Un informe presentat aquest dilluns per l’entitat Impulso Ciudadano indica que hi ha comarques catalanes senceres on no oneja cap bandera espanyola. Concretament en són deu: l’Alt Camp, l’Alt Urgell (tret del de la Seu), el Berguedà, les Garrigues, la Garrotxa, els Pallars, el Pla de l’Estany, el Pla d’Urgell, el Priorat i la Ribera d’Ebre, sense respectar la normativa vigent.
A l’altra cara de la moneda, hi ha les comarques, que concentren el major nombre d’habitants de Catalunya, on el 50% o més dels ajuntaments tenen la rojigualda: el Barcelonès, el Baix Llobregat, el Garraf, el Maresme, el Vallès Occidental i l’Aran.
La plataforma assenyala que només 160 dels 947 consistoris catalans “compleixen plenament la normativa”, és a dir, exhibeixen les dues banderes i “no tenen símbols independentistes a la façana”.
Les capitals de comarca que no tenen la bandera espanyola a la façana, però, en canvi, sí que hi tenen la senyera són Valls, la Seu d’Urgell, Vilanova i la Geltrú, Olot, Prats de Lluçanès, Banyoles, Mollerussa, Falset, Móra d’Ebre, Cervera i Solsona.
I hi ha altres municipis que directament no tenen cap bandera oficial a la façana: el Pont de Suert, Tortosa, la Bisbal, Sant Feliu de Llobregat, Berga, Moià, Amposta, Tremp, Sort, Tarragona i Granollers. En el cas de Tremp (Pallars Jussà) la seva alcaldessa del PSC, Sílvia Romero, és també l’actual delegada del Govern de la Generalitat per l’Alt Pirineu i Aran.
Pel que fa a partits, l’entitat destaca que en el 58% dels municipis catalans governats pel PSC s’hi respecta la normativa. En Comú Podem també respecta els símbols en els cinc municipis que governa, i el PPC en quatre de cinc —l’excepció és Monistrol de Montserrat, on no oneja ni la bandera espanyola ni la senyera.
També assenyala que en el 9% dels ajuntaments governats per Junts( com ara el de Puigcerdà) “s’hi compleix la legalitat” i hi ha totes dues banderes, mentre que en el cas d’ERC és en només el 6%.
4 comentaris a “Només els ajuntaments de l’Aran i l’Alt Urgell governats pel PSC llueixen la bandera espanyola, tret del de Tremp al Jussà”
En un estat de dret, les institucions públiques han de ser neutrals, administrar amb transparència i acatar les normes. Però a molts ajuntaments i institucions de Catalunya, **el nacionalisme ha imposat la seva pròpia legalitat paral·lela**, on la simbologia independentista reemplaça la llei, i la imposició ideològica es disfressa de “llibertat col·lectiva”.
El cas flagrant: banderes que violen la llei
La Llei 39/1981 estableix que **la bandera d’Espanya ha d’onejar a tots els edificis públics**, juntament amb l’autonòmica i la local. No obstant això, nombrosos ajuntaments governats per partits independentistes **l’han retirat o substituït per estelades, com si les institucions no pertanyessin a tots els ciutadans, sinó només a una part.
Això no és “llibertat d’expressió”, sinó **desobediència institucionalitzada**: fer servir els diners de tots per imposar una ideologia.
El doble raser del nacionalisme: el que no tolerarien als seus territoris
Imaginem per un segon que un ajuntament de Madrid o Sevilla es negués a hissar la bandera catalana en un dia oficial, o que eliminés el català dels tràmits. La condemna seria unànime, amb acusacions de “feixisme” i “repressió”. Però quan el nacionalisme català fa el mateix amb la bandera i les llengües de tots els espanyols, en diuen “dret a decidir”.
El perill real: institucions convertides en eines de propaganda
L’objectiu no és només penjar una bandera, sinó reescriure la realitat des del poder:
– Esborrar símbols comuns per crear una identitat excloent.
– Normalitzar la desobediència a les lleis que no agraden.
– Adoctrinar des del públic, convertint ajuntaments i escoles en altaveus de l’independentisme.
Mentrestant, problemes reals (infraestructures, sanitat, ocupació) queden en segon pla, perquè el que és important no és governar, sinó assenyalar l’enemic exterior.
Les banderes no arreglen voreres, ni paguen nòmines, ni redueixen llistes despera. Però quan es fan servir per trencar la convivència i desafiar la legalitat, alguna cosa fa olor de podrit en el sistema. I aquesta vegada, no és el formatge.
Els independentistes són cinefils extrems. La seva preferida és segurament La vida de Brian (1976), on competeixen el Front Popular de Judea (ERC) vs. Front Judaic Popular (Junts per CAT) discutint quina és l’autèntica lluita i on un tal Brian Cohen és un home corrent que neix casualment el mateix dia que Jesús… i al pessebre del costat. Al llarg de la seva vida, per una sèrie de malentesos i casualitats, la gent (independentista) comença a confondre’l amb el Messies (Puigdemont). Però la imatge que més volen emular els indepes és la dels soldats americans plantant la seva bandera a l’illa d’Iwo Jima, una de les imatges més conegudes dels Estats Units. Anim, que vagin al Canigou, a veure si els que manen a la Catalunya Nord els donen permís per plantar l’estelada allà abans de 155 anys.
Gràcies Filemon per aquesta peça magistral de sàtira i lucidesa! Amb el vostre permís, em guardo la comparació de La vida de Brian per a la propera reunió familiar quan em pregunquin per què el sobiranisme es passa hores discutint quina facció és més ‘pura’ mentre la gent demana solucions per als problemes reals. I la imatge d’Iwo Jima… absolutament genial. No sé què és més épic: veure l’estelada onejant al Canigó com a gest de ‘lliberació simbòlica’ o imaginar la cara dels gendarmes francesos mentre els expliquen que, en realitat, això és un ‘acte de diplomàcia desobedient’.
El millor d’aquest humor és que, com totes les grans veritats, fa riure per no plorar. I sobretot, recorda que en política, quan la iconografia es converteix en obsessió, acabem tots fent de figurants en una pel·lícula que ningú no ha votat… però que tots paguem amb els nostres impostos. M’encanta que algú ho digui amb tanta gràcia i punxa. Bravo!”
En aquesta guerra de còmic que és el procés, cada bàndol té els seus superherois i els seus arxienemics. A la bancada indepe, un superhome destaca en la seva lluita contra el costat fosc de la força, caracteritzat per les seves habilitats extraordinàries similars a les de Superman: una bufanda groga com a capa amb què es desplaça des del seu castell de Waterloo, on neda entre moules, pralinès i gofres i està fora de perill de la criptonita que té com a nombre atòmic el 155 i és manejada per un malvat oponent anomenat Llarena, màxim representant de la bancada patriòtica. Però el nostre superheroi no s’amilana, els seus poders són molts. Destaca entre ells la teletransportació quàntica, que li permet assistir als debats parlamentaris sense necessitat de comunicació via Meet, Zoom o Skype. El segueix aquest altre superpoder: la capacitat d’ocultació davant els Civils i Mossos, un dia en un maleter i un altre en una pista de circ davant dels nassos del cor mossista. El no va més és la seva capacitat de resurrecció, com nova au Fènix o el robot líquid de la pel·lícula “Terminator 2: el judici final”, on el robot T-1000 fa les delícies del públic ressuscitant una vegada i una altra. Hi ha qui diu que James Cameron, guionista i productor de la pel·lícula, es va inspirar en el nostre heroi català…