La desaparició de les faltes del Codi Penal l’any 2015 es va presentar com un pas cap a l’eficiència: menys processos penals per infraccions menors, més agilitat judicial i un millor ús dels recursos públics. En teoria, una mesura raonable. En la pràctica, però, aquesta reforma ha deixat al descobert mancances estructurals profundes dins del sistema judicial espanyol, especialment als jutjats d’instrucció únics de comarques petites i amb una dotació escassa.
Un dels casos més representatius és el de la comarca de l’Alt Urgell, on els Jutjats de Solsona i de la Seu d’Urgell reuneixen tots els elements d’aquest problema: manca de mitjans, sobrecàrrega de feina, personal judicial amb poca experiència i una preocupant concentració de poder en entorns institucionals poc fiscalitzats. Molts d’aquests jutjats estan ocupats per jutges i fiscals en els primers anys de la seva carrera professional.
Arriben a destinacions considerades “menors”, però que, en realitat, presenten reptes jurídics i socials de primer ordre. Sense la formació pràctica suficient, sense equips sòlids de suport i amb una càrrega de feina desproporcionada, es veuen obligats a prendre decisions complexes amb eines limitades.
Les conseqüències són fàcilment previsibles: errors, arbitrarietat i una justícia que, en lloc de ser garant dels drets, pot convertir-se en instrument de desigualtat. Aquest tipus de disfuncions judicials es veuen agreujades per un fenomen encara més perillós: l’erosió de la fe pública. Quan la ciutadania perd la confiança en la imparcialitat i la legalitat de l’administració de justícia, el dany no és només institucional: és social.
El procés sobiranista ha ampliat les desigualtats
La corrupció i la instrumentalització del poder judicial alimenten aquesta pèrdua de confiança. I quan això passa en un context com el de l’Alt Urgell, amb una baixa densitat institucional, el risc de captura del sistema per part d’interessos particulars o polítics augmenta. Tot plegat ha trobat, a més, una cobertura perillosa en el discurs del procés sobiranista. Lluny de servir per millorar la cohesió territorial o democratitzar l’accés a la justícia, el procés ha estat utilitzat en algunes zones com a cortina de fum per afavorir interessos espuris, emmascarar pràctiques poc transparents i justificar una gestió institucional que, en lloc d’avançar cap a l’equitat, ha ampliat les desigualtats.
Els efectes de tot això no es mesuren en estadístiques, sinó en realitats concretes: ciutadans indefensos davant decisions injustes, processos sense garanties, resolucions arbitràries que s’emparen en la manca de mitjans o d’experiència. Una justícia afeblida als marges del sistema és una amenaça directa a l’Estat de Dret, i els marges no són tan lluny com semblen.
És hora de mirar amb seriositat què passa en llocs com l’Alt Urgell. Perquè el que hi succeeix no és una excepció: és un símptoma. I tot símptoma, si s’ignora, esdevé malaltia.
