La sala dels miralls

Tot va començar amb la nostra decisió de tornar als carrers i tornar a sentir el contacte de la ciutadania. Vam decidir posar un stand a la Fira d’Andorra, a la qual hem assistit des de la creació de ‘Stop violències’. La nostra primera fira va ser el 2015 i des de llavors no hem parat de generar opinió pública i tasca pedagògica sobre els drets en general i de les dones en particular. Aquest 2021 va tenir lloc els dies 24, 25 i 26 d’octubre. Vam muntar el stand el dijous plenes d’il·lusió i alegria combativa, malgrat sentíem que alguna cosa més havíem de fer, no ho vam acabar de detectar.

El divendres vam llevar-nos preparades per afrontar un dia de Fira després de dos anys de gairebé absència en el terreny. La inspiració va fer-se acció, se’ns va ocórrer a les 9 del matí d’aquell dia posar-nos un nas de pallassa quan passessin les autoritats en la seva visita oficial. És ben cert que les millors idees arriben o al lavabo o sota pressió. Gràcies a mans amigues vam aconseguir els nassos. No ho negarem, estàvem nervioses, excitades per l’energia combativa que s’alçava. Era una acció contundent i valenta. Portàvem els nassos amagats, com un preuat tresor, i durant el matí ens anàvem mirant amb les companyes i rèiem de forma còmplice per l’entremaliadura que estàvem a punt de realitzar, pot semblar infantil, però quan un Estat està exercint la pressió de la violència institucional i estreny els ossos fins que els escoltes estellar-se, cada acció de dissidència, cada acte que mostra que seguim dempeus, es torna revolucionari.

Eren gairebé les dues de la tarda. El moment havia arribat.

Davant nosaltres, la comitiva de totes aquelles persones amb poder que eviten que tinguem els nostres drets, a les quals paguem per oprimir-nos, estaven a punt de fer la “visita oficial” davant el nostre stand, com un compromís obligatori amb l’infern, la meitat de la comitiva no va ni apropar-se.

Estàvem emocionades, s’escoltava un tímid: “Ho fem, no?”, vam assentir amb el cap, vam sentir tancar-se l’estómac, ens tremolen les mans d’emoció. Llavors una tècnica encarregada de les associacions ens anuncia que estan a punt de passar “les autoritats”, de forma descoordinada, l’escamot es trenca, hi ha un moment de confusió i la primera que s’apropa a saludar-nos és la cònsol Conxita Marsol. Mentre ens parla, ens traiem els nassos de pallasses de la butxaca i ens els posem, nosaltres vam guardar silenci, ella continua amb l’automàtic del reguitzell institucional, de sobte se li veu un indici de ràbia i desolació, decideix alçar la mà com a senyal de “deixeu-ho” i surt del nostre camp de visió. 

El següent a aparèixer en el nostre camp de visió és el senyor president o cap de govern com l’anomenem a Andorra, el Sr. Xavier Espot i Zamora, el sorprèn veure’ns, i amb una impostada jovialitat ens etziba un: “Hola, què tal? Com esteu?”, li tornem un silenci com a resposta -que respondre, “Denunciades per tu. . .?”- i com Chiquito de la Calzada hi ha uns segons de confusió i se’n va.

Ens sentim orgulloses, en el cos a cos els guanyem, només poden amagar-se rere la violència institucional, rere les denúncies sense sentit, però en el cos a cos… Allà, també som fortes. El primer reflex de la sala de miralls s’ha efectuat. En aquest circ de les aparences que es mirin de tant en tant en el seu propi reflex els va bé. A nosaltres ens han col·locat al lloc de les pallasses, de les bufones, de les que no es prenen seriosament, però en realitat qui està fent de pallasso diabòlic és un govern que no només ens nega drets bàsics, sinó que utilitza tot el sistema per callar de manera violenta la ciutadania que s’atreveix a dissentir. Tot i que ha quedat clar que no callarem, mai no està de més recordar-ho i anomenar-ho.

Dissabte vam tenir la visita d’un dels grups polítics de l’oposició, i com si ens estiguessin mirant a través d’un mirall distorsionat, un ‘senyoro’, del qual no sabem ni el nom, va dedicar-se a aconsellar-nos sobre com dur a terme la lluita pels nostres drets i a opinar de la nostra activitat. Aquestes dues qüestions mereixen una àmplia explicació del lamentable episodi. En aquesta distorsió, en primer lloc, aquest ‘senyoro’ ens deia a quin arbre enverinat acostar-nos per tenir més èxit, en dir-li que aquest arbre enverinat ja ens havia picat i que fins i tot estava buidant de contingut allò que nosaltres dèiem en copiar el que diem, però en no materialitzar-ho, ens va etzibar un “benvingudes al club”. En aquell moment una companya va girar-se plena de ràbia cap a aquest ésser i li va fer una sèrie de preguntes: “Quin club exactament? Al de la casta política, als que paguem i no ens defensen ni vetllen pels nostres interessos? Als que tenen privilegis i estan protegits? A quin club es referia exactament?… Nosaltres no som polítiques, no tenim immunitat ni protecció, anem a cara descoberta, no, no estem al mateix bàndol ni al mateix club. A nosaltres tot això no ens ho pots estar dient”. 

Estàvem indignades, com una persona a qui paguem perquè tingui els seus privilegis gosava dir-nos això? La ciutadania que s’atreveix a posar al centre la violència i la desigualtat per un ideal de justícia i de vida digna, hauria d’estar protegida per totes les persones que diuen ser d’esquerres i tenen poder. Per totes! Però això no ha passat ni amb nosaltres ni amb ningú. Qui ha demanat dades sobre el que apuntem en l’informe a la CEDAW el 2019? Ningú. Quin partit polític d’esquerres ha posat una denúncia al govern pels abusos evidents d’autoritat que patim com a ciutadanes? Cap. No senyors i senyores polítiques, no estem ni estarem mai a un mateix club. Manca valentia en general i acció en particular.

En mostrar el nostre enuig el senyor no en va tenir prou i ens va deixar anar un “bé, us punxo perquè en aquest temps de pandèmia heu estat força inactives”. És a dir, no només ens ve a aconsellar i a molestar, sinó que a més està mostrant una absoluta ignorància del que hem estat fent en aquest temps. Decidim deixar de discutir amb qui no vol aportar, sinó adoctrinar. Va ser, si més no, patètic veure l’alienació d’algú de suposada esquerra, allunyat de la realitat i muntat en el seu privilegi.

Diumenge va començar bé, estàvem una mica cansades, però la sala dels miralls encara tenia una altra imatge distorsionada per mostrar-nos, la de qui dins de la seva mediocritat es creu gran i egoicament més intel·ligent que les altres. Hem d’explicar en aquest punt que des que el govern ens va denunciar pel nostre informe de 2019, emès en el marc de la 74 sessió de la CEDAW (ONU), no ens hem reunit, encara que ens han trucat de manera insistent perquè poséssim en l’àmbit privat els nostres coneixements i saber fer. Ens hem negat a col·laborar, perquè és intolerable i esquizoide que en l’esfera de la vida pública se’ns denunciï per la nostra feina, però, després, en l’esfera del que és privat se’ns demani col·laboració per al mateix. Una mica de congruència, si us plau.

Doncs bé, diumenge una coneguda política d’un dels partits de dretes que ens governa, va acostar-se al nostre stand, ella ens havia demanat una reunió fa un parell de mesos, vam declinar anar-hi, pels motius ja exposats. Amb tot, com una rata dedicada a la usura, es va acostar fregant-se les mans, i mirant-nos per sobre de les ulleres i amb una veu que pretenia generar una esfera de misteri va dir-nos: “No vindreu a veure’m, veritat?”. Li vam dir que no, i li vam explicar com una companya seva de partit estava exposant la nostra presidenta en llocs diplomàtics als quals nosaltres no teníem accés, apuntant una vegada més a l’abús de poder i d’autoritat. Ella va mirar-nos de dalt a baix i va deixar anar un: “La primera que va exposar-se va ser la vostra presidenta en anar a l’ONU”. Lluny de sentir qualsevol indici de vergonya, va alçar el port orgullosa de l’estupidesa que acabava de dir.

Així que anar a parlar a un organisme internacional, sota un tractat que el mateix país ha signat, acceptant la condició que les entitats diguin si ho estan fent bé o no, és motiu de linxament per part de les autoritats si es diu alguna cosa que no agrada… Això s’anomena autoritarisme. No, decididament a Andorra no vivim en democràcia quan persones amb tant de poder justifiquen d’aquesta manera la violència d’Estat. No només la justifiquen, sinó que la secunden i la fomenten. Quin és el problema? Que els polítics volen cobrar dels diners del nostre impost i fer el que vulguin. No volen que, com a caps seus que som els diguem el que fan malament. Volen submissió i silenci? Oh, cert, no som una democràcia, som una teocràcia parlamentària autoritària i totalitarista. I aquesta és una veritat que direm alt i clar fins que els actes de les persones que diuen que són demòcrates siguin reals i no una declaració d’intencions amb què el bisbe es neteja cada vegada que va al bany.

La sala dels miralls ens havia donat un reflex polític fidel, hi ha els qui no veuen la seva pròpia naturalesa reflectida; hi ha els qui es creuen part del poble, però ni l’escolten ni empatitzen; i darrerament, estan les que veuen un reflex espigat i grandiloqüent de si mateixes davant del mirall, però el que veuen no és res més que supèrbia i malament fer que provoca patiment i desigualtat en una població humiliada i denigrada.

Sols el poble salva el poble.

Mai més callades.

Stop Violències: https://stopviolencies.wixsite.com/stopviolencies

 

Compartició en facebook
Facebook
Compartició en twitter
Twitter
Compartició en whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

19 de novembre de 2021

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies