La manca de confiança d’Andorra com a plaça financera, arran de l’escàndol de Banca Privada d’Andorra (BPA) segueix, a hores d’ara, sent molt gran i lluny de poder recuperar la bona imatge va oferint més arguments sobre la seva opacitat i manca de transparència. En el darrer capítol del sumari sobre el cas de la família Pujol s’ha conegut que una entitat bancària del país pirinenc va arribar a assessorar, a través d’un manual, l’expresident de la Generalitat i al seu entorn sobre els paradisos fiscals més adients per col·locar els seus diners després que el Principat aprovés les reformes necessàries demandades per deixar de ser considerat un santuari de diner negre.
Unes modificacions que, recordem, van donar pas a les firmes dels Convenis de No doble imposició (CDI) amb diferents estats, entre ells destaquen especialment els que es van signar amb els països de l’entorn més proper com ara Espanya o França.
El nou panorama financer amb l’horitzó del 2017, de manera parcial per a les grans fortunes, i el del 2018 per a altres quantitats econòmiques, va significar que Andorra deixés de ser un lloc segur per amagar els diners de dubtosa procedència. Una de les entitats bancàries, que actualment està sent objecte d’investigació, no es va voler conformar en perdre tot el tresor acumulat per part de molts dels seus clients i, escudant-se en l’avarícia més extrema, va editar una mena de document en què s’expliquen les passes a seguir per poder evadir capitals a països que no tenen cap intenció de canviar la seva etiqueta de paradís fiscal.
El text, en forma de power-point, esmenta en concret sis estats com Bahrain, Cook Island, Nauru, Panamà i Vanauto, que no han ratificat la declaració de l’OCDE, en els quals els clients poden moure els patrimonis sense deixar empenta. Però també relata el modus operandi en el cas dels béns que es desitgin seguir mantenint en la mateixa entitat.
El document recomana, especialment als Pujol, que Panamà i Miami són dos bons destins on amagar els dipòsits perquè tots dos tenen una normativa pròpia que no requereix donar informació a altres estats sobre els comptes corrents.
