns fanàtics que l’intenten justificar, dona suport a aquesta massacre.
Vull agrair, especialment, la valentia i la dignitat dels ciutadans russos que s’afegeixen a aquest clam de la humanitat contra el Kremlin. Saben que seran detinguts de manera fulminant per les forces de seguretat i que s’exposen a ser durament represaliats. Però, sent-ne perfectament conscients, no tenen por de sortir al carrer i mostrar la seva solidaritat amb el patiment de la població ucraïnesa i contra l’agressió militar perpetrada pel seu Govern.
