A les eleccions municipals del 2015, a Peramola s’hi va presentar una associació que deia voler convertir el poble en un municipi on s’hi poguessin viure 365 dies l’any. Sota les sigles d’ERC, un grup de joves varen guanyar l’alcaldia a qui l’havia comandat els darrers vuit anys.
A l’alcalde sortint se li recriminaven els favoritismes urbanístics, a l’haver convertit una masia tradicional amb camps de conreu en un complex hoteler, engolint alguns camins públics i gaudint quasi amb exclusivitat de l’aigua procedent d’una font i barranc propers. En un dels darrers plens com a alcalde, un estudi, feia palès l’ús d’aigua bombejada del riu Segre per nodrir el seu negoci, bombeig que pagaven tots els veïns per un ús que beneficiava més uns que uns altres.
La configuració del nou Ajuntament el 2015 va permetre afavorir la voluntat d’alguns de construir o ampliar cinc explotacions ramaderes, a costa dels mateixos recursos hídrics que abans es criticaven. De fet, el nou Ajuntament gaudia, ara per proximitat dels intervinents, del control de les dues comunitats de regants del municipi. El control de l’oficina cadastral municipal i l’urbanisme també van canviar d’amo. Alguns camins públics al voltant d’explotacions ramaderes varen ser absorbits per aquests interessos privats.
No era el primer cop que a Peramola s’afavoria la privatització de camins públics per lubrificar interessos urbanístics privats. No seria, per tant, el nou Ajuntament el que vetllés per aquests bens patrimonials que pertanyen a tots.
El nou Ajuntament pretenia enderrocar part del Castell de Peramola, l’anomena’t Casal. El maig del 2016, l’enrunament com a conseqüència del deteriorament de l’edifici i un episodi ventós van comportar importants danys materials. El 2017, des de qui governa el consistori es va advocar, en base a informes tècnics discutibles i contradictoris amb altres realitzats pel mateix tècnic, per l’enderrocament de part del que va ser al seu dia un mateix edifici anomenat pel Registre de la Propietat com a “Casa Castillo”.
L’informe, pagat amb diners públics, qüestionava l’existència de l’immoble i en sol·licitava la seva descatalogació com a Monument Nacional, fet que va ser traslladat a la premsa pel rotatiu Segre, cracks de la informació veraç al territori. Un enderrocament d’una part de l’edifici és molt complicat i costós de dur a terme, perquè faria malbé l’estructura d’immissions al Castell, que ara conformen habitatges particulars. Una d’aquestes immissions és al mateix centre neuràlgic del poble, el Casino de Peramola, que fou, en altre temps, la capella del Castell.
Un gir de guió consistorial va aconsellar iniciar un expedient d’expropiació on havia de semblar que no es podia contactar amb els propietaris de l’immoble, que mai havien mantingut l’estructura de l’edifici i que, per tant, es tirava pel dret. Una mena de presumpte frau administratiu benèvol. Va ser estrany per qui investigava la suposada expropiació iniciada per l’Ajuntament, localitzar en 10 minuts els propietaris que l’expedient d’expropiació deia no saber trobar.
La Fiscalia Provincial, en una demostració de capacitats que passa per l’arc de triomf, va obviar les reticències dels investigadors i l’expedient d’expropiació va anar endavant, contra uns suposats propietaris, sabent que la finca i la seva protecció com a bé d’interès nacional és molt més gran i englobaria altres propietaris, responsables o no, de la situació ruïnosa de tota la finca i els esfondraments que s’hi han produït. El fet de realitzar una expropiació sobre només una part de la Casa Castell deixa una altra part de la mateixa finca, el Casino de Peramola, en unes mans privades difuses.
La titularitat privada impedeix que sobre el bé, en teoria protegit, es puguin destinar “a priori” recursos públics. Complicant aquest fet la gestió de l’entramat documental a futurs consistoris, que forçosament necessitaran fons públics per a la correcta rehabilitació del conjunt arqueològic. El que va quedar clar és que des de l’Ajuntament de Peramola es determinava menyspreant allò que consta en els registres públics, en aquest expedient i en altres, sobre la titularitat dels drets dominicals, fet que correspon a la jurisdicció ordinària.
El nou Ajuntament del 2015 també va maniobrar per afavorir els interessos familiars dels qui en formaven part. Una immissió clandestina practicada en una finca urbana pretenia ser legalitzada via l’oficina cadastral. Una resolució del ple de l’Ajuntament el 2016, va dictaminar per omissió en escrit, i acció de forma verbal davant els Mossos d’Esquadra, la privacitat d’un camí que portava a l’entrada principal d’una finca del municipi que havia patit una immissió per part dels llogaters de la finca veïna, familiars de qui manava al consistori. La resolució per tant, és, sens dubte, un acte administratiu nul.
El fet d’incorporar aquesta resolució a un procediment judicial suposa, amb altres factors, un presumpte frau processal que encara ha de recórrer diferents viaranys judicials, donat de l’ús i abús que uns fan del seus càrrecs públics, afavorint els seus interessos privats.
El 2023 s’ha canviat el “paraigua polític” que representa els mateixos interessos a l’Ajuntament. Tot i presentar-se per Junts, el nou equip de govern hereta i fa gala dels encerts dels que Units pel municipi, i independentistes quan tocava, portaran ara el consistori. Per a l’anècdota queden els sobres marcats pels domicilis, que permeten saber qui vota què, o la llista “catxonda” creada pels que se’n foten del sistema, mentre s’emplenen les butxaques, amb la solidaritat de tots, via subvencions.
