En el seu transitar per la història, el catalanisme polític -sorgit fa 150 anys, a redós del moviment romàntic de la Renaixença- sempre ha buscat referents a l’exterior per autoafirmar-se i imitar els seus postulats, els seus programes i els seus mètodes. Això demostra l’íntima feblesa de les seves conviccions per imposar-se en una societat com la catalana que, des del segle XIX, ha experimentat un permanent flux migratori, ha estat estretament interrelacionada amb Espanya i França i ha esdevingut, com podem constatar avui, una síntesi d’influències culturals molt diverses.
Francesc Macià, el pare de l’independentisme, es va emmirallar en la lluita de la catòlica Irlanda per desfer-se de la seva adhesió a la corona britànica per protagonitzar els fets de Prats de Molló. Més endavant, les idees feixistes i nazis van impregnar de militarisme i totalitarisme la facció més eixelebrada del secessionisme català. Per la seva banda, les organitzacions independentistes marxistes dels anys 60 es van inspirar en la guerra de guerrilles del Vietnam o d’Algèria en el seu combat per l’emancipació nacional contra la dictadura franquista.
La recuperació de la independència de les repúbliques soviètiques després de la caiguda del Mur de Berlín; la sanguinària desintegració de Iugoslàvia; els referèndums del Quebec, d’Escòcia, de Nova Caledònia… han estat exemples que han alimentat les estratègies dels independentistes nostrats.
En la recerca d’un model d’èxit per implementar a Catalunya, podem dir que l’independentisme ha fet la volta al món. Ha fet la Via Bàltica, ha apel·lat a la solució de Kosovo, ha anat al Kurdistan i a Palestina, s’ha fixat en Sudan del Sud, en el seu moment va estar temptat per la lluita armada d’ETA i els seus epígons de Còrsega i Bretanya, va flirtejar amb la Padània, ha fet seves les causes del Polisario, dels rifenys, dels uigurs, dels tibetans, dels biafrenys, dels inuits…
En una última giragonsa, Oriol Junqueras ha afirmat que el camí a seguir és el de Montenegro, que va accedir a la seva independència a través d’un referèndum tutelat per la Unió Europea. En comptes de buscar una solució pròpia i adaptada a la realitat dels problemes que afecten Catalunya, hi ha una necessitat obsessiva per part dels nostres secessionistes d’anar a buscar i a comprar el remei fora del nostre context geopolític i geoeconòmic.
De tots els processos contemporanis de construcció i reafirmació nacional, el més dur i implacable és el de l’Estat d’Israel, producte de l’ideari sionista, consistent en el trasllat i implantació per la força de població d’origen jueu al territori de Palestina. És un model semblant al que van imposar els europeus anglosaxons a Amèrica del Nord o Austràlia, amb la marginació i l’extermini de les tribus nadiues.
La diferència és que el poble jueu instal·lat a Europa va patir, durant segles, una repressió salvatge, amb la culminació del genocidi de l’Holocaust. El component religiós de la Bíblia va convertir el territori de Palestina en la “terra promesa” i el sionisme va impulsar, des de finals del segle XIX, la seva ocupació. Primer, pacífica. Després, amb enfrontaments permanents i sanguinaris amb els britànics, que exercien el domini colonial, i els àrabs, tant els autòctons de Palestina com els dels països veïns.
Dels 30.000 jueus que hi havia en aquest territori a començaments del segle XX hem passat als set milions que habiten actualment a l’Estat d’Israel. Aquest espectacular creixement demogràfic -amb l’arribada de migracions massives procedents de l’Europa de l’Est, de l’Àfrica i d’Amèrica…- s’ha produït en detriment de la població palestina, que ha perdut el control de la major part de les terres i de les localitats on vivien, començant per Jerusalem.
Hi ha una segona diferència a tenir en compte: els palestins no estan sols, com els indis dels Estats Units o els aborígens australians. Formen part de l’“umma”, la comunitat de 2.000 milions de persones de religió musulmana que hi ha repartides pel món. Això fa que la seva anihilació resulti impossible, ja que compten amb una enorme i poderosa xarxa de solidaritat
Jordi Pujol sempre va manifestar una gran admiració per la causa sionista i va convertir l’Estat d’Israel en la seva referència per la “reconstrucció” de Catalunya. Educat en l’Escola Alemanya de Barcelona, durant l’època triomfant del III Reich, Jordi Pujol va entrar en contacte amb el món jueu a través de l’home de negocis Moisès David Tennenbaum, el soci del seu pare en l’aventura de Banca Catalana.
La història de Catalunya no té res a veure amb la d’Israel, més enllà que les comunitats jueves que hi havia instal·lades aquí van patir reiterats “pogroms” per part de la població cristiana, fins a la seva expulsió de la península, l’any 1492. És aquesta connexió a través de la creació de Banca Catalana que explica la gran influència que l’ideari sionista ha tingut en l’esquema mental i polític de Jordi Pujol i, per extensió, del pujolisme més recalcitrant.
Si hem d’establir comparacions, la població catalana originària seria l’equivalent als àrabs palestins i la migració que es va produir a partir del segle XX, procedent d’altres regions d’Espanya, serien els jueus nouvinguts que van “ocupar” i “colonitzar” aquest territori. La història d’Israel, explicada al revés.
Aleshores, per què aquesta dèria de Jordi Pujol d’establir un paral·lelisme entre Catalunya i l’Estat hebreu? En primer lloc, per la seva exaltació de la “voluntat de ser”. Els sionistes van imposar una nova llengua i un alfabet que eren desconeguts per a la gran majoria dels jueus de la diàspora. També van organitzar el nou Estat amb “consciència de poble”, una forta disciplina i la militarització obligatòria dels israelians.
Aquesta “tensió nacional” permanent forma part de la ideologia profunda de Jordi Pujol, que va quedar plasmada en el seu Pla de Nacionalització, posat en marxa l’any 1990, un document d’inspiració nítidament totalitària. Es tractava de fer una “neteja”, auspiciada des del poder de la Generalitat, per expulsar l’espanyol i els espanyols de la vida pública de Catalunya o forçar la seva assimilació a la “veritat” catalana.
Per promoure i expandir aquesta Catalunya sionista, Jordi Pujol va mobilitzar i apadrinar un grup d’intel·lectuals i activistes, entre els quals destaquen la inefable Pilar Rahola, Joan B. Culla, Vicenç Villatoro, Marta Pesarrodona, Valentí Puig, Francesc-Marc Álvaro, David Madí…
Afortunadament, aquest deliri d’intentar fer de Catalunya un segon Estat hebreu -però poblat amb catalans de religió catòlica, missa dominical i tortell- ha fracassat estrepitosament amb la caiguda del pujolisme i ha quedat escombrat pel vent de la història. Al contrari, Catalunya s’ha convertit en un dels indrets d’Europa que més simpatitza amb la causa palestina.
En el record queden els viatges de Jordi Pujol i Artur Mas a Israel, la creació dels Mossos d’Esquadra amb l’assessorament d’especialistes israelians en seguretat o els serveis de contraintel·ligència jueus contractats per la Generalitat. Santa Coloma de Gramenet mai no serà la Franja de Gaza.
