Jove de 24 anys, formació superior, 4 idiomes i l’escassa experiència que el mercat li ha donat cerca feina. Un de tants i tantes, sens dubte. Després de mesos de cerca, afloren les primeres ofertes laborals. La primera resulta ser una de les famoses estafes piramidals que prometen èxit i una facturació exorbitada en pocs mesos. Repeteixen el “poder arribar a ser el teu propi cap” com un mantra, a l’espera que un s’endinsi en el fum que embenin per a acabar trobant-se amb jornades laborals interminables, un salari totalment a comissió i possibilitat de creixement nul·les excepte si amb el pas del temps acabes prenent el paper de reclutador i engalipant a altres persones que facin el teu treball per tu, estenent així l’estafa.
Nova entrevista, nova empresa, mètode més o menys similar. Amb un semblant més seriós, emplenes un qüestionari amb preguntes que no donen a lloc (estàs casat/a? tens fills/as?…) per a accedir a una entrevista individual en què la persona responsable embeni que el seu objectiu és que tu, persona que has vingut a buscar treball, acabis creixent individualment i obris una franquícia de la marca. No obstant això, encara falta molt per a això. Primer et tocarà fer carrer durant diversos mesos, en horaris que no s’esmenten i per un salari que no surt a relluir, no les funcions que explicita l’oferta de treball. Comptem amb tu, doncs?
Tercera opció, tornar a la docència privada. Després de superar un procés de selecció genèric, sense res a favor ni en contra que remarcar, arriba un correu amb les condicions laborals i les hores. Si bé és cert que el sou no és dolent, has de preparar-te per a afrontar una sèrie de items. Auditories internes, nul·la autonomia d’ensenyament, fiscalització de totes les tasques dins i fora de l’aula, tres festius a l’any més enllà dels caps de setmana i cap possibilitat d’agafar un dia d’assumptes propis o de faltar al lloc de treball per motius de força major. Una ganga.
Després d’aquesta sèrie de proves, un arriba a casa, posa les notícies i només fa que escoltar: en el sector de la restauració i el turisme falta gent, no podem seguir sense ella! Per a tot seguit ser testimoni d’unes condicions laborals que freguen l’esclavitud.
Amb aquestes línies no vinc a criticar la dificultat per a trobar una ocupació, ni molt menys. Fer-ho és molt senzill. El que no és l’absolut fàcil és trobar un treball seriós i de qualitat que garanteixi a candidats i candidates que es respectaran els seus drets com a treballadors i treballadores una vegada estiguin dins, una empresa que respecti a la seva plantilla i pensi en ella no sols com una eina per a aconseguir beneficis, sinó com a persones amb necessitats que poden exercir una funció crucial de cara a la clientela i al conjunt de la societat.
No, estimats i estimades. No som màquines produïdes en sèrie per a satisfer l’ambició dels empresaris. Som persones i volem que se’ns tracti com a tals, respectant els nostres drets, la nostra dignitat i la vida que tenim més enllà d’una pantalla d’ordinador.
