Tor, Montraveta, el cas del jutge de la Seu i Joan Coromina Estany no són només històries criminals: són el símptoma d’una fallida política i institucional que fa massa temps que arrosseguem en els espais rurals i de muntanya.
Quan el poder públic només apareix per aixecar acta després del desastre, però no és capaç de prevenir-lo, ordenar-lo ni desactivar-lo, el que queda és un desert institucional. No cal parlar d’abandó total per descriure-ho; n’hi ha prou amb dir la veritat: hi ha una Catalunya interior on la tutela pública arriba tard, feble i sovint derrotada per dinàmiques locals que s’han anat podrint durant anys.
A Tor, la disputa per la muntanya va degenerar en una guerra de bàndols i assassinats. A Montraveta, la propietat i l’obsessió van acabar també en sang. En el cas del jutge de la Seu, una investigació sensible sobre presumptes irregularitats va quedar envoltada de misteri, desprotecció i opacitat. I en el de Joan Coromina Estany, la investigació recent apunta de nou a un entorn de relacions tenses, ombres acumulades i una violència que emergeix en un paisatge on les institucions arriben tard i amb la respiració curta.
Tres casos diferents, un mateix patró: conflictes llargament covats en espais petits, tancats, amb relacions de poder molt personals i amb una presència institucional massa prima per evitar la tragèdia. No és només una qüestió policial. És política, territorial i democràtica.
Quan la Generalitat, l’Estat i el conjunt d’institucions abandonen de facto la seva funció de mediació, protecció i previsió en aquests territoris, el buit l’omplen la llei del silenci, la venjança, la pressió social i la impunitat. I després ens sorprenem que el resultat sigui violència, aïllament i desconfiança.
La qüestió de fons és aquesta: volem un país on la seguretat, la justícia i la presència pública siguin plenes també als pobles petits, o acceptem que a la ruralia hi hagi ciutadans de segona en termes de protecció efectiva? Perquè quan un territori queda sense escut institucional real, el que hi floreix no és la llibertat, sinó el poder més brut: el del més fort, el del més antic, el del que no ret comptes.
Tor, Montraveta, la Seu i Joan Coromina Estany ens obliguen a mirar una realitat incòmoda: hi ha conflictes que no esclaten per manca de llei, sinó per excés de retard en aplicar-la amb intel·ligència, proximitat i constància. I això no és una anècdota de crònica negra. És una acusació política.
