Amb l’inici del Solstici d’hivern, EL TRIANGLE va celebrar, al Palau Robert, un acte commemoratiu del 35è aniversari del naixement de la revista. Entre els bons amics que van fer ús de la paraula, el primer fiscal anticorrupció i coautor de la querella per la fallida de Banca Catalana, Carlos Jiménez Villarejo, un exemple d’integritat i de servidor públic de la justícia.
També ens van acompanyar la primera redactora que va treballar a la revista, Laura Cortada; un pilar fonamental de la redacció durant molts anys, Víctor Saura; l’actual responsable del diari digital, Mireia Màrquez; el gran ninotaire Kap, que ens il·lustra la portada de la revista amb les seves genialitats; Peru Erroteta, l’autor de les magnífiques entrevistes que publiquem cada setmana, i Siscu Baiges, l’amic de l’ànima amb qui he compartit mil i una batalles periodístiques.
En la meva intervenció, vaig ressaltar el paper cabdal que tenim els mitjans de comunicació en la construcció de la història i l’indestructible compromís d’EL TRIANGLE amb la causa per un Món millor, una Europa millor, una Espanya millor i una Catalunya millor, sent un ferm baluard dels valors humanistes: progressistes, feministes, ecologistes i solidaris.
Vaig explicar que, en la meva llarga trajectòria com a periodista de combat, havia patit, de jove, dues derrotes: la nuclearització de Catalunya, que considero un gravíssim error, com es va demostrar amb l’incendi de la central de Vandellòs I, l’any 1989, i la construcció de l’embassament de Rialb, que va engolir la vida de set pobles del Mig Segre. I la promesa que em vaig fer a mi mateix: que mai més tornaria a perdre una batalla periodística en la qual m’involucrés per sentit de decència i transparència democràtica.
Aquesta ha estat, des d’aleshores, la història d’EL TRIANGLE i dels altres mitjans que he creat (LA VALIRA i EL TRAPEZIO): 35 anys de combats i de victòries.
Quan volto per Catalunya i veig els molins eòlics a les carenes de les muntanyes o les plaques solars que produeixen electricitat renovable, el meu cor s’alegra. També quan constato que l’ús del ferrocarril i del metro prenen embranzida a Catalunya, any rere any, com a grans mitjans de transport públic o que es multipliquen les vendes de vehicles elèctrics o híbrids.
És exactament això el que propugnàvem, el llunyà 1978, els autors del llibre El combat ecologista a Catalunya, que vaig escriure amb els companys Santiago Vilanova i Xavier Garcia, quan les autopistes i els cotxes contaminants eren els reis de la mobilitat i ens titllaven d’“utòpics”. Combats i victòries.
En aquestes dècades professionals de la meva vida, he estat involucrat, periodísticament, en múltiples lluites en defensa del territori: la protecció dels volcans de la Garrotxa, dels aiguamolls de l’Empordà, del Montseny, d’indrets emblemàtics de la Costa Brava, contra les centrals tèrmiques de Cubelles i Fígols, contra el transvasament de l’Ebre, contra camps de golf predadors d’aigua… Són pulsions d’indignació i rebel·lia que sorgeixen del seny i de l’amor a Catalunya, que són compartides i que hem guanyat, fet que m’omple de joia, per a mi i per a tots. Combats i victòries.
Políticament, jo soc un català d’esquerres i recordo amb gran alegria el dia del retorn a Catalunya del president Josep Tarradellas, l’any 1977, i el restabliment de la Generalitat. Tenia i tinc l’esperança de viure en un país ordenat, democràtic, pròsper i lliure de corrupció en l’administració dels recursos públics.
Per això, em va decebre profundament la gestió que va menar, durant 23 anys, Jordi Pujol al capdavant de la Generalitat. Quan va ser investit president, jo el vaig respectar i vaig admirar la seva empenta per reconstruir Catalunya després de la desfeta de la dictadura franquista.
Però al costat de les meves conviccions ecologistes, també tinc molt clar que la corrupció és el gran càncer de la democràcia. I, malauradament, Jordi Pujol va deixar que arrelés i creixés aquesta xacra en el Govern de Catalunya, nou de trinca. Mai no m’agrada parlar malament dels morts, però hi ha molts personatges que envoltaven Pujol (Lluís Prenafeta, Antoni Subirà, Macià Alavedra, Carles Vilarrubí, Ramon Bagó…) que van aprofitar el poder polític que els hi va donar el seu càrrec per fer tota mena de xanxullos en profit propi.
Hi ha molts membres d’aquesta extensa trama corrupta pujolista que vam patir durant anys i que encara estan vius, però, afortunadament, avui estan allunyats de la gestió dels diners públics i de les decisions polítiques. Personalment, estic molt orgullós de ser català el 2026: visc en el país d’Europa on l’esquerra és més forta que enlloc i tenim un president, Salvador Illa, socialista i tarradellista, amb una enorme capacitat de treball i de diàleg i una especial sensibilitat pels sectors més desfavorits de la societat.
En l’època de l’“oasi català” pujolista -que volia dir “omertà mafiosa”- vaig ser dels pocs periodistes que va gosar plantar cara i denunciar els negocis poc honorables que es feien des de la Generalitat i que els mitjans de comunicació silenciaven (els avals de la CARIC, les loteries de la Generalitat, el cas Casinos, el 3%, les malifetes de Fèlix Millet al Palau de la Música…). Per això, amb 31 anys i amb un fill de dos anys, vaig decidir emprendre la tasca impossible de crear i mantenir una revista lliure, en català i sense pèls a la llengua per denunciar la corrupció que infestava Catalunya.
En l’època dels Jocs Olímpics, quan Barcelona tocava el cel i Pasqual Maragall era el líder indiscutible de la ciutat, vaig prendre la decisió de publicar el llibre “Els senyors dels anells”, dels periodistes britànics Andrew Jennings i Vyv Simson, que ningú no volia editar a Espanya, on denunciaven la corrupció del Comitè Olímpic Internacional (COI), aleshores presidit per l’exfalangista Juan Antonio Samaranch, un intocable protegit pels socialistes.
També, des d’EL TRIANGLE, ens vam fer càrrec, l’any 2000, de la promoció i distribució del llibre “Un rey golpe a golpe”, la primera biografia no autoritzada del rei Juan Carlos I, on s’explicaven molts draps bruts del monarca que encara no eren de domini públic. Aquest llibre va circular de manera semiclandestina, a causa de les pressions del CNI, però va esdevenir profètic, vist el que hem vist després amb el cap d’Estat nomenat per Francisco Franco, que ha acabat vivint a Abu Dhabi.
Hem passat per molts maldecaps i problemes judicials en el combat permanent per la llibertat d’informació i expressió, però no em queixo i aquí estic i aquí està EL TRIANGLE, també amb edició digital. A mi no m’agrada que la gent hagi de ser reclosa en presons, però és de justícia que la família Pujol i alguns dels seus col·laboradors més pròxims hagin d’afrontar un procés a l’Audiència Nacional. Durant molts anys, les van fer de molt grosses, especialment Jordi Pujol Ferrusola i Marta Ferrusola, aprofitant-se del poder omnímode del seu pare i marit a la Generalitat i del control absolut que tenia sobre els editors de mitjans de comunicació.
EL TRIANGLE era l’únic mitjà que ho explicava i ara el “clan Pujol” està sotmès a judici per corrupció i amagar el botí de la seva rapinya a Andorra i a d’altres paradisos fiscals. Combat i victòria.
De la mateixa manera que vam plantar cara al pujolisme, també ho vam fer contra la seva derivada, l’independentisme. També en solitari, perquè la Generalitat d’Artur Mas, Carles Puigdemont, Quim Torra i Pere Aragonès es va dedicar a regar abundosament els mitjans de comunicació catalans perquè creessin un fals clima a favor del secessionisme. Però vaig decidir passar gana abans que posar-me al servei d’aquesta farsa esbojarrada, que, d’entrada, provocava una greu i perillosa divisió ètnica i filofeixista a la barrejada societat catalana que tenim. Avui, afortunadament, aquell error històric garrafal ha quedat esvaït. Combat i victòria.
Des de fa nou anys, també edito el diari digital LA VALIRA, focalitzat en els Pirineus i Andorra. Aquí despleguem una potent activitat periodística per desterrar el caciquisme i netejar la vida pública d’aquestes valls. Per variar, també ens han intentat tapar la boca, però hem aconseguit publicar molts marros amagats i oxigenar la salut democràtica d’aquests territoris, massa sovint oblidats.
L’últim èxit ha estat la decisió de la Batllia d’Andorra de portar, finalment, a judici l’estafa del cas Valora. Aquest era un sumari que s’arrossegava des de feia 19 anys (!!!) i que s’ha aconseguit desbloquejar, després de denunciar la corrupció judicial, que és un dels grans problemes del Principat. Combat i victòria.
En aquesta etapa històrica en què estem, EL TRIANGLE té clar que és i serà un ariet implacable contra l’avenç del feixisme i de l’onada trumpista i xenòfoba que ens toca viure. Pau i harmonia als nostres barris i ciutats. Catalunya és un país que té l’emigració i la solidaritat en el seu ADN i el volem continuar tenint així, malgrat Vox i Aliança Catalana. Canya als fatxes!
