Aquest diumenge, 28 de juny del 2020, es compleix el desè aniversari de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aprovat quatre anys abans. Aquella sentència, amb 8 vots favorables i 2 en contra, va declarar inconstitucionals 14 articles del text estatutari i, per 6 vots a 4, en va reinterpretar restrictivament 27 més.

Molts situen aquell moment com l’inici del procés independentista. El que està clar és que alguna cosa va canviar en aquell moment i, a partir de llavors, les relacions entre Catalunya i Espanya mai tornarien a ser iguals. Deu anys després, els magistrats que van firmar la sentència prefereixen passar pàgina i no fer declaracions. Només alguns dels polítics de llavors omplen avui els mitjans de comunicació recordant el moment.

El text complet i els vots particulars no es van saber fins al 9 de juliol, el dia abans de la gran manifestació que va reunir un milió de persones a Barcelona sota el lema “Som una nació, nosaltres decidim”.

El nou estatut havia entrat en vigor el 9 d’agost del 2006, un mes i mig després que els ciutadans de Catalunya l’haguessin validat en referèndum, amb un 74% de vots a favor. Tot havia començat el 30 de setembre del 2005, amb Pasqual Maragall com a president de la Generalitat quan, després de mesos de debats, el Parlament de Catalunya va aprovar el projecte per reformar l’Estatut d’Autonomia vigent des de 1979. Tots els partits amb representació parlamentària hi van votar a favor, tret del PP, i, al novembre, una delegació va defensar el projecte al Congrés dels Diputats.

Durant el debat a Madrid, el projecte va quedar força retallat, i es va acabar aprovant després d’un pacte entre el PSOE, liderat per José Luis Rodríguez Zapatero, i la CiU d’Artur Mas. Però el PP no es va conformar, i el 31 de juliol d’aquell mateix any, quan encara no havia entrat en vigor, va presentar un recurs d’inconstitucionalitat, impugnant 114 dels 223 articles del text.

La sentència de l’Estatut també ha dinamitat el panorama polític català. Molts dels partits que existien el 2010 han desaparegut o s’ha refundat. No hi és Unió Democràtica, Convergència és ara el PDeCAT, Iniciativa forma part dels comuns, els polítics més sobiranistes han abandonat el PSC, Ciutadans ha passat de tres escons a 36 i la CUP ha irromput amb força a la política nacional. Els catalans han estat cridats a les urnes quatre vegades des de la sentència de l’Estatut, i també quatre han estat els presidents des de llavors.