A mesura que s’acosta l’hora de la jubilació de l’arquebisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra, creixen les especulacions sobre el nom del seu successor i també sobre el futur de l’arquitectura institucional del país, basada en els pareatges medievals del segle XIII. Recordem que Joan-Enric Vives fa 75 anys el 24 de juliol de l’any vinent i que, a partir d’aquell moment, està obligat a presentar la seva renúncia al càrrec.
El bloc digital germinansgerminabit.blogspot.com, especialitzat en informació religiosa i que acostuma a disposar de molt bones fonts, afirma que el Vaticà està retardant expressament el nomenament d’un bisbe coadjutor de la diòcesi d’Urgell, que hauria de succeir Joan-Enric Vives quan es jubili, perquè el papa Francesc té uns altres plans. Segons aquesta publicació, el Vaticà ha arribat a la conclusió que no té cap sentit mantenir el coprincipat episcopal d’Andorra en el segle XXI i que cal procedir a la seva extinció.
Per això, hauria posat en marxa un pla per etapes, tenint sempre molt present de no conculcar la Constitució i de fer-ho comptant amb l’aquiescència de l’altre copríncep, el president de la República francesa. El primer pas seria la creació d’una diòcesi d’Andorra, que se segregaria de la d’Urgell i que dependria directament del Vaticà.
Pel seu interès, reproduïm aquest article del bloc germinansgerminabit, que signa Oriol Trillas:
“El cardenal secretari d’Estat, Pietro Parolin, visitarà oficialment Andorra el dijous i divendres d’aquesta setmana per a presidir la celebració dels 150 anys de la proclamació de Nostra Senyora de Meritxell com a patrona del Principat. La visita es produeix arran de la invitació del cap de Govern andorrà, Xavier Espot Zamora, que va tenir lloc a Roma a la fi del 2021. Malgrat el motiu religiós, no va intervenir en ella el copríncep Vives, la qual cosa va causar en ell un natural recel, fins al punt d’anunciar expressament en la web diocesana que havia estat el nunci apostòlic, Bernardito Auza, el que li havia comunicat oficialment la visita. Que quedés clar que la iniciativa no partia de la Seu d’Urgell.
La visita del cardenal Parolin té una especial importància, donades les reticències del papa Francesc davant la figura del coprincipat d’Andorra. Aquesta prefectura d’estat amb sotana, en mans d’un successor dels apòstols, no agrada gens a Bergoglio, venint a considerar-la com un anacronisme feudal, que ha d’entrar en vies d’extinció. El procés pot ser lent i enrevessat, atès que no ha de conculcar-se la Constitució andorrana i ha de realitzar-se en conjunció amb l’altre copríncep, que és el president de la República francesa, però el Papa té la intenció que evolucioni per uns viaranys que concloguin amb l’expiració d’aquest principat eclesial. Un principat que es correspon amb un paradís fiscal i en el qual el respecte pels drets socials deixa bastant que desitjar.
La figura que inicialment permetria separar el bisbat d’Urgell del coprincipat andorrà seria l’elecció d’Andorra com a diòcesi subjecta a la Santa Seu, igual que es va fer amb Mònaco en 1887. Es compliria amb això amb la prevenció de la regla general establerta en el Codi de Dret Canònic d’una jerarquia eclesiàstica pròpia per a cada estat-nació. Aquesta decisió seria especialment ben rebuda per les autoritats del Govern andorrà, que fa anys que anhelen oblidar-se del palau episcopal de La Seu d’Urgell. El nou bisbat, genuïnament andorrà, seria l’encarregat de materialitzar la renúncia o traspàs de la prerrogativa de la prefectura d’estat a qui disposés el poble d’Andorra, sense que les institucions espanyoles (civils i eclesiàstiques) hi tinguessin res a dir.
Òbviament, la creació d’un bisbat andorrà deixaria molt tocada la diòcesi d’Urgell, tant en nombre d’habitants com en recursos econòmics, no endebades l’aportació del Principat és fonamental, tant per al seu prestigi com per a les seves arques. Per això, Vives, que no té un pèl de ximple i sap la que li cau a sobre, està movent-se des de fa mesos darrere del nomenament d’un coadjutor. Un coadjutor de la seva preferència; raó per la qual va filtrant interessadament als mitjans els noms del seu vicari general Ignasi Navarri i del vicari episcopal per a Andorra, Mn. Antoni Elvira. En teoria, aquest coadjutor garantiria la continuïtat del principat a Urgell. Però aquest no és el propòsit de Francesc, al qual sempre han repel·lit les glòries mundanes de Vives, arribant-li a prohibir personalment la seva compareixença com a cap d’estat en les grans celebracions romanes, com havia fet amb anterioritat a l’arribada del papa argentí. Això no ha estat obstacle perquè Vives hagi anat movent la seva sotana rivetada per altres palaus civils, com se’l va poder observar ben distingit en la cerimònia de coronació de Carles III d’Anglaterra. No ha existit mai un bisbe d’Urgell amb tanta ànsia de demostració de poder com la d’aquest prelat.
Com els deia, Vives no és ximple i és conscient que se li està passant l’arròs. El 24 de juliol del 2024 complirà 75 anys i haurà de presentar la seva preceptiva renúncia. Com més s’acosti aquest dia, més difícil serà que li designin un coadjutor. Quan a ell el van nomenar com a tal, amb dret de successió al bisbe Martí Alanís, aquest encara no havia complert els 73 i la coadjutoria va durar dos anys. Acostar-se a l’edat de renúncia sembla incompatible amb aquesta figura episcopal. Per a això se li accepta la renúncia al sortint i es designa nou bisbe. D’aquí les presses i filtracions de Vives.
I per si no fos poc, després hi ha el problema de l’avortament i les constants pressions que sofreix el govern andorrà per a despenalitzar-lo. Un problema que la Santa Seu pretén estalviar-se i que seria millor plantejar-se’l sense una prefectura d’estat que hagués de sancionar la Llei. Parolin haurà d’extremar els seus dots diplomàtics aquesta setmana. En tot cas, el futur del copríncep eclesial d’Andorra cotitza a la baixa”.
