Llegint “Terra de taifes. Els Països Catalans al segle XI”, de Josep-David Garrido Valls, editat per Rafael Dalmau, un troba uns certs paral·lelismes amb la política actual. El llibre narra com d’un sistema de “ràtzies” es va evolucionar a un sistema de taifes, molt beneficiós per a alguns.
Del mateix castell de Sant Miquel de Montmagastre, a Artesa de Segre, destruït per Almançor el 1003 i atacat el 1006 per Almuthaffar, va partir una expedició de mercenaris a Còrdova el 1010. En la incursió, va trobar la mort, als 37 anys, el comte Ermengol I d’Urgell, germà del comte de Barcelona, Ramon Borrell. L’expedició no va ser molt reeixida i, com a pagament, el territori pretès va sofrir l’habitual espoli a la catalana, tan cèlebre segles després, a Tràcia.
En la croada del 1064 a Barbastre, amb ajuda internacional, Ermengol III d’Urgell va trobar la mort espasa en mà, igual que el seu avi. Del seu cos es va preocupar Arnau Mir de Tost, qui va ser molt més hàbil políticament, en una època marcada pels enfrontaments entre Taifes, que solien disputar-se diferents intervinents, segons ells, per mandat diví.
Gairebé mil anys després, Junts x Catalunya ha escenificat una espècie de primàries, on Jordi Turull ha arrasat en l’eleccions internes del partit, al sector més escorat a la dreta.
En la Taifa de l’Alt Urgell, no ha estat necessària la contesa. Ningú tus en un sistema molt ben organitzat per qui, des de fa més de 30 anys, va perpetuar un carlisme que mai va ser vençut a la comarca.
El sistema feudal, imposat a força d’empolainar amics i destruir enemics, continua mantenint les claus de la caixa. Qui determina candidats en les llistes electorals, figura en la cúspide de l’estructura que pot gestionar fons europeus. Uns quants càrrecs públics, que comporten milers d’euros anuals, encotillen una gestió que sempre passa per filtres, hàbilment teixits en anys de mandat.
Els “nous” pretenen passejar un múscul polític inflat a base de pastilles d’una dignitat que ha estat abusada. Alguns “honorables consellers” ens han visitat en les últimes setmanes, sense que les paupèrrimes infraestructures comarcals hagin notat la tan esbombada “aposta pel territori”.
Els “nous” no tenen estructura a la comarca. Fingeixen portar-se malament amb els socis, mentre afavoreixen als qui diuen poder dominar aquests mateixos municipis despoblats, que manifesten voler repoblar.
Venen eleccions, els “vells” han sortit a escalfar en territori “no hostil”, segurs de sortir victoriosos en la pròxima contesa. Venen una estructura seriosa, fidel amb els seus àngels caiguts, capaç de “col·locar” a més d’un, encara que sigui al país veí.
Venen eleccions. És temps de rebutjar mocions de l’oposició, encara que estiguin carregades de sentit comú i bones intencions. L’estratègia del “gos de l’hortolà” sembla vàlida. Pseudo-periodistes, un fotògraf, un càmera i alguna portada reciclada ajudaran a reutilitzar el mateix vestit, el que sembla que dona el pego, però que cada vegada costa més que els tapi les vergonyes.
