Amb 67 anys a l’esquena, jo vaig créixer i ser educat en la religió catòlica (bateig, primera comunió, missa setmanal, confessió, confirmació…). Però, en arribar a la joventut, me’n vaig desenganxar, igual que milions de catalans i espanyols d’aquesta generació.
Vaig entendre que una cosa és l’Evangeli revolucionari de Jesucrist, que molt pocs cardenals, bisbes i capellans segueixen fil per randa, i l’altra la Bíblia, un llibre sanguinari que ha fet i continua fent molt de mal; que una cosa és la fe en Déu –que la mantinc ben viva– i una altra cosa són els dogmes inversemblants que, al llarg dels segles, ha imposat als seus fidels l’Església catòlica, que trobo absurds i desfasats.
La virginitat de Maria, la resurrecció, l’ascensió als cels, la Santíssima Trinitat, la transmutació del pa i el vi… em semblen falòrnies indigeribles i contraproduents. Tampoc comparteixo la masculinització exclusiva de la condició sacerdotal i discrepo absolutament de molts preceptes morals del corpus catòlic, que considero rèmores d’un passat penós i superat. Si en alguna ocasió haig d’assistir a una missa, em sembla una cerimònia surrealista.
Els temples avui estan buits i no hi ha fornades de nous capellans que puguin substituir els pocs que, cada cop més vells, encara exerceixen. A Catalunya, la manca de vocacions sacerdotals fa que s’hagi de recórrer a capellans procedents de països molt llunyans per poder mantenir els rituals. Sempre s’ha dit que l’Església catòlica és l’únic negoci que ha resistit durant més de 2.000 anys, però el fet és que, en ple segle XXI, està a punt de fer fallida.
I heus aquí que, en aquest context marcat per la decadència de la institució fundada per sant Pere, ha emergit la figura del papa Francesc (2013-25), que ha intentat donar un nou sentit a l’Església, envellida i encarcarada, situant-la al costat dels sectors més desvalguts de la humanitat (pobres, immigrants, dones, infants, presos…). La seva mort ha posat el focus en el vessant compromès, pacifista, solidari i ecològic del seu magisteri.
L’Església catòlica està condemnada a la residualització. Però, en canvi, el missatge profundament humanista que ens ha llegat el papa Francesc és més vigent i necessari que mai en aquest món perdut en les tenebres de l’egoisme materialista i governat per una colla de psicòpates sense cap respecte per la vida. Per això, segueixo amb expectació tot el cerimonial que ha de culminar, en els pròxims dies, amb la designació del nou papa de Roma.
Les contradiccions i incoherències que corquen el vell edifici de l’Església catòlica -bastida, en els primers anys de la seva existència, sobre el martiri de milers i milers de seguidors de la fe en Jesucrist– són avui inassumibles. Per tornar a “connectar” amb la societat contemporània s’hauria de despullar completament de tota la pompa i de les cotilles anacròniques que exhibeix, obrir les portes del sacerdoci a les dones, acceptar els homosexuals i els divorciats a la comunitat cristiana, predicar amb l’exemple el missatge profundament transformador de l’Evangeli i ser, com ho va ser en els seus inicis, un moviment rupturista que s’enfronti i sacsegi el capitalisme i el consumisme voraç.
Veient les primeres autoritats mundials en el funeral del papa Francesc o contemplant l’estampa dels cardenals que han d’escollir el successor de Jorge Mario Bergoglio ja és evident que tot plegat és una farsa que no s’aguanta per enlloc i que no té futur. Sigui qui sigui el nou papa, serà, inevitablement, presoner i còmplice de la degeneració irreversible i irrecuperable que ha patit el cristianisme original en aquests últims 2.000 anys.
La jerarquia catòlica és estructuralment conservadora i la seva endogàmia impedeix que surti un nou líder disposat a trencar radicalment amb la inèrcia heretada i posar l’Església a l’avantguarda dels anhels de justícia, igualtat i fraternitat que nien en el cor de la humanitat. Ho va intentar, a la seva manera, el traspassat papa Francesc, però amb unes clamoroses limitacions i mancances a l’hora de portar a la pràctica les seves bones paraules i intencions.
I, malgrat tot, la necessitat de construir un nou món, fonamentat en uns valors de germanor, solidaritat i lleialtat, continua sent imperiosa. Moltes ideologies i religions han pregonat aquest ideal al llarg de la història, però encara avui els flagells de la guerra, la fam, la misèria i la malaltia afecten milions de persones al planeta, amb especial incidència entre els infants, les dones i la gent gran.
Als quatre genets de l’Apocalipsi cal afegir-hi, a més, el canvi climàtic que provoca l’escalfament produït per la contaminació atmosfèrica de la combustió massiva d’energies fòssils. El papa Francesc va donar el crit d’alerta sobre el desequilibri ecològic en la seva primera encíclica, “Laudato Si” (2015), però un dels assistents al seu funeral, Donald Trump, no només no se la va llegir: fa tot el contrari (més petroli, més contaminació, més agressions al medi ambient…).
Ser cristià implica denunciar i enfrontar-se amb totes les conseqüències a la plutocràcia i a la cleptocràcia que domina el Món, amb la mateixa convicció i capacitat extrema de sacrifici que ho van fer els primers seguidors de Jesucrist davant els emperadors romans. Surti qui surti escollit en el conclave dels cardenals al Vaticà, ben segur que no ho farà. L’Església, a banda d’alguns exemples meritoris i admirables de sacerdots, monges i seglars que treballen a les “trinxeres” per ajudar els més desfavorits, ha perdut el tren que ens ha de portar a la Utopia possible.
