En un país que, com és el cas del Principat, té com a cap d’Estat un bisbe de l’Església catòlica, tot allò que passa i es mou al Vaticà té una transcendència directa i cabdal. No endebades, és el pontífex de Roma qui té la potestat de nomenar el bisbe d’Urgell i, per tant, el copríncep d’Andorra.
I al Vaticà, en els últims dies, estan passant coses molt importants. Per exemple, la reunió extraordinària del consistori cardenalici –que aplega els 226 purpurats, dels quals 132 seran electors en el pròxim conclave-, sota la presidència del papa Francesc. En aquesta trobada s’ha posat a debat la implementació de la nova constitució de la cúria romana que, amb el nom de “Praedicate Evangelium”, va ser promulgada el mes de juny passat.
Dels 132 cardenals electors, sis són espanyols i només n’hi ha un que tingui relació amb Catalunya: Juan José Omella, que va néixer a la Franja de l’Aragó, parla català i és l’arquebisbe de Barcelona, a més de president de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE).
JOAN-ENRIC VIVES, EN FORA DE JOC
Les relacions entre l’actual arquebisbe d’Urgell i Juan José Omella –l’home de màxima confiança del papa Francesc a Espanya- no són bones. Joan-Enric Vives no forma part de la seva corda. Les seves afinitats amb el moviment independentista català i, en especial, la seva resistència a desmantellar els nuclis del Seminari del Poble de Déu –una organització considerada herètica pel Vaticà per les seves pràctiques sexuals obertes- que hi havia a la diòcesi d’Urgell han congelat el clima entre ambdós prelats.
Joan-Enric Vives, que tenia bona entrada al Vaticà en els temps dels papes Joan Pau II i Benet XVI –que li va atorgar la dignitat d’arquebisbe “ad personam”-, ha quedat en fora de joc amb el pontificat del jesuïta Jorge María Bergoglio, elegit l’any 2013. A l’arquebisbe d’Urgell li queden dos anys d’exercici fins a la seva jubilació als 75 anys i es rumoreja en els passadissos eclesiàstics que, pròximament, li nomenaran un bisbe adjutor per preparar el relleu.
LA “SANTA MÀFIA”
Un altre fet remarcable de l’actualitat vaticana és la degradació que ha patit l’Opus Dei, la poderosa organització fundada l’any 1928 per Sant Josemaría Escrivá de Balaguer. Per un “Motu Proprio” dictat pel papa Francesc durant el mes d’agost, aquesta entitat –que el periodista Jesús Ynfante va titllar com la “Santa Màfia” en un llibre que va tenir un gran èxit editorial- ha perdut tota capacitat d’influència al Vaticà.
Amb la instrucció “Ad carisma tuendum”, el pontífex ha tret la condició de bisbe al prelat d’aquesta organització, que actualment dirigeix Fernando Ocáriz, i l’ha rebaixada a formar part de la Congregació pel Clergat. A més, ha diluït la seva condició de Prelatura Personal, atorgada pel papa Joan Pau II, que va ser el gran protector i valedor de l’Opus Dei.
CANONITZACIÓ PER LA VIA RÀPIDA
Aquesta decisió és un cop molt dur a aquesta entitat ultraconservadora i sectària –tradicionalment enfrontada als jesuïtes- que l’obliga a la seva refundació. Des de la seva mort, l’any 1975, l’Opus Dei ha anat perdent la força i l’empenta que li donava la potent personalitat del seu fundador, el capellà aragonès José María Escrivá Albás, que es va canviar el nom pel de Josemaría Escrivá de Balaguer.
Tot i això, l’Opus Dei, que compta amb uns 80.000 membres actius, encara conserva a Espanya importants estructures operatives, com la Universitat de Navarra, l’escola de negocis IESE o la xarxa d’elitistes centres escolars, on nenes i nens van a classes separades. La beatificació (1992) i posterior canonització (2002) d’aquest capellà van provocar molta controvèrsia per l’anòmala rapidesa amb la qual va nomenat sant pel papa Joan Pau II, contravenint les rígides pautes de la tradició vaticana.
REFUGIAT A ANDORRA
Andorra ocupa un lloc molt especial en el món opusdeístic. En la trajectòria vital de Sant Josemaría hi ha un episodi decisiu quan, l’any 1937 –en plena Guerra Civil espanyola-, va decidir fugir del Madrid republicà i passar a la zona controlada pel bàndol franquista.
Després de fer estada a València i a Barcelona, el grup de vint fugitius que encapçalava el fundador de l’Opus Dei va fer cap, el 19 de novembre del 1937, al municipi de Peramola, a la comarca de l’Alt Urgell. Des d’aquí van fer una marxa a peu, sovint de nit, amagant-se per no ser vistos, fins a arribar a Sant Julià de Lòria el 2 de desembre. La seva estada a Andorra es va perllongar durant vuit dies, abans de reprendre el viatge per França fins a Irún, ciutat situada en territori “nacional”.
LA ROSA DE FUSTA DE RIALB
Aquest trajecte entre Peramola i Sant Julià de Lòria ha esdevingut una ruta de culte que cada any ressegueixen caminant desenes de fervorosos opusdeístes arribats d’arreu del món. A més, a l’església de Pallerols, José María Escrivá de Balaguer hi va trobar una rosa de fusta (la “Rosa de Rialb”), procedent del retaule de la parròquia, que es va acabar convertint en el símbol de l’editorial de l’Opus Dei.
Però Andorra no només és un referent per aquesta organització catòlica per haver acollit el seu fundador durant la Guerra Civil espanyola. Anys després, destacats membres de l’Opus Dei hi van arribar des de Madrid per aprofitar els avantatges del Principat com a plaça financera per poder remenar diners amb tota discreció (secret bancari, nul·la fiscalitat…).
FINANÇAMENT DE L’OPUS DEI
És d’aquesta manera que, a través de prestanoms locals, l’Opus Dei va fundar, l’any 1949, l’entitat Crèdit Andorrà. La primera seu del banc, ubicada al carrer Príncep Benlloch d’Andorra la Vella, la va dissenyar l’arquitecte madrileny Miguel Fisac, membre destacat del primer nucli de l’Opus Dei.
En la posada en marxa de Crèdit Andorrà hi van participar destacats numeraris espanyols, com Tesifonte López i José Meroño, sota la direcció de Rafael Termes, que anys després seria el conseller delegat del Banco Popular i president de la poderosa Associació Espanyola de Banca (AEB). L’entitat andorrana, segons expliquen testimonis de primera mà, va ser utilitzada durant anys per l’Opus Dei com a plataforma per evadir ingents quantitats de diners negres des d’Espanya i, des d’aquí, finançar l’expansió internacional de l’ambiciós projecte religiós i empresarial que liderava Josemaría Escrivá de Balaguer.
EL FISCAL ALFONS ALBERCA
Els directius madrilenys van marxar del Principat, però a Crèdit Andorrà li ha quedat, per sempre, l’etiqueta de ser “el banc de l’Opus”. De fet, un dels membres d’aquesta organització, Pere Roquet, va continuar sent, durant anys, conseller delegat del banc. Pere Roquet s’ha acabat convertint en el col·leccionista més important de Bíblies del món i això li ha valgut l’atenció mediàtica.
El cert és que, amb el pas dels anys, la presència i influència de l’Opus Dei a Crèdit Andorrà s’ha anat reduint, si bé encara hi ha alguns accionistes que mantenen vincles i afinitats amb l’organització de Sant Josemaría. A Andorra, al contrari del que va passar a l’Espanya dels anys 60 i 70, l’Opus mai no ha estat un veritable “poder fàctic”. Entre els alts càrrecs que, actualment, se situen en l’òrbita d’aquesta entitat ultraconservadora i sectària hi ha el fiscal general del Principat, Alfons Alberca.
LES LLOANCES DEL COPRÍNCEP
L’arquebisbe i copríncep episcopal, Joan-Enric Vives, tot i que no té lligams explícits amb l’Opus Dei, sempre ha respectat i ha enaltit aquesta controvertida prelatura. Cal assenyalar que la seva trajectòria en la jerarquia eclesial va ser recolzada decisivament per l’excardenal-arquebisbe de Barcelona, Ricard Maria Carles –aquest sí, molt connectat amb l’Opus-, que el va nomenar bisbe auxiliar (1993) i, posteriorment, va avalar la seva ascensió a bisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra (2003).
Aquesta bona sintonia de Joan-Enric Vives amb l’organització opusdeista és un altre dels arguments de fons que marquen el seu distanciament amb el papa Francesc i el president de la CEE, Juan José Omella. Com a mostra, reproduïm a continuació el vídeo de l’entusiasta intervenció que va fer l’arquebisbe Vives amb motiu de la celebració, l’any 2012, del 75è aniversari de l’estada de Sant Josemaría a Andorra.
