L’esport d’elit s’ha convertit en un negoci global on manen les audiències televisives, les marques comercials i els espònsors. Això passa amb el futbol, però també amb l’automobilisme, les curses de motos, el tenis, el bàsquet, les modalitats més espectaculars de l’atletisme i la natació, el ciclisme…
Per exemple, la Vuelta a Espanya, que s’està disputant entre els dies 26 d’agost i el 17 de setembre, no és un esdeveniment que organitzi la Federació Espanyola de Ciclisme, com es podria pensar. No. Des de fa 40 anys, l’organitza l’empresa privada Unipublic, filial de la multinacional ASO (Amaury Sport Organisation), que també gestiona i explota, entre altres esdeveniments esportius, el Tour de França o el rally París-Dakar.
La Vuelta a Espanya és, més enllà de qualsevol altra consideració, un business que compta amb més de 30 empreses patrocinadores –encapçalades, enguany, per Carrefour- i proveïdors oficials. Hi participen un total de 23 equips de ciclistes, tots ells esponsoritzats per grans empreses comercials (Citroen, Telefónica, Groupama, Cofidis…) o per Estats com el Kazakhstan, Bahrain o els Emirats Àrabs Units.
La d’Espanya, després del Tour i el Giro d’Itàlia, és la tercera competició ciclista per etapes més important del món. Qui ho determina és el nombre d’espectadors que és capaç de convocar a peu de carretera –que donen l’“ambient” imprescindible per fer-la mediàticament atractiva- i, sobretot, l’audiència televisiva que aplega, de la qual RTVE i Eurovision Sport tenen els drets d’emissió.
Espanya, pels organitzadors de la Vuelta, és carreteres, paisatge i gent: el decorat i l’atrezzo necessaris per produir i vendre el seu producte. Buscar connotacions patriòtiques o nacionalistes a aquest esdeveniment esportiu és absurd i inútil. De la mateixa manera que passa amb el Gran Premi d’Espanya de Fórmula 1, que es fa al circuit Barcelona-Catalunya de Montmeló. O amb el rally París-Dakar, que se celebra des de fa quatre anys… a l’Aràbia Saudita!
Per això, fa pena que quatre homes fets i drets d’Osona es trobin immersos en un bon embolic judicial per haver intentat sabotejar l’etapa Súria-Arinsal de la Vuelta amb el llançament de 400 litres d’oli a la calçada. Des d’àmbits independentistes s’havia impulsat, des de fa setmanes, una campanya per aprofitar el ressò mediàtic d’aquesta cursa per fer-la servir de caixa de ressonància de les seves vindicacions.
L’objectiu era que –com va fer l’entitat Gure Esku amb l’exhibició massiva d’ikurriñes en la passada edició del Tour, que va celebrar tres etapes en terres basques- omplir d’estelades els indrets dels Països Catalans per on havia de passar la Vuelta. Però el resultat d’aquesta campanya ha estat un fracàs rotund.
Després de la “cremada” pels enganys reiterats dels líders dels partits independentistes des de l’1-O, les masses estelades arrosseguen un desencís i una desorientació totals que les ha portat al passotisme. Ho tornarem a constatar en la Diada de dilluns vinent, on l’afluència a la manifestació convocada per l’ANC és previsible que assoleixi mínims històrics.
Malgrat la desfeta generalitzada de l’embat independentista, encara queden alguns irreductibles que s’ho creuen, com és el cas d’aquests quatre adults d’Osona que volien aturar la Vuelta amb una escampadissa d’oli. No se sap si van ser ells mateixos, però també hi ha algun “maulet” que es va dedicar a llençar xinxetes a la carretera durant l’etapa Mataró-Barcelona, al seu pas pel coll d’Estenalles. Resultat: una vintena de corredors van punxar i van haver de canviar la bicicleta. Afortunadament, ningú no va prendre mal.
Hi ha una mística i un martirologi independentista que s’ha construït des de la derrota, a començaments del segle XVIII, de les tropes del pretendent austriacista a la Corona d’Espanya i la victòria militar dels Borbons. El general Josep Moragues, el Carrasquet, els cabdills de les guerres carlistes, el fracassat complot de Prats de Molló de Francesc Macià, els germans Badia, l’execució del president Lluís Companys, Martí Marcó, Fèlix Goñi… formen part d’aquest altar de catalans morts per la pàtria.
Els quatre adults d’Osona i l’escamot de les xinxetes són els hereus d’aquesta “línia dura” de l’independentisme que es nega a acceptar l’evidència: que, per bé o per mal, Catalunya ha canviat. Després de les últimes onades migratòries, som 8 milions de ciutadans, la majoria dels quals s’expressen en llengua espanyola i amb una important puixança de la comunitat musulmana (magrebins i pakistanesos).
Com a català i descendent de família catalana, la meva obligació moral és preservar el llegat que vaig heretar: la llengua, però també un caràcter empàtic i cooperatiu amb els nouvinguts, que és el que em van ensenyar els meus pares. Sabent que la prosperitat econòmica de Catalunya, com la d’Espanya i la d’Europa, està relacionada amb el creixement i el rejoveniment demogràfic.
Des d’aquesta constatació, allò que és prioritari és la salvaguarda de la nostra llengua, com a instrument transmissor de la nostra cultura. I, en aquest sentit, cal afirmar que l’estratègia de la Generalitat i de les entitats de la “societat civil” per introduir el coneixement i l’ús del català entre els nouvinguts –en especial, els que han arribat en els últims 20 anys- no ha funcionat.
L’aposta independentista, que ha vinculat la llengua catalana amb la divisió i l’enfrontament de la societat, és un gravíssim error que paguem i pagarem molt car. El català ha acabat esdevenint una llengua antipàtica que s’identifica amb els qui es dediquen a llençar xinxetes i a vessar oli al pas dels corredors de la Vuelta ciclista a Espanya.
Fent el ridícul d’aquesta manera, no anem enlloc. És urgent reinventar el catalanisme del segle XXI amb uns codis que tinguin molt en compte la realitat social del país, irreversiblement plural i barrejada. En aquest sentit, l’Aliança Catalana –l’alternativa identitària que propugna Sílvia Orriols, l’alcaldessa de Ripoll- també és un camí totalment equivocat.
