El 2019 no es podia avortar. No es podia ni anomenar. No es podia perquè queia el coprincipat. No es podia perquè havíem de comportar-nos com a bones dones. No es podia, i, després d’anar a l’ONU, ens van denunciar. No es podia i em vaig assabentar per la premsa dels càrrecs que em volien imputar: presó i multa. El 2021 encara no es podia, i em vaig enfrontar a un judici vetllat on em van gravar com si ja fos culpable mentre declarava.
Amnistia Internacional es va pronunciar per primera vegada en la història d’Andorra en contra de la denúncia del Govern i a favor de la legalització de l’avortament. Llavors, sembla que es va començar a poder. Es podia una mica, i van sorgir grups tímids de dones que no sabien si posar-se del nostre costat o deixar-nos de costat. Van resoldre la segona opció.
El 2023, en plena campanya electoral, ja es pot. Després de 4 anys de linxament mediàtic; després d’una denúncia judicial contra la meva persona; després de 50.000 signatures -com a mínim- de l’acció urgent d’Amnistia; després d’assenyalar Andorra -dos anys consecutius- en l’informe del Consell d’Europa i d’Amnistia perquè vulnera drets humans, sembla que ja sí que es pot despenalitzar l’avortament. Perquè després diguin que la lluita social i posar en risc la teva integritat psicològica, física i econòmica no dóna fruits.
Sabem que, quan es despenalitzi l’avortament, qualsevol paparra s’atribuirà el mèrit, i no ens importa. Batallarem altres drets que tenim a la cua, i així farem avançar el nostre preciós país. El que sí que ens importa és qui no ha d’aconseguir vots aquestes eleccions. Són moltes les persones que ens pregunten a qui votar. Això és molt desconsiderat per part nostra, ens col·locaria al costat d’algun partit polític i no pertanyem a cap; nosaltres som lliures. El que sí que podem fer és demanar que no es voti DA, Liberals ni Som Acció, que són els partits que ens han estat mal-governant aquests anys.
