“Ordre i progrés”. La Catalunya del 2025 pot fer seva la divisa que figura a l’ensenya del Brasil. Amb Salvador Illa a la presidència de la Generalitat, el país ha recuperat ràpidament, en només un any, el dinamisme perdut durant la malaurada dècada del procés i veiem com es multipliquen les iniciatives -des del Govern, però també des del teixit empresarial i social- per convertir Catalunya en una regió capdavantera d’Europa i del món.
Els principals protagonistes de la xarxa catalana de poder estan en sintonia i alineats amb el lideratge de Salvador Illa. És un president que escolta tothom, però que actua amb rapidesa i decisió. No té una majoria estable al Parlament, però sap negociar amb uns i altres per tirar endavant els projectes del Govern. En comparació amb la dramàtica situació política que es viu a Madrid, a Catalunya es respira sensatesa, pragmatisme i determinació.
Ben segur hi ha problemes de tots sabuts (migració, habitatge, delinqüència…), però també la ferma voluntat d’encarar-los i de resoldre’ls de la manera més eficaç i solvent, amb escrupolós respecte als preceptes democràtics d’una societat madura com la catalana. La coordinació lleial entre les institucions (Generalitat, Govern central, diputacions i ajuntaments) és ara evident -trencant dècades d’enfrontaments polítics i recels estèrils- i això fa que tot rutlli de manera més fluida, en benefici del ciutadà.
Són faves comptades: administrar una societat europea i pròspera de 8 milions d’habitants, com Catalunya, amb criteris de rigor i equitat no és difícil. Només cal que al Govern hi hagi persones capacitades, empàtiques, amb vocació de servei, honestes i resolutives. Si això és possible a la Xina, amb 1.400 milions d’habitants -com el president Salvador Illa ha tingut l’oportunitat de constatar en el seu últim viatge a aquest país- aquí ha de ser totalment factible.
En aquesta Catalunya encarrilada i optimista només hi ha un “forat negre”: la presidència del FC Barcelona. Joan Laporta encara la temporada 2025/26 sense poder inscriure els jugadors que ha fitxat i sense cap certesa sobre quan l’equip podrà tornar a jugar a l’estadi renovat del Camp Nou. En el súmmum de la improvisació i de la ineficàcia, la institució esportiva més representativa de Catalunya viu instal·lada permanentment en la crisi i la sotsobra des que aquest advocat saltataulells va tornar a ser elegit president l’any 2021.
En aquests quatre anys, Joan Laporta les ha fet de l’alçada d’un campanar. Rei de les mentides, de les martingales, de les comissions, dels despropòsits i de les traïcions, ha convertit el Barça en una entitat absolutament desprestigiada i arruïnada. Res a veure amb el club endreçat i solvent que li van deixar Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu.
El que resulta més sorprenent i escandalós és la manca de crítica davant la catastròfica i nefasta gestió de Joan Laporta. Els mitjans de comunicació -tret d’EL TRIANGLE– li atorguen una immerescuda credibilitat i li professen una incomprensible adulació i veneració, totalment viciada i perversa. Hom diria que, en el cas del Barça avui, estem revivint els “anys de plom” de Jordi Pujol, quan ningú -tret d’EL TRIANGLE– gosava denunciar la corrupció regnant a la Generalitat.
Joan Laporta ha segrestat la democràcia al FC Barcelona, que és l’essència del club. Els socis viuen en els llimbs, sense ser informats ni ser conscients de la gravíssima situació financera i patrimonial que pateix l’entitat. Les assemblees de compromissaris, en format telemàtic, són una burla a la decència democràtica i ningú diu ni piu.
Els professionals que feien funcionar la maquinària del club han estat expulsats o han marxat fastiguejats pel caos i la incompetència del “búnquer” familiar que s’ha apoderat del Barça i que pren les decisions del dia a dia. De què viu Joan Laporta? Quin és l’origen dels ingressos que li permeten viure com un paixà? Aquesta pregunta, que no té resposta, és la punta de l’iceberg del colossal putiferi en el qual s’ha convertit, en els últims quatre anys, l’entitat fundada per Joan Gamper.
En aquest escenari dels horrors -que no salva ni la brillant temporada passada, protagonitzada per Hansi Flick i els joves de la Masia-, s’acaba de produir un fet que trenca totes les línies vermelles de la decència i de l’honorabilitat que se li suposa al club blaugrana, resistent i supervivent de dues dictadures. Joan Laporta ha signat un acord d’esponsorització amb la República Democràtica del Congo. A canvi de 40 milions d’euros en les pròximes quatre temporades, el Barça i el Govern de Kinshasa han establert un ampli acord de col·laboració que omple d’oprobi la història del club blaugrana.
Amb una població de 110 milions d’habitants i sota l’impacte de dues sagnants guerres civils i l’agressió militar de Ruanda, la República Democràtica del Congo pateix esgarrifosos episodis de violència, desigualtats i mancances socials. En aquest país hi manca de tot: alimentació, infraestructures, recursos per a l’educació, la sanitat… El PIB per càpita de la població és de només 647 dòlars anuals i l’esperança de vida de 62 anys.
El Govern del president Félix Tshisekedi ha decidit emprendre una campanya internacional de rentat d’imatge i no ha tingut millor pensada que signar acords d’esponsorització amb equips de futbol europeus per difondre la suposada “normalitat” que es viu en aquest país, flagel·lat per la pobresa i la violació sistemàtica dels drets humans. Tres equips han acceptat els diners de la República Democràtica del Congo: l’AC Milan, l’AS Monaco i el FC Barcelona.
Són diners tacats de sang i de sofriment. Allà ells amb els escrúpols humanitaris dels directius de l’AC Milan i l’AS Monaco. Però el Barça, que es vantava de l’acord que va subscriure l’any 2006 amb l’UNICEF i l’any 2022 amb l’ACNUR, mai hauria d’haver signat aquest vergonyós contracte d’esponsorització amb la República Democràtica del Congo.
Aquests 40 milions d’euros són absolutament necessaris per atendre, de manera prioritària, la població d’aquest país africà. Cada euro que ingressa el Barça d’aquest acord es manlleva a les innombrables urgències que pateixen els congolesos.
Per decència, dignitat i honestedat, el club blaugrana no pot acceptar de cap manera que l’eslògan RDC-Coeur d’Afrique figuri estampat a les samarretes d’entrenament del primer equip. És un atemptat i una burla als “valors” que han fonamentat la trajectòria i el relat que acompanya la història del club blaugrana.
Però Joan Laporta, com ha quedat a bastament demostrat durant el seu primer i segon mandat, és una persona absolutament amoral, sense principis, ètica ni deontologia. És un oportunista, un populista i un farsant que s’ha dedicat a saquejar les finances del Barça en benefici propi i que no mereix continuar ni un minut més al capdavant de l’entitat blaugrana.
Quan s’adonaran els socis del Barça que “el rei va nu” i que Joan Laporta ha convertit el club en un desgavell impresentable i inacceptable? Quan foragitaran els socis aquest pocavergonya que, en un acte suprem de cinisme, ha venut la imatge del FC Barcelona a la República Democràtica del Congo (sigui dit amb tot el respecte i escalf per la castigada i soferta població congolesa), aprofundint la misèria d’aquest país africà?
En aquesta Catalunya d’ordre i progrés que hem encetat amb el president Salvador Illa, Joan Laporta i la cort que l’envolta han portat el Barça al desordre i a la fallida, econòmica i moral. Els socis, només els socis blaugrana, tenen la paraula i el poder per canviar el rumb d’aquest desastre, sense parió en la centenària història del club.
