A dos quarts de dotze del matí costa creure que al Parc Olímpic del Segre s’hi estigui disputant una final de la Copa del Món. Una trentena de persones passegen per les instal·lacions, algunes famílies seuen a la vora del canal i els nens corren sense presses. Per damunt de qualsevol altra cosa se sent l’aigua.
L’escenari, però, està preparat per a una competició internacional. Un gran arc marca l’entrada, les banderes envolten el recorregut, hi ha carpes de voluntaris, punt d’informació, bar, creperia i serveis mèdics. A l’altra banda d’un pont reservat als acreditats, entrenadors, fotògrafs i equips de televisió es mouen amunt i avall. Mossos d’Esquadra, Protecció Civil i Creu Roja completen el dispositiu.
I tot això passa pràcticament enganxat al centre de la Seu. El Parc Olímpic està situat a uns 200 metres del centre històric, una proximitat poc habitual per a una instal·lació que va acollir els Jocs Olímpics de Barcelona 1992 i que continua formant part del circuit internacional més de tres dècades després.
Quan comença a baixar el primer caiac
A les 13.20 hores entren al canal els obridors. Catorze minuts després comença la competició femenina de kayak cross individual, una contrarellotge en què les palistes baixen soles i el cronòmetre decideix la classificació.
És aleshores quan aquell parc que una hora abans semblava gairebé buit comença a canviar.
El kayak cross s’entén molt millor en directe. Les esportistes es llancen al canal des d’una plataforma elevada i en pocs segons han d’encadenar portes verdes a favor del corrent, superar portes vermelles que les obliguen a remuntar l’aigua i completar una zona de roll, on han de capgirar completament el caiac i tornar a sortir a la superfície.
Des de fora, una de les portes vermelles sembla especialment traïdora. Poc abans de començar, una de les competidores s’hi queda observant des de la vora. Sense pala i gairebé d’amagat, repeteix amb les mans el moviment que haurà de fer a l’aigua, gira els braços i acompanya el gest amb el tronc. Una mena d’assaig en sec de pocs segons per preparar un moviment que després haurà d’executar entre la força del corrent.
No totes aconsegueixen passar-hi amb la mateixa facilitat. Una de les palistes hi arriba a gran velocitat, l’aigua se l’endú més del compte i el caiac queda atrapat uns instants entre les pedres. Desapareix cap per avall i, durant tres segons, el públic queda amb l’ai al cor. Torna a emergir i continua. Altres semblen a punt de patir la mateixa sort, però claven la pala a l’aigua i remunten contra un corrent que, vist des de fora, sembla impossible de vèncer. És aquí on s’entén la força que exigeix aquest esport.
Nens perseguint caiacs i famílies de mig món
A mesura que avança la prova, les vores del canal s’omplen. Entre el públic hi ha veïns de la Seu, famílies amb criatures, curiosos que no havien vist mai una competició de piragüisme i, sobretot, molts membres dels equips i familiars dels participants.
Uns es reconeixen pels colors de les seleccions. D’altres, per l’idioma.
El speaker alterna català, castellà i anglès, mentre des de diferents punts del recorregut es repeteixen crits de “Go! Go! Go!”. Quan competeix una palista espanyola, l’ambient puja de volum. I quan apareix representació andorrana, la proximitat també es fa notar.
Però una de les imatges més peculiars la protagonitza un grup de nens del territori. Esperen que passi cada caiac i, quan la palista els supera, corren paral·lels al canal fins a la meta, intentant perseguir unes embarcacions que baixen l’aigua a tota velocitat.
Entre els espectadors també hi ha qui hi arriba simplement per curiositat. Dues joves expliquen a un amic que no tenien cap pla i van decidir acostar-se a veure “una Copa del Món d’un esport que no controlen”. El que més les ha sorprès és la sortida: “Si no coneixes aquest esport i veus que les piragüistes cauen des d’una plataforma que s’inclina i les deixa anar al riu, xoca de veure”.
La dimensió internacional és considerable. La federació mundial xifra en 249 els esportistes participants, procedents de 46 països i cinc continents, en la cinquena i última cita de la Copa del Món 2026. La Seu acull enguany la seva vuitena final del circuit mundial.
Els que fan possible que el parc funcioni
Per darrere de les palistes hi ha també una estructura menys visible. Segons explica en Nil, que fa aproximadament cinc anys que participa com a voluntari en competicions al Parc Olímpic, aquests dies hi treballen una cinquantena de voluntaris.
La seva missió aquest dijous és senzilla sobre el paper: impedir que el públic travessi un pont reservat als acreditats.
“La meva feina és escoltar diverses excuses per veure si cola i poden arribar a l’altra banda”, explica entre rialles.
Uns metres més enllà, l’Adrià, també de la Seu, té una percepció molt diferent de la quantitat de gent que hi ha. Quan encara falta mitja hora perquè comenci la competició assegura que el parc està ple: “Un dia normal estaria buit, no hi hauria ningú passejant, i avui mira”.
Per a qui arriba de fora, la sensació inicial pot ser justament la contrària. És aquí on es fa evident una de les particularitats d’aquesta Copa del Món: la Seu està acostumada a conviure amb l’elit del piragüisme.
La normalitat arriba fins al bar. A pocs metres d’esportistes d’arreu del món, acreditacions internacionals i càmeres de televisió, dos joves atenen la barra com qualsevol altre dia i recomanen una cervesa Gall Negre, “més torrada que les normals”. Una Copa del Món amb totes les exigències d’un gran esdeveniment internacional i, al mateix temps, amb l’ambient quotidià d’un poble pirinenc.
Molt més que quatre dies d’esport
Aquesta convivència també té una traducció econòmica. Les finals de la Copa del Món celebrades a la Seu el 2024 van generar un impacte estimat de 3,32 milions d’euros, segons un estudi presentat pel Parc Olímpic. Gairebé dos milions van correspondre a impacte directe i es va calcular un retorn de 15,18 euros per cada euro invertit en l’organització.
L’efecte es nota aquests dies fora del recinte. A les terrasses i bars pròxims al Parc Olímpic és fàcil trobar grups amb uniformes i acreditacions. Letons, alemanys o irlandesos comparteixen espai amb els veïns de la ciutat. En l’edició analitzada el 2024, els visitants no locals van registrar una estada mitjana de 3,1 dies, amb la restauració i l’allotjament entre els sectors més beneficiats.
La final d’aquest any té, a més, una importància esportiva especial. Els resultats concedeixen doble puntuació per a la classificació general de la Copa del Món i els esportistes sumen punts valuosos per al rànquing olímpic de cara als Jocs de Los Angeles 2028. No es tracta, per tant, d’un bitllet olímpic directe en cadascuna de les proves d’aquest cap de setmana, sinó d’una peça més del camí cap a LA28. I sobretot funciona com un assaig general del que vindrà.
Un any per més
El 2027, la Seu d’Urgell i Sort tornaran a situar el Pirineu al centre del piragüisme mundial. Sort acollirà les proves de descens i estil lliure entre el 30 de juny i el 4 de juliol, mentre que la Seu serà l’escenari de l’eslàlom i el kayak cross del 7 al 12 de setembre. El projecte comporta també inversions públiques en les instal·lacions: més de 2 milions d’euros previstos al Parc Olímpic del Segre i més d’1,2 milions als equipaments de Sort.
La competició d’aquesta setmana és així esport, però també política de promoció territorial, turisme i economia. La mateixa ciutat que qualsevol dia pot tenir el Parc Olímpic pràcticament buit és capaç de reunir, unes hores després, esportistes i equips arribats dels cinc continents.
Quan comença la prova, el silenci de mig matí ja ha desaparegut. Queden el soroll de l’aigua, els rems colpejant el corrent, els nens corrent per la vora i els crits en diferents idiomes.
I potser és això el que més sorprèn: que una final de la Copa del Món pugui semblar un esdeveniment enorme i, alhora, passar amb tanta naturalitat a tocar de casa.
