El Ple del Consell Comarcal de l’Alt Urgell ha aprovat per unanimitat una declaració institucional reclamant a la Unió Europea el manteniment dels ajuts al món rural i, especialment, del programa Leader. La presidenta, Josefina Lladós, va defensar la iniciativa argumentant la necessitat de continuar disposant d’eines que permetin impulsar projectes i oportunitats en un territori de muntanya afectat pel despoblament i les limitacions estructurals.
La unanimitat del ple reflecteix una preocupació compartida. Ningú discuteix que el món rural necessita suport públic. Ningú discuteix que l’Alt Urgell necessita inversions. Ningú discuteix que la desaparició o reducció dels programes europeus tindria conseqüències importants. Però la pregunta que no apareix a la moció és igualment rellevant: què passa quan els recursos que arriben no es gestionen adequadament?
La por a perdre els fons… o la por a explicar com s’han gestionat
La preocupació per una possible reducció dels ajuts europeus és legítima. El que resulta més difícil d’entendre és que les mateixes institucions que reclamen més recursos no mostrin la mateixa contundència quan es tracta d’explicar com s’han utilitzat els recursos rebuts.
En els darrers anys, la comarca ha estat escenari de controvèrsies significatives relacionades amb la gestió de fons públics i europeus. El cas més conegut és el programa Camina Pirineus, finançat amb fons FEDER, sobre el qual una auditoria va identificar incidències rellevants relatives a justificacions de despesa, subcontractacions i procediments de control.
Més enllà de les eventuals conseqüències administratives o econòmiques que puguin derivar-se d’aquests fets, el que resulta preocupant és que la resposta institucional hagi estat, sovint, el silenci. Quan una administració demana confiança a Europa, el mínim exigible és que també ofereixi transparència als seus ciutadans.
La paradoxa del Consell Comarcal
La paradoxa és evident. D’una banda, el Consell Comarcal reclama més finançament europeu i alerta dels riscos que suposaria la desaparició o reducció dels programes Leader. De l’altra, continua sense existir un debat públic profund sobre les deficiències detectades en projectes ja executats amb recursos europeus.
La pregunta és inevitable: si les institucions consideren que els programes europeus són essencials per al futur del territori, per què no existeix la mateixa preocupació per analitzar què ha fallat quan apareixen incidències en la seva gestió? La defensa dels fons europeus no pot limitar-se a reclamar-ne la continuïtat. També exigeix assumir responsabilitats quan els sistemes de control fallen.
Una moció que parla del futur però evita parlar del passat
La declaració aprovada al Consell Comarcal està orientada cap al futur. Reclama més recursos, més suport institucional i més compromís europeu amb les zones rurals. Tanmateix, evita qualsevol referència a una qüestió essencial: la credibilitat.
Perquè el problema no és únicament si Brussel·les mantindrà els ajuts. El problema és si Brussel·les continuarà confiant de la mateixa manera en administracions que han estat objecte d’auditories, observacions o controvèrsies sobre la gestió dels recursos públics. Europa no només distribueix diners. També exigeix justificació, control, traçabilitat i rendició de comptes. I és precisament aquí on es troba el veritable debat.
Menys discursos, més transparència
La defensa del món rural no pot convertir-se en una defensa acrítica de les institucions que gestionen els recursos públics. Protegir el Leader no significa protegir qualsevol forma de gestió. Protegir els fons europeus significa garantir que cada euro compleixi la finalitat per la qual va ser concedit. Significa assumir que la transparència no és una amenaça, sinó una obligació. Significa entendre que les auditories no són un atac polític, sinó una eina de control democràtic. I significa acceptar que la millor manera de defensar els programes europeus és demostrar que es gestionen correctament.
Moció de la por o moció de responsabilitat?
La moció aprovada pel Consell Comarcal de l’Alt Urgell neix de la por a perdre recursos imprescindibles per al territori. Aquesta por és comprensible. Però existeix una altra por que ningú menciona: la por que una revisió rigorosa de determinats projectes obligui a donar explicacions que fins ara no s’han volgut donar.
La diferència entre una moció de la por i una moció de responsabilitat és molt simple. La primera demana més diners. La segona demana també més transparència. I en una democràcia madura, les dues coses haurien d’anar sempre de la mà.
