Com a organització jeràrquica i vertical, tot canvi en la cúpula de l’Església catòlica repercuteix en tota l’estructura de la piràmide de poder. Andorra és l’únic país del món on el Vaticà hi té consolidada constitucionalment la seva preeminència política i institucional, a través de la figura del bisbe d’Urgell i copríncep episcopal, un privilegi que es remunta als temps feudals de l’edat mitjana.
Per tant, la designació del cardenal Robert Prevost com a nou papa Lleó XIV tindrà, indubtablement, una gran transcendència per al futur d’Andorra. Abans del seu nomenament com a summe pontífex, Robert Prevost era el prefecte del Dicasteri pels Bisbes i, per tant, va tenir una participació directa i decisiva en la selecció de Josep-Lluís Serrano com a nou bisbe coadjutor d’Urgell i, en conseqüència, com a nou copríncep episcopal d’Andorra, des del moment en què el Vaticà decideixi executar la renúncia formal presentada l’any passat per l’actual titular del càrrec, Joan-Enric Vives.
Pietro Parolin, reforçat
Josep-Lluís Serrano era un diplomàtic de confiança del secretari d’Estat de la Santa Seu, Pietro Parolin, que també havia sonat insistentment com a papable, abans i durant el conclave. Segons s’ha filtrat, Robert Prevost i Pietro Parolin encapçalaven les preferències dels cardenals en les votacions i, finalment, l’actual secretari d’Estat va fer un pas al costat per permetre que el prefecte del Dicasteri pels Bisbes aconseguís la majoria necessària per se escollit pontífex.
Tant Robert Prevost com Pietro Parolin formaven part de l’equip de confiança de l’anterior papa Francesc. Per tant, és segur que Pietro Parolin continuarà ocupant, si així ho vol, la poderosa cartera de secretari d’Estat amb el nou papa Lleó XIV. Robert Prevost li deu la tiara i, per tant, el mantindrà com a número 2 del Vaticà.
La despenalització de l’avortament
Pietro Parolin coneix molt bé i a fons el “dossier” Andorra, ha visitat personalment el Principat i ha participat en les negociacions amb el Govern de Xavier Espot per intentar trobar una sortida a l’espinosa qüestió de l’avortament. Però la prudència vaticana obliga que la possible via de la despenalització de l’avortament quedi aparcada durant una bona temporada per no interferir en la consolidació de la imatge de Lleó XIV com a nou cap de l’Església catòlica.
Els sectors catòlics més conservadors i integristes, que han perdut el conclave, estan a l’aguait es llançarien al coll del nou papa si en els pròxims mesos acceptés la despenalització de l’avortament a Andorra, en línia amb les expectatives de Xavier Espot i del moviment feminista en l’òrbita de DA. Robert Prevost ja ha manifestat, en nombroses ocasions, la seva oposició a l’avortament, d’acord amb l’ortodòxia vaticana, i ara, més que mai, es mantindrà ferm i rotund en aquesta posició, sense fer cap concessió.
Divisió del bisbat d’Urgell
En canvi, sí que pot avançar el projecte de dividir la diòcesi d’Urgell i convertir Andorra en un nou bisbat. Aquesta sembla que és una de les missions que el Vaticà ha encarregat a Josep-Lluís Serrano un cop es faci efectiva la renúncia de Joan-Enric Vives i quedi investit com a nou bisbe d’Urgell.
En l’organigrama del Vaticà és una anomalia que una mateixa diòcesi, com és el cas d’Urgell, tingui potestat en dos països diferents, i Pietro Parolin hauria decidit crear un bisbat específic per a Andorra. Això, possiblement, obligaria a redissenyar l’actual perímetre del bisbat d’Urgell, ja que sense Andorra es quedaria amb la meitat de la població. Una solució factible seria fusionar-lo amb el bisbat de Lleida o amb el de Solsona.
Una diòcesi pròpia per a Andorra, a canvi de congelar la negociació amb les autoritats del Principat sobre l’avortament? Aquest seria el “deal” que podria oferir el Vaticà.
Sense interferència de Madrid
A més, el nomenament del futur bisbe d’Andorra ja no passaria, com fins ara, pel filtre de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), a la qual està adscrit el bisbe d’Urgell. Amb aquesta fórmula, el copríncep episcopal seria nomenat directament pel Vaticà, sense cap interferència externa dels bisbes i dels polítics catalans o espanyols.
És a dir, amb la nova diòcesi independent quedaria reforçat el vincle Andorra-Vaticà i el Principat passaria a ser, amb el permís del copríncep francès, una mena de protectorat de la Santa Seu. Què hi diran les feministes i els laics andorrans? Aquesta és la qüestió.
