Igual que succeeix a la resta de diòcesis catalanes i espanyoles, la d’Urgell també no és cap excepció com a “paradís fiscal” i es troba exempta de pagar gairebé tots els impostos, com és el cas, per exemple, de l’IBI (Impost sobre Béns i Immobles). El seu patrimoni de valor incalculable, a banda de l’artístic i cultural, també engloba, entre altres, terrenys, pisos, garatges i edificis sencers que destina al lloguer.
El Bisbat d’Urgell no acostuma a emprar els nombrosos habitatges dels quals disposa a tot el territori a arrendar-los a les persones més necessitades sinó a aquelles molt vinculades a la diòcesi a les que cobra cada mes ‘religiosament’ l’arrendament.
A banda, l’episcopat que presideix Joan-Enric Vives tampoc rendeix comptes a nivell tributari per les seves activitats i transaccions econòmiques. Així, sota la disfressa d’empreses de reinserció laboral, com ara Grapats -que representa una competència deslleial per als molts negocis de l’At Urgell- compten amb el privilegi de pagar menys impostos i rebaixes considerables en les aportacions a la Seguretat Social, dins la complexa realitat fiscal d’aquesta institució.
Els béns artístics del Bisbat són tan copiosos que, fins i tot, ara per ara, alguns d’ells, es troben custodiats en uns baixos de l’antic Seminari de la Seu d’Urgell sense saber ben bé que fer. La majoria de quadres i objectes que s’amunteguen en la planta són donacions de particulars amb un gran valor econòmic.
Són poques les persones que coneixen de la seva existència d’aquest espai i han pogut accedir-hi donada la manca de transparència de l’església liderada en aquest territori pel també Copríncep d’Andorra. Els seus privilegis continuen tot i repetir constantment que és una institució al servei dels pobres.
