En l’acte de constitució de l’Assemblea Territorial del Consell de la República, celebrat a la Torre del Bisbe (Rosselló) el cap de setmana passat, Carles Puigdemont va dibuixar l’escenari polític que ens proposa als vuit milions de catalans: “La confrontació no s’ha acabat i Catalunya no renuncia a la unilateralitat. (…) Tenim el deure d’exercir la confrontació” (contra Espanya i els espanyols). És a dir, l’expresident de la Generalitat té previst, quan pugui, tornar a trencar el marc de convivència constitucional i cercar, en conseqüència, la reacció punitiva dels poders judicial i policial espanyol contra els independentistes que vulnerin la legislació vigent, en especial pel que fa a la unitat territorial de l’Estat.
Carles Puigdemont, en el seu discurs, ha vingut a dir que “ho tornarem a fer” i, per tant, si pot, la seva oferta política ja sabem quins capítols tindrà: confrontació, unilateralitat, aplicació de l’article 155 per part del Govern espanyol de torn, intervenció de la Generalitat, fugida d’empreses i diners fora de Catalunya, procediment judicial contra els impulsors i executors de la DUI, repressió dels aldarulls al carrer, etc., etc.
És això el que ens proposa Carles Puigdemont? Un déjà-vu que ens ha fet perdre, absurdament, deu anys? Però ell, l’any 2017, es va ben salvar de l’anunciada repressió de l’Estat, en fugir, cames ajudeu-me, a Bèlgica, deixant a l’estacada els seus companys del Govern (“Demà, tots als despatxos”, va ser el mot d’ordre que va donar, mentre es preparava per tocar el dos).
Amb aquesta perspectiva, resulta totalment incomprensible la dèria de Carles Puigdemont per ser inclòs en la llei d’amnistia impulsada pel PSOE i que, finalment, ha acabat subscrivint Junts, un cop garantit que en el seu perímetre també hi entrarà l’expresident de la Generalitat. Per què vol l’amnistia Carles Puigdemont, si el seu programa polític, expressat a la Torre del Bisbe, ja anticipa que tornarà a ser acusat i perseguit pels mateixos delictes? Quina lògica té tot plegat?
Carles Puigdemont només té un objectiu a curt termini: revalidar el seu escó al Parlament Europeu i, per això, és imprescindible que, prèviament, aconsegueixi el benefici de l’amnistia. Però les maniobres dilatòries del seu partit JxCat en la tramitació de la llei han forçat el calendari fins al límit, de manera que qualsevol contratemps –Madrid és, ara mateix, un volcà en erupció– pot aixafar el seu pla.
Els pròxims dies i setmanes seran d’altíssim voltatge, amb el cas Koldo que ha provocat un tsunami polític -aquest sí, de debò- i que veurem on i com acaba. L’incendi ja ha arribat a les portes de la Moncloa i per alguns partits que donen suport a la fràgil majoria que sustenta Pedro Sánchez la situació és contradictòria i complicadíssima.
La corrupció és inadmissible en democràcia i el PSOE no ha acabat de fer net amb el cas Koldo i totes les seves ramificacions mafioses. En un país amb alts estàndards de qualitat ètica en la gestió pública -i aquest, malauradament, encara no és el cas d’Espanya- la presidenta del Congrés dels Diputats, Francina Armengol, ja hauria abandonat ipso facto, i de manera preventiva, el seu càrrec, després de les greus anomalies constatades en l’operació de compra durant la pandèmia d’1,7 milions de mascaretes inservibles a la trama corrupta muntada pels empresaris Juan Carlos Cueto i Víctor de Aldama -protegits de l’exministre José Luis Ábalos-, a més, amb càrrec als fons europeus.
En aquest sentit, el fet que la Fiscalia Europea, amb seu a Luxemburg, hagi apreciat indicis delictius en aquesta estafa hauria estat motiu suficient -a Alemanya, Suècia o Dinamarca- perquè Francina Armengol hagués presentat, per voluntat pròpia, la dimissió, sense necessitat que l’oposició la reclami.
No cal anar tan lluny. Fixem-nos en Portugal, que aquest diumenge dia 10 celebra eleccions generals anticipades. Una investigació de la Fiscalia portuguesa va assenyalar -sembla que de manera errònia, en confondre’s de persona- que el primer ministre António Costa, que governava amb majoria absoluta, podia estar involucrat en un cas de tràfic d’influències.
La reacció d’António Costa va ser fulminant: va presentar la dimissió i va abandonar la primera línia política fins que la justícia aclareixi si és culpable o innocent dels fets que investiga la Fiscalia. La credibilitat de les institucions democràtiques està per sobre de tot, va explicar per justificar la seva honorable decisió.
Amb els detalls sumarials que han transcendit fins ara del cas Koldo, Francina Armengol -encara que, formalment, no figuri com a investigada- està embolicada fins al coll en aquesta estafa, que va comportar el pagament de 3,7 milions d’euros per unes mascaretes fraudulentes. Poden permetre’s el luxe, de cara als seus electors, de convertir-se ERC, Junts, PNB, Bildu, Podemos i/o BNG en còmplices de la corrupció de la trama orquestrada i beneïda per José Luis Ábalos? Empassar-se rodes de molí és molt indigest i pot tenir conseqüències letals.
“La fi justifica els mitjans”, va sentenciar Maquiavel i sembla que aquesta màxima forma part dels polítics contemporanis formats en l’escola de “Borgen” o “House of cards”. Però cal no oblidar que “El príncep” va ser escrit fa més de 500 anys i que, en aquella època, la democràcia era només la bella quimera d’un grapat d’utòpics clandestins.
La llei d’amnistia pels independentistes catalans neix condicionada per un greu cas de corrupció política. Els partits que li donen suport no poden fer l’estruç ni mirar cap a un altre cantó, per por que pugui naufragar.
