En la recta final del seu llarg mandat com a arquebisbe de la diòcesi d’Urgell i copríncep episcopal d’Andorra, monsenyor Joan-Enric Vives s’ha deixat anar. Transgredint greument les responsabilitats inherents al càrrec institucional que ocupa, el copríncep s’ha manifestat obertament a favor de la concessió de l’amnistia, per part del Govern espanyol, als encausats judicialment per la seva participació en el traumàtic procés independentista de Catalunya.
L’aprovació d’aquesta amnistia és una condició ‘sine qua non’ que posen els dos partits independentistes amb representació parlamentària a Madrid –ERC i Junts x Catalunya- per donar suport a la investidura del socialista Pedro Sánchez. Per contra, aquesta mesura excepcional mereix el rebuig frontal del PP, guanyador de les passades eleccions generals del 23-J, i també de destacats exponents del PSOE, com Felipe González, Alfonso Guerra, Joaquín Almunia, Odón Elorza, Javier Lambán…
“SOM UN PAÍS UNA MICA BOIG”
Monsenyor Vives es va esplaiar alegrement sobre l’amnistia als independentistes catalans en l’homilia que va fer en la missa de celebració de Sant Gil abat al santuari de Núria, l’1 de setembre passat.
Davant els fidels, l’arquebisbe i copríncep va fer una encesa defensa dels trets identitaris catalans, com els castells i la sardana, i va aprofitar-ho per destil·lar un seguit de missatges en clau obertament política: “Nosaltres som un país, una nació”, “som un poble que agermanat ho guanyem tot i dividits ho perdem tot”, “necessitem tant la unitat en el país, necessitem tant la unitat per la nostra llengua, necessitem tant la unió per la nostra cultura, per l’educació, pel control de la ciència…”, “la bellesa de construir junts un país, de caminar junts”, “som un país una mica boig, com deia Vicens Vives, d’arrauxats”…
Referint-se a l’amnistia pels involucrats en els fets il·legals del 2014, del 2017 i del 2019, va afirmar: “Nosaltres, com a cristians, diem ‘que la donin, que la donin’”. I va afegir de cadascú també hauria de donar la seva “amnistia” particular al germà, a la dona, als veïns… amb els quals mantenim males relacions.
“I AM A CATALAN”
El copríncep d’Andorra també va dedicar grans elogis a dos catalans il·lustres, Pau Casals i Pompeu Fabra, de qui va destacar que mai no van voler tornar a l’Espanya franquista. En aquest sentit, va proposar que a totes les escoles de Catalunya sigui obligatori l’aprenentatge del discurs en anglès de Pau Casals a les Nacions Unides, quan va proclamar: “I am a catalan”.
En la seva homilia a la basílica de Núria, Joan-Enric Vives va oblidar, com es pot constatar, la seva condició de cap d’Estat d’Andorra. I és que resulta incomprensible que, des d’aquesta responsabilitat institucional, faci al·lusions a la “nació” catalana o a l’amnistia pels independentistes, sabent que són qüestions que susciten debats d’alt voltatge polític i jurídic a Espanya.
ELS PLANS DEL VATICÀ
Algú s’imagina el copríncep Emmanuel Macron immiscint-se d’aquesta manera en espinosos “affaires” de política interior de l’Estat espanyol? Amb la seva homilia de Sant Gil abat, de marcat caràcter polític i ideològic, monsenyor Vives va tornar a desobeir les estrictes instruccions del papa Francesc, pocs dies abans de la visita oficial del secretari d’Estat del Vaticà, Pietro Parolin, a Andorra, amb motiu de la festa de Meritxell.
Ben segur que les enceses lloances patriòtiques sobre Catalunya i la defensa de l’amnistia que va fer el copríncep episcopal a Núria han arribat a oïdes de la jerarquia vaticana, que ja té nous arguments per acabar, de seguida que pugui, amb el polèmic i conflictiu mandat de Joan-Enric Vives. Un epíleg molt trist, si al final s’executen els plans del Vaticà de fer d’Andorra una diòcesi independent i d’acabar amb la figura del copríncep episcopal.
L’ÚLTIM COPRÍNCEP?
Monsenyor Vives tal vegada passarà a la història com el bisbe que va acabar amb aquesta singularitat medieval, que ha perdurat durant gairebé vuit segles, i serà recordat per la seva penosa administració del càrrec de copríncep i pitjor “pastor”. Mai no ha entès l’alta dignitat institucional que té com a màxim representant d’Andorra i a Núria ho ha tornat a demostrar un cop més.
Les simpaties de Joan-Enric Vives amb el moviment independentista català incomoden Madrid, París i el Vaticà i són molt contraproduents pels interessos d’Andorra. Les seves càlides trobades amb els expresidents “processistes” de la Generalitat Artur Mas i Quim Torra, amb grans gestos de complicitat, ja van aixecar polseguera en el seu moment.
