Com els rucs, sempre donem voltes a la sínia i som incapaços de veure-hi més enllà. Així resa l’article 6 de l’Estatut d’Autonomia: “El català és la llengua oficial de Catalunya. També ho és el castellà, que és la llengua oficial de l’Estat espanyol. Totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les. Els poders públics de Catalunya han d’establir les mesures necessàries per a facilitar l’exercici d’aquests drets i el compliment d’aquest deure. D’acord amb el que disposa l’article 32, no hi pot haver discriminació per l’ús de qualsevol de les dues llengües”.
Pel que fa a l’ensenyament, l’article 35.2 de l’Estatut, que regula el sistema educatiu a Catalunya, garanteix a tota la població escolar, sigui quina sigui la seva llengua habitual en iniciar l’ensenyament, el compliment del deure i l’exercici del dret de conèixer amb suficiència oral i escrita el català i el castellà. Perfecte, com ha de ser.
Sobre el paper, els principis i els objectius són clars, però els problemes i les esgarrinxades sorgeixen a l’hora d’implementar-los. I és que hi ha poques societats al planeta on existeixi un règim de bilingüisme en pla d’igualtat, com passa a Catalunya, on el 36% de la població afirma que el català és la seva llengua habitual i pel 49% ho és el castellà.
No es tracta que una llengua arraconi i devori l’altra. El consens polític sorgit de la Transició va forjar el concepte que la societat catalana era bilingüe i que això s’havia de respectar. Ja que la llengua catalana havia estat marginada, menystinguda i, sovint, perseguida i prohibida per la dictadura franquista, calia fer un esforç per a la seva plena normalització i és en aquest context que s’adopta la decisió d’emprar el sistema de la immersió lingüística a l’educació.
Però és evident que cada poble, cada barri i cada ciutat és un món. A causa del fenomen migratori -el de fa 60 anys, el de fa 20 anys, el de fa 5 anys i el que s’està produint ara mateix- l’alumnat de la Catalunya dels 8 milions és d’orígens i de tipologies molt diferents. No és el mateix l’escola de Martinet de Cerdanya que la del barri de la Salut de Badalona.
Per això, la Llei d’Educació de Catalunya del 2009 consagra l’autonomia en la gestió dels centres educatius. La finalitat és la mateixa: que l’estudiant domini el català i el castellà en acabar el cicle formatiu. Però els camins didàctics per arribar a aquesta fita no poden ser homogenis i cal respectar la intel·ligència del professorat per anar modulant l’aprenentatge d’ambdues llengües, a més d’un tercer idioma.
En aquesta difícil tasca, la pressió externa que exerceixen determinats col·lectius -com la Plataforma per la Llengua o l’Asamblea por una Escuela Bilingüe- és contraproduent. Cal fer confiança en els professors i donar-los els recursos que necessiten, perquè són ells els primers interessats en què els alumnes estiguin capacitats per expressar-se en català i en castellà, requisit que els serà molt útil per accedir al mercat laboral.
Catalunya no és una realitat en blanc i negre. A l’hora de la veritat, tot és molt més barrejat, perquè, segons les enquestes disponibles, resulta que el 94,4% de la població entén el català, un 81,2% el sap parlar i el 85,5% el pot llegir. Per tant, cal desdramatitzar les profecies apocalíptiques que anuncien la pròxima extinció de la llengua catalana i que, en realitat, es fan servir per justificar l’erradicació del castellà de les escoles i dels espais públics.
La idea d’implantar dues línies segregades per a impartir l’educació en català o castellà és una bajanada. Entre altres coses, perquè es tracta de dues llengües molt semblants i fàcilment intercomprensibles. El suposat conflicte lingüístic no és tal si hi ha bona voluntat i la ferma decisió de preservar la convivència, com podem constatar de manera habitual.
Sempre n’hi ha que, des d’un extrem o l’altre, volen exagerar suposats greuges, però, afortunadament, són una minoria. El marc legal ens garanteix el bilingüisme i això no és dolent: és bo i enriquidor.
El castellà és el quart idioma més emprat al món, amb gairebé 600 milions de parlants. Si hi afegim la llengua germana portuguesa, aleshores la comunitat de la iberofonia s’acosta als 900 milions d’usuaris, amb una important presència a l’Amèrica i a l’Àfrica. Per tant, des de Catalunya estant, l’aprenentatge del castellà i, si s’escau, del portuguès resulta d’un gran interès i eficàcia.
Que la gent que viu a Catalunya ha d’entendre i poder parlar el català és una qüestió indiscutible, per respecte a la idiosincràsia del país d’acollida. Ara bé, la manera d’accedir-hi no pot ser per la via de la pressió ni de la repressió. Cal fer comprendre que la tasca de preservar la nostra llengua és col·lectiva i que val la pena fer un esforç per aconseguir-ho.
La Generalitat, els ajuntaments, els consells comarcals i les diputacions poden fer molt més en la tasca d’estendre l’aprenentatge i l’ús del català entre la població migrant. Ara bé, els mètodes no poden ser coercitius i han d’anar acompanyats d’incentius tangibles, de manera que emprar la llengua catalana sigui “un bon negoci”.
