Els esdeveniments s’acceleren. L’atac de Hamàs contra Israel obre un escenari terrorífic que anirem veient com es concreta en els pròxims dies. Si les milícies de Hezbollah s’hi acaben involucrant decididament, el volcà esclatarà amb tota la seva virulència i estarem a les portes de l’infern, amb implicacions directes sobre el conjunt de la humanitat.
L’Organització de les Nacions Unides (ONU) és més necessària que mai. És l’únic instrument que tenim per resoldre els conflictes bèl·lics com aquest. Però les grans potències ja fa anys que han decidit passar-se pel folre l’autoritat moral de l’ONU i desobeir, quan els rota, les seves resolucions. Sembla que no hem après dels errors i dels horrors de la Segona Guerra Mundial i que en els centres de poder la pulsió de l’odi i de la destrucció és més forta (i rendible, a curt termini) que els regals que ens donen l’amor i la vida.
En aquest marasme vertiginós en el qual estem immersos –i del qual caldrà veure quan i de quina manera en sortirem–, ha passat com un estel fugisser la notícia que la FIFA ha decidit atorgar l’organització del Mundial de futbol de l’any 2030 a Espanya, Portugal i el Marroc. Aquest esport és un fenomen global, amb una enorme capacitat de mobilització de masses i d’atracció mediàtica.
Per això, la celebració del Mundial del 2030 a la península Ibèrica i al Marroc és una oportunitat única per focalitzar l’atenció internacional en aquest indret del món on habitem, prenyat de futur. Les autoritats dels tres països estan obligades, per força, a treballar conjuntament i intensa per tal que aquesta competició esdevingui un èxit organitzatiu.
Per tant, cal que els governs Madrid, Lisboa i Rabat es posin les piles per escometre, tot seguit, les infraestructures necessàries per acollir aquest esdeveniment. No només la remodelació de les instal·lacions esportives on es disputaran els 104 partits programats, també les connexions. Clama al cel que, encara avui, estigui sense acabar la línia d’alta velocitat que ha d’unir Lisboa amb Madrid. En canvi, i de manera meritòria, el Marroc ja té un modern AVE en funcionament entre Tànger-Rabat-Casablanca.
Tal vegada estem parlant d’una fita utòpica, però la celebració del Mundial del 2030 també hauria de servir per posar fil a l’agulla a la gran obra d’enginyeria que hi ha pendent de construir al planeta: l’establiment d’un enllaç fix, per túnel, a l’estret de Gibraltar, que uneixi els continents europeu i africà. D’aquest projecte fa dècades que se’n parla i ja hi ha els estudis geològics i tècnics fets, però calen la voluntat, l’impuls i el finançament per endegar els treballs d’aquest colossal repte. Ja avanço que en el meu horitzó vital, la promoció del túnel de Gibraltar i la unió de les columnes d’Hèrcules serà una de les meves ocupacions professionals futures.
Les relacions entre Espanya, Portugal i el Marroc s’estrenyeran encara més en els pròxims set anys, creant sòlids ponts de col·laboració i sinergies durables. Estic convençut que el Mundial de futbol del 2030 ajudarà, de manera decisiva, a la propulsió i expansió del moviment iberista –al qual contribueixo amb l’edició del diari eltrapezio.eu–, que propugna la consolidació de la península com un hub geopolític i geoeconòmic de dimensió global.
Ibèria és l’elefant que tenim a l’habitació i que som incapaços de veure. La divisió entre Espanya i Portugal, que datava del segle XVII, va quedar esvaïda amb l’entrada d’ambdós països a la Unió Europea l’any 1986. Avui només ens separen les fronteres mentals, culturals i lingüístiques, que són fàcils de superar si ens ho proposem, però que constitueixen una barrera objectiva. La signatura, l’any 2021, del nou Tractat d’Amistat entre Espanya i Portugal és un pilar fonamental que anticipa la reunificació peninsular.
Hi ha, és obvi, les atàviques reticències i les pors dels portuguesos a ser cruspits per la superioritat demogràfica i econòmica del veí de llevant. Cal dir-los, però, que hi ha un ambiciós projecte que ens agermana i que val la pena d’abordar: la comunitat de la iberofonia, que abasta els països de parla hispana i portuguesa que hi ha a la península, a Amèrica i a l’Àfrica. Som 800 milions de persones arreu del món que tenim unes llengües d’arrel llatina intercomprensibles, amb grans països que són potències emergents, com Mèxic, Brasil o Angola.
No només la península Ibèrica és el hub planetari que uneix dos mars i quatre continents. També és el cap de pont a la Unió Europea de l’enorme força que representa el món de la iberofonia. No estem parlant d’escenaris futuribles: avui, Portugal i Espanya ja són la pista d’aterratge dels empresaris, dels professionals i dels treballadors americans i africans que volen instal·lar-se i prosperar a Europa. Es complementa, així, el viatge d’anada que van fer, en els segles passats, els espanyols i els portuguesos en la descoberta i colonització de les terres americanes i africanes.
Tot això, és clar, penja de l’estabilitat del món, ara mateix sacsejada pel perillós salt qualitatiu donat per Hamàs en l’enfrontament Palestina/Israel i per la inacabable guerra d’Ucraïna, d’incert final. Cal dir que en l’esquema multipolar que es dibuixa -amb focus als Estats Units, la Xina, la Unió Europea i l’Índia- la comunitat de la iberofonia és un cinquè vèrtex, amb unes particularitats i característiques molt interessants: es tracta de països que, després de llargs períodes de règims autoritaris, han abraçat la democràcia; són fervents partidaris de la pau i la no- bel·ligerància; tenen una especial sensibilitat social en les seves polítiques públiques i disposen d’un enorme potencial de desenvolupament i creixement econòmic.
El Mundial de futbol del 2030 és l’ocasió per despertar i obrir els ulls a aquesta nova i prometedora realitat. Un altre món és possible, sí, i el tenim al davant dels nassos.
