Les vies de fet no són una tradició administrativa: són una anomalia democràtica. I en un context on els fons europeus són essencials per al desenvolupament territorial, mantenir-les és senzillament insostenible. Allò que en el passat es podia tolerar com a “autonomia local” avui és, simplement, un factor d’exclusió financera. Peramola —com tants altres municipis rurals— es troba davant d’una cruïlla històrica. O s’adapta als estàndards europeus d’integritat i transparència, o quedarà fora de l’Europa que finança, supervisa i exigeix.
El principi de condicionalitat dels fons “Next Generation” i dels Fons Estructurals converteix aquesta exigència en una realitat ineludible. La ciutadania mereix institucions que actuïn amb rigor. I Brussel·les, finalment, està obligant que així sigui.
Durant dècades, en nombrosos municipis rurals de Catalunya —i Peramola no n’és una excepció— s’han consolidat pràctiques administratives que operen al marge del procediment, de la transparència i del control democràtic. Són les anomenades vies de fet: decisions executades sense expedient, sense motivació, sense publicitat i, massa sovint, sense base legal.
Allò que en el seu origen es podia justificar com a “agilitat” o “costum local” ha acabat convertint-se en un sistema paral·lel de gestió pública, profundament arrelat i difícil d’erradicar. Un modus operandi paral·lel que erosiona la igualtat de tracte i el control democràtic. La nul·litat de l’actuació és conseqüència directa: la via de fet no genera drets ni situacions consolidades, i pot ser objecte d’acció de nul·litat sense termini de caducitat quan afecta domini públic, en aplicació del principi d’imprescriptibilitat dels béns de titularitat pública (art. 132.1 CE, art. 6 LPAP).
El problema ja no és només jurídic o ètic. Avui és, sobretot, un problema europeu. El Reglament (UE, Euratom) 2020/2092, de 16 de desembre de 2020, sobre un règim general de condicionalitat per a la protecció del pressupost de la Unió, en vigor des de l’1 de gener de 2021, estableix que la Comissió Europea pot bloquejar, suspendre o reduir la transferència de fons als Estats membres quan detecti vulneracions dels principis de l’Estat de Dret que afectin la gestió financera.
Les condicions afectades inclouen específicament:
• El bon funcionament de les autoritats que realitzen el control financer, la supervisió i les auditories.
• El bon funcionament dels serveis d’investigació i de la fiscalia en relació amb la investigació i l’exercici de l’acció penal per frau, en particular frau fiscal, corrupció o altres infraccions del Dret de la Unió relatives a l’execució del pressupost.
• La prevenció i la sanció del frau, la corrupció i els conflictes d’interessos.
• El control judicial efectiu de les accions o omissions de les autoritats administratives.
Això implica que les irregularitats administratives locals — incloent-hi les vies de fet, les decisions sense expedient i els conflictes d’interessos no declarats — poden convertir-se en risc directe de pèrdua de finançament europeu per a tot el territori.
La connivència institucional: un silenci que ja no és sostenible
La Generalitat ha tolerat durant anys aquestes pràctiques, de vegades per inèrcia, de vegades per manca de mitjans, i d’altres per una perillosa proximitat política amb els actors locals que les perpetuen. Als municipis petits, on les relacions personals pesen més que els mecanismes formals de control, la frontera entre administració i poder privat es difumina amb facilitat.
Però la Generalitat no és l’única responsable de la supervisió. Les diputacions tenen competències en assistència tècnica als municipis petits, i la seva actuació ha estat tradicionalment insuficientment fiscalitzadora. Una reforma impulsada des de la UE podria exigir mecanismes de control intermunicipal més robustos.
El problema no és la tradició administrativa catalana (que compta amb institucions molt sòlides, com la Síndica de Greuges o la Sindicatura de Comptes), sinó la impunitat que permet que en ajuntaments sense oposició real o amb funcionaris sobreexigits es consolidin aquestes pràctiques.
Però aquest silenci administratiu —aquesta mirada cap a una altra banda— ja no és compatible amb el marc europeu actual. La Unió Europea exigeix estàndards homogenis d’integritat, traçabilitat i control a tot el territori. I ho fa perquè els fons estructurals en depenen.
Brussel·les ja no tolera el que abans es considerava “normalitat rural”
La Comissió Europea ha assenyalat repetidament que Espanya presenta un alt risc de corrupció en contractació pública, gestió de fons i supervisió administrativa. I encara que els informes no descendeixen al nivell municipal, la lògica és clara: les zones rurals, amb menor control extern i major dependència institucional, són especialment vulnerables a les vies de fet.
En aquest context, Brussel·les ha endurit els requisits:
• Cada euro ha de tenir expedient, motivació i traçabilitat.
• Les decisions han de ser públiques, justificades i revisables.
• Les administracions autonòmiques són responsables subsidiàries del que ocorre al seu territori.
La UE no distingeix entre Barcelona i un municipi de 300 habitants. Exigeix el mateix estàndard democràtic arreu. El risc real: perdre finançament europeu. La Generalitat ja ha vist com Brussel·les congelava o condicionava fons per incompliments en matèria de transparència i reformes. Si un territori presenta riscos de mala gestió, els fons poden:
• bloquejar-se,
• reduir-se,
• o reorientar-se cap a altres comunitats autònomes.
Això converteix les vies de fet en quelcom més que una irregularitat local: són un risc financer per a tota Catalunya.
Peramola com a símptoma d’un problema més gran
El que passa a Peramola —ocupacions sense procediment, decisions executades sense expedient, favoritismes, omissions deliberades— no és una anècdota. És l’expressió local d’un fenomen estructural: la manca de cultura administrativa en part del món rural i l’absència de mecanismes correctors eficaços.
La ciutadania ho percep. Les empreses ho pateixen. I Brussel·les ho mesura. La tolerància institucional envers aquestes pràctiques no només erosiona la confiança pública, sinó que compromet la capacitat del territori per accedir a finançament europeu, atraure projectes i garantir la igualtat de tracte.
Un punt d’inflexió inevitable
La transició cap a una administració plenament europea —transparent, procedimental, traçable— no és opcional. És una obligació jurídica i una necessitat estratègica.
Per als municipis rurals, això implica:
• professionalitzar la gestió,
• reforçar el control intern,
• documentar cada actuació,
• i abandonar definitivament les vies de fet com a mètode de govern.
La bona notícia és que aquest canvi no només és possible, sinó que pot convertir-se en una oportunitat per modernitzar l’administració local, enfortir la democràcia i recuperar la confiança ciutadana.
